Anatomia d'una exhumació

Les proposicions no de llei solen tenir un futur poc prometedor. Són iniciatives purament declaratives, en què el Congrés es limita a instar el Govern que faci alguna cosa, només que el Govern no està obligat a fer-ho, així que gairebé mai ho fa. Però hi ha excepcions. En una d’aquestes proposicions aparentment nímies hi ha el germen de la decisió de més simbolisme i abast internacional del mandat de Pedro Sánchez: l’exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos, autoritzada dimarts passat pel Tribunal Suprem.

L’11 de maig del 2017, en un delsmoments més convulsos de la història del PSOE, que venia de destituir Sánchez i deixar que el PP governés, el Congrés va aprovar a instàncies dels socialistes demanar a l’Executiu que tragués les restes del dictador. La Moncloa reivindica aquesta iniciativa sempre que pot (va tirar endavant sense vots en contra, amb les úniques abstencions del PP i ERC), però el seu responsable principal rebaixa el mèrit. «Seria injust atorgar-li molta importància. Tot es deu a la tenacitat del Govern», explica Antonio Hernando, llavors portaveu del grup parlamentari. «Veníem d’haver-nos abstingut en la investidura de Mariano Rajoy –recorda Hernando, ara allunyat de la política. Es tractava de dir, d’acord, ens hem abstingut, però hi ha una sèrie de coses a què no estem disposats a renunciar».

Tot i així, conclou, no van pensar que la iniciativa s’acabaria aplicant. Pocs podien anticipar que Sánchezrecuperaria el lideratge del PSOE, arribar a la Moncloa amb una moció de censura i aprovar un decret per exhumar el dictador. Al cap i a la fi, només es tractava d’una proposició no de llei.

La nova casa

La decisió del Suprem, que avala l’exhumació de Franco i rebutja la reivindicació de la família d’enterrar-lo de nou a la catedral de l’Almudena, en ple centre de Madrid, suposa un dels últims passos d’un procés que hauria de culminar amb les restes del dictador alcementiri de Mingorrubio, a El Pardo. Apartat, envoltat de muntanyes i no gaire gran (unes 500 sepultures, 2.200 nínxols, 1.050 columbaris i mig centenar de panteons), la principal construcció del cementiri és una capella de color gris a l’interior de la qual hi ha la cripta reservada per al cadàver de Franco, al costat del de la seva dona, Carmen Polo. Si un havia sigut algú dins del règim, tenia moltes possibilitats d’acabar a Mingorrubio. Allà també hi ha les restes de Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro, entre d’altres.

El Govern encara no sap quan sortirà el cadàver del Valle de los Caídos, on hi ha enterrats en fosses comunes gairebé 34.000 víctimes dels dos bàndols de la guerra civil, però des que es va conèixer la decisió dels magistrats, en un aperitiu del que ha de venir, diversos policies nacionals custodien el recinte, vigilant-ne l’entrada i passejant entre les tombes. La imatge resulta inquietant, com si els agents fossin allà per impedir l’alçament dels morts, però la seva presència s’intensificarà amb la previsible arribada del dictador, que segueix sense data perquè no només depèn de l’Executiu, sinó tambéd’altres actors.

El Suprem, que ha de notificar la sentència.L’Església, que ha d’autoritzar l’entrada a la basílica on hi ha Franco, un pas a què s’ha compromès si així ho estimaven els tribunals. I el jutge José Yusty, del Jutjat del Contenciós número 3 de Madrid, que al febrer va suspendre un informe municipal sobre l’aixecament de la llosa de 2.000 quilos col·locada sobre el dictadori va admetre un recurs que, segons el Govern, «no té cap recorregut» perquè només el Suprem pot suspendre una decisió del Consell de Ministres.

El moment polític

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

El cadàver de Franco només podrà sortir quan s’hagin superat aquests esculls, i així culminarà un procediment del Govern que va començar el juny de l’any passat, just després de la moció de censura. Tan bon punt va arribar a la Moncloa, Sánchez, segons fonts del seu entorn, va trucar a Félix Bolaños, secretari general de Presidència, i li va encarregar l’expedient per a l’exhumació. «Pocs assumptes tenen tanta complexitat. Hi havia legislació municipal, autonòmica, estatal, europea i canònica per aplicar. Ho hem resolt en un temps rècord», expliquen a la Moncloa, malgrat que cap dels terminis anunciats per l’Executiu per al trasllat de les restes (el juliol del 2018, va dir Sánchez; abans que acabés aquell any, va dir la vicepresidenta, Carmen Calvo) s’ha complert.

La decisió del Suprem, que respon al recurs dels nets del dictador donant la raó en tot al Govern, arriba en un moment molt convenient per a Sánchez. A les portes de les eleccions del 10 de novembre, quan Pablo Iglesias posa en dubte la seva condició de dirigent d’esquerres i una part del seu electorat pot dubtar entre quedar-se a casa i votarÍñigo Errejón, l’exhumació de Franco serà un revulsiu, confien en el Govern. La idea és treure el cadàver abans de la campanya. Si no ho aconsegueix, Sánchez demanarà el vot perquè surti, no sigui que torni la dreta i el dictador es quedi a la seva «tomba d’Estat», on hi és des de fa 44 anys al costat de les seves víctimes.