Histèria política a Madrid

La gestió de prediccions periodístiques sobre si prosperarà un pacte de governabilitat entre el PSOE i Unides Podem, o, al contrari, si anem indefectiblement a eleccions el 10 de novembre, s’ha convertit en un exercici especulatiu inútil i esgotador. Amb els comicis generals del 2015 –en què va guanyar el PP de Mariano Rajoy de manera tan insuficient que va caldre tornar mesos després a les urnes– es van trencar els models de predicció que permetien anàlisis precises de la situació i de la seva projecció.

Aquests paradigmes s’han trencat a Espanya i, en bona mesura, a tots els països occidentals. Però la incertesa ja tan dilatada en el temps, tan sostinguda i encoratjada per la classe política, està causant estralls en la psicologia col·lectiva. Madrid com a comunitat politicoperiodisticaempresarialcultural ha entrat en un estat neuròtic, gairebé histèric, de forta alteració emocional que crea un ambient enrarit, incòmode i abrupte.

El funcionament, bo, dolent o regular, del sistema de govern en una democràcia ja consolidada com l’espanyola filtra la societat i en determina els comportaments. Els dirigents dels partits polítics dels dos blocs estan demostrant una greu falta de respecte a la ciutadania exhibint-se despòticament irresponsables. Mantenen el país en la provisionalitat a despit d’una sèrie d’esdeveniments a un dia fix que podrien commoure les nostres variables fonamentals.

El mes d’agost, després de la investidura fallida de Pedro Sánchez, ha desembocat en una oferta programàtica del PSOE a Unides Podem que sembla més una invitació a repetir el procés electoral. El secretari general socialista s’ha enfangat en un estira-i-arronsa de propòsits opacs: la seva actuació fins al moment tant val per, ‘in extremis’, aconseguir un acord de ‘governança’ amb Pablo Iglesias com perquè es convoquin eleccions el 10 de novembre.

Rendir el contrari

El dilema –Govern o eleccions– es dirimirà en un esprint políticament dramàtic contigu ja amb la data límit del 23 de setembre. La qüestió que es ventila no és només ni principalment la coherència i conveniènciad’un pacte a l’esquerra política espanyola, sinó una altra bèl·lica que consisteix en la baralla entre el PSOE i Unides Podem i que els mitjans madrilenys –induïts pels mateixos actors polítics– recondueixen a la metàfora d’un combat de boxa entre els dos líders, que uns qualifiquen com «el fracàs de l’esquerra» i d’altres com una necessitat darwiniana de rendir el contrari.

Però l’enorme desgast que ja s’aprecia en les bases dels partits i en els ciutadans –embafament, previsió d’un alt abstencionisme, creixement de la desafecció a la classe política com detecta el CIS– estaria indicant que la confrontació al bloc de l’esquerra podria acabar amb un desacord històric o amb un pacte precari que obligués Sánchez a una gestió inestable amb la temptació constant de cridar anticipadament a les urnes.

Acta de barbàries

Mentrestant, al bloc de la dreta, els criteris del diagnòstic no són millors. Han tornat al PP els fantasmes de la corrupció que atrapen judicialmentEsperanza Aguirre i posen en qüestió la probitat de tota una època de Govern conservador a la Comunitat de Madrid en què estan compromesos tres presidents (Aguirre, Ignacio González i Cristina Cifuentes), sense que Pablo Casado i el seu equip aconsegueixin intentar una refundació que faci un tall net i definitiu amb aquell passat recent que reverbera en una interlocutòria d’investigació del magistrat Manuel García-Castellón que podria entendre’s com una acta de barbàries inadmissibles el coneixement de la qual s’afegeix al clima dens, aspre i sever que s’ha instal·lat a la capital d’Espanya.

Alhora,la inconsistència de CiutadansCiutadans –ara amb la baixa de Javier Nart i l’abandonament de l’escó de Francisco de la Torre– també fragilitza el bloc de la dreta. Albert Rivera ha perdut els papers i, a poques setmanes de la seva coalició de Govern a Madrid, ja qüestiona la presidenta de la comunitat, Isabel Díaz Ayuso.

L’ocurrència de llançar la marca Espanya Suma –inviable, sens dubte– reitera que la dreta espanyola compta entre els seus dèficits amb una entesa d’Espanya reduccionista i privatitzada que no li permetrà durant molt temps recuperar-se ni alPaís Basc ni a Catalunya.

Un eventual paraigua electoral per acollir les tres dretes ja compta amb el rebuig de Cs –com si el partit de Rivera fos una cosa diferent a un conservadorisme dur per complet allunyat del liberalisme que propala– i la impossibilitat de cobrir una força política com Vox que segueix situada en el marge de sistema, com altres als seus antípodes, siguin les del’aberzalisme  radical basc o les més inflexibles del’independentisme català.

L’artefacte del «tsunami»

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

La política espanyola està tan focalitzada en les baralles internes entre els dos blocs que tendeix a disminuir la importància dels imminents esdeveniments a Catalunya. I no serà per falta d’advertències. El discurs de Quim Torra dijous a Madrid (sense auditori), l’artefacte discursiu i metafòric del «tsunami democràtic» per encarar una Diada amb més incògnites que altres anteriors i els posicionaments divergents dels partits secessionistes s’enfilen amb l’expectativa de la sentència del Tribunal Suprem que es publicarà després de l’obertura de l’any judicial –aquest mes– i la primera quinzena d’octubre.

Però Catalunya –recuperada per Sánchez en les seves 370 mesures mitjançant una negativa a un referèndum d’autodeterminació– no cotitza a l’alça al parquet polític de Madrid on regna el nerviosisme en la seguretat que la carrera que va començar després dels resultats del 28-A acabarà en esprint i requerirà foto ‘finish’.