Manual per esquivar la corrupció: «pams de nas», «caceres» i «coses del passat»

Quan Isabel Díaz Ayuso era candidata a presidir la Comunitat de Madrid, assegurava que esperava «tenir a prop» les dues dones que van ocupar el càrrec abans que ella, Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes. «Dones valentes, guanyadores i que han convertit a Madrid en una regió oberta, moderna, lliure», deia el gener de les que van ser les seves mentores. Però després que totes dues hagin sigut imputades pel presumpte finançament irregular del PP, aquest «a prop» ha passat a ser més lluny, a «més de dues legislatures» de distància, que és on la presidenta madrilenya les ubica ara. «El meu nexe amb elles és com el de qualsevol militant del PP», assegura.

L’argument no és nou. Tots els partits envien al passat els que són assenyalats per corrupció. Va passar amb Ignacio González i Francisco Granados, però també amb Rita Barberá o Francisco Camps. «Són coses que van passar fa molt temps», deia Cifuentes quan se li preguntava per la branca madrilenya de ‘Gürtel’. «El que està fent el PP és mirar al futur, aquests casos han passat fa molts anys», repetia Pablo Casado, avui líder del partit, sobre la trama valenciana.

Camps, Barberá, González i Granados, i fins i tot l’extresorer del PP Luis Bárcenas. Quan els seus noms apareixien en sumaris i investigacions policials, els populars insistien que ja no militaven al partit. «Fa molt temps que aquestes persones ja no són al PP», es defensava Mariano Rajoy cada vegada que les «pomes podrides» tornaven a sacsejar el cistell del partit. A les files socialistes l’argument és massa semblant.Susana Díaz va repetir molts cops que els expresidents andalusos, Manuel Chaves i José Antonio Griñán, a l’espera de sentència pel ‘cas ERO’, fa molt que no són al PSOE». El mateix argument que utilitza Pedro Sánchez.

Terra pel mig

Posar distància amb els dirigents assenyalats per la justícia sol ser un pas posterior. Abans d’això, quan sorgeixen les primeres informacions i no existeix acusació en ferm, la resposta del manual dels polítics sol ser també unànime: confiança en la justícia i presumpció d’innocència, d’un costat, i atacar els qui assenyalen els seus pels seus suposats interessos espuris.

Quan la fiscalia va demanar tres anys i tres mesos de presó per a Cifuentes per haver falsificat una acta després de sortir a la llum les irregularitats del seu màster, Ayuso va dir no entendre «res», va parlar de «linxament injustificat» contra la seva companya i, fins i tot, es va mostrar «sorpresa» per la petició del ministeri públic. Rajoy també defensava «la presumpció d’innocència» dels imputats a ‘Gürtel’, «gent honrada, decent i honesta», i denunciava una «trama contra el PP».

«Cacera política i persecució» que també va denunciar el portaveu del PSOE andalús, Mario Jiménez, als inicis del ‘cas ERO’, quan Chaves criticava l’«afany justicier» de la jutge d’instrucció Mercedes Alaya. També a Catalunya, al marc del ‘cas 3%’, Artur Mas va estirar d’‘argumentari’ per arremetre contra una «operació» que no sabia «d’on ha sortit exactament» i que no era més que «un muntatge i una persecució» contra el seu partit, l’antiga Convergència.

«Tolerància zero»

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Però si hi ha un argument que els líders polítics abracen amb més força quan l’ombra de la corrupció els sotja, és el de la mà dura contra el que consideren excepcions. Aguirre parlava de dirigents que l’havien «deixat amb un pam de nas»; Casado, dels «cigrons negres» i Cifuentes, de «casos aïllats». Però tots presumien de la seva «tolerància zero» amb la corrupció. La mateixa que va prometre Ayuso en el seu discurs d’investidura, i que atribuïa a Cifuentes quan algun dirigent de l’oposició l’atacava pels casos que assolaven el PP madrileny.

«A veure quin polític fa els passos, caigui qui caigui, de Cristina Cifuentes [per combatre la corrupció]», deia fa ara dos anys. «Tolerància zero i sense excuses», prometia anys enrere Jordi Turull –contra la corrupció, però també contra el que considerava una «guerra bruta» de l’Estat. I també Miquel Iceta, quan dos dirigents socialistes van anar a presó pel ‘cas Pretòria’. Perquè de casos de corrupció n’hi ha hagut tants com colors polítics, però d’arguments per respondre hi ha menys varietat.