Catalunya, a l'epicentre del 10-N

«La gent n’està tipa de nosaltres», va exclamar Gabriel Rufián dimecres passat a l’últim ple del Congrés d’aquesta legislatura fallida. Però s’ha arribat a l’actual situació, entre altres raons, pel comportament polític irresponsable, segurament il·legal i, en qualsevol cas, subversiu de l’independentisme catalàen connivència amb la simpatia dels morats a un procés constituent que satisfés d’alguna forma les pretensions delprocés sobiranistafracassat.

El portaveu d’ERC hauria de recordar que va ser el seu grup parlamentari el que es va negar a aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat, provocant així la convocatòria electoral del 28 d’abril, i que la contribució de la seva organització a la crisi a Catalunya és decisiva. Oriol Junqueras i altres companys del seu partit no estan acusats de rebel·lió per foteses polítiques. Per aquest motiu, Rufián i ERC no tenen cap mena d’autoritat moral per retreure a Pedro Sánchez i als altres partits dèficits d’una responsabilitat que ells van desconèixer mentre ha durat –i segueix– el procés sobiranista.

La situació política actual a Espanya no s’explica només per la de Catalunya, però tampoc si no es té en compte el seu caràcter determinant. Sánchez va advertir reiteradament que no volia que la seva investidura –i després, la legislatura– depenguessin dels independentistes (catalans i bascos), i ha insistit que un dels aspectes de més desconfiança entre ell i Pablo Iglesias, i entre el PSOE i Unides Podem, es referia a la manera d’abordar la crisi catalana. De tal manera que Catalunya –a banda de l’economia, en fase de refredament– és a l’epicentre de les motivacions que ens porten a les urnes el 10-N.

Comportaments rudes

Entre moltes altres raons, perquè bona part de la ciutadania –dins, però sobretot fora de Catalunya– també està «tipa» que l’independentisme irradiï una inestabilitat permanent, una incertesa i fins i tot una angoixa a través d’actituds i paraules amenaçadores per a la tranquil·litat social. Aquests comportaments rudes com el de Quim Torra o volubles com el d’ERC –incrementats a mesura que s’acosta la data de publicació de la sentència del Suprem– dissuadeixen el socialisme espanyol de qualsevol col·laboració parlamentària amb el secessionisme, imprescindible després del 28-A per la insuficiència de la suma dels escons del PSOE amb Unides Podem (165) i per la deriva incomprensible de Ciutadans.

Unides Podem, penetrat el seu grup parlamentari per diputats comuns obertament alineats amb la proposta d’autodeterminació dels independentistes, no és una organització per a un moment de crisi institucional, ni per a una època de previsible recessió econòmica. No hi ha –ho admetin o no els electors progressistes– aquesta sintonia que es proclama acríticament entre els socialistes i els morats. Per això la coalició governamental li va provocar insomni a Sánchez.

Hi ha entre ells coincidències en l’àmbit social; poques en l’institucional i gairebé cap en la preservació del model constitucional. Davant l’agudització negativa de la situació política a Catalunya («confrontació», «boicot», «vaga de país», desobediència i unilateralitat), Sánchez –i amb ell molta gent– no apostaria ni un euro per l’alineament de Iglesias i el seu grup parlamentari amb el Tribunal Suprem, la Constitució i, eventualment, l’aplicació del’article 155 que a l’últim ple del Congrés el president en funcions no va descartar si es donessin els pressupostos de fet que ho justifiquessin.

El PSOE a Catalunya és el PSC que, ara com ara, és una opció electoral a l’alça i unes sigles refugi fins i tot per als electors que provenen d’un catalanisme de difícil retorn a l’arena política electoral. L’estratègia de Sánchez i del PSOE és eixamplar el seu espai. Una vinculació –amb l’aritmètica parlamentària resultant del 28-A– amb Unides Podem i amb una part de l’independentisme català no només el constrenyeria, sinó que l’impossibilitaria per al desenvolupament d’una política d’Estat reconeixible com a tal.

Quatre condicions

Superar la crisi a Catalunya requeriria quatre condicions incompatibles amb un Govern a Espanya sostingut precàriament per Unides Podem i ERC: 1) una forta empenta electoral dels socialistes catalans que converteixi el PSC en imprescindible amb qualsevol combinació de govern; 2) la materialització electoral del desencant de les bases independentistes amb els partits de la secessió; 3) l’emergència de forces polítiques moderades que recuperin la part no inservible del catalanisme i 4) la recuperació a Catalunya de les opcions de dretes que exigiria l’abandonament de les seves receptes reactives i aconsellaria l’activisme argumentatiu.

Notícies relacionades

Ni coalició, ni absolució (i el Rei de fons)

Histèria política a Madrid

El 10-N mira, precisament, a aquest panorama tan diferent de l’actual i que compta amb la jubilació –judicial o no– de l’actual generació de polítics independentistes (que ha fracassat sense pal·liatius) i amb la reconstrucció d’un projecte comú sobre les bases que continuen obtenint més consens social, és a dir, la Constitució i la seva prescripció d’autogovern per a les seves nacionalitats i regions.

I tot aquest futur possible s’insereix en un projecte europeu i occidental que es reflecteix en l’ortodòxia del Govern a Brussel·les integrat per representants de les opcions conservadores, socialdemòcrates i liberals, inconciliables totes elles amb l’unilateralisme secessionista i el populisme d’arrels llatinoamericanes, tan simètriques a les dretanes continentals i britànica. Es podria concloure, malgrat l’ambient decabreig popularamb la classe política, que si la repetició electoral acull moltes contraindicacions, un Govern contradictori i precari hauria sigut un remei potser pitjor que la malaltia política que ara patim.