La llavor de la llibertat

L’1 d’octubre va fer evident l’imparable que és la voluntat de la ciutadania quan actua coordinadament en defensa d’un objectiu compartit. Volíem votar i vam votar. L’Estat espanyol, amb tota la seva capacitat de coacció i violència policial, no va poder impedir que més de 2.300.000 dones i homes votéssim en unes 6.000 urnes repartides en prop de 2.000 col·legis electorals oberts a tot el país.

Del referèndum s’han escrit molts elogis, però de tots aquests sobresurt la capacitat de la societat de desobeir pacíficament una prohibició injusta i injustificada. El referèndum, com li vam recordar als magistrats del Tribunal Suprem, va ser l’acte de desobediència civil més gran que Europa ha viscut mai; «el moment gandhià de Catalunya», descriu Ramin Jahanbegloo, director del Centre Mahatma Ghandi.

Davant de la desobediència civil massiva, l’Estat va optar per la violència i va rebutjar el diàleg i l’acord. Una violència que des de la tardor del 2017 no ha fet més que créixer. Violència van ser les porres de l’1-O i també la nostra presó provisional; són les acusacions de rebel·lió i sedició que han portat la majoria dels membres del Govern legítim i la presidenta del Parlament a la presó o l’exili, i per les quals ens demanen desenes d’anys de condemna; és l’existència de centenars de persones encausades com a càstig per l’1-O; són els intents desesperats de barrejar terrorisme i independentisme a les portes de la sentència del Tribunal Suprem, és la voluntat de construir noves causes judicials amb detencions espectaculars i filtracions interessades i falses per construir un relat criminalizador contra els detinguts i el moviment sobiranista en general.

Des de lapresó, compartim la indignació per aquests fets, ho patim en primera persona i coneixem la creixent preocupació ciutadana pel joc brut que l’Estat ens imposa. Us animem, però, a no resignar-vos, a continuar exigint el que considerem que és just i, sobretot, a mantenir molt viva la flama de totes les nostres legítimes aspiracions nacionals i democràtiques. No ens resignem ni renunciem a cap d’aquestes: continuem determinats a creure en el futur lluminós i possible que ens volen negar.

Us animem, com tantes vegades havíem fet abans de ser empresonats el 16 d’octubre del 2017, a tornar a sortir al carrer quan sigueu convocats per les nostres entitats i, sobretot, a no deixar-vos portar per la ràbia del moment. El present és dur i probablement les sentències i les pròximes decisions judicials i policials encara el faran més amarg. Però el futur només continuarà sent nostre si som capaços de continuar mantenint viva la llavor de la no-violència.

Aprenguem les lliçons de l’1 i el 3 d’octubre per respondre als pròxims reptes. Demostrem que nosaltres combatem la injustícia i la violència de l’Estat només des de la no-violència. Només així esmicolarem el seu fals relat i podrem, de nou, derrotar la seva violència, desemmascarar les seves mentides.

No tenim cap problema a denunciar una i mil vegades la violència i a defensar que l’únic camí pel qual el sobiranisme ha de continuar transitant és el de la no-violència. Però no acceptem lliçons dels que emparen la violència des de l’Estat, dels que ens neguen a tots els independentistes el dret a la presumpció d’innocència i, encara menys, d’aquells que sense escrúpols ni moral manipulen imatges i víctimes del terrorisme de fa gairebé trenta anys per fer-se un espai en la pugna electoral.

L’única violència que a Catalunya hem viscut des del 2017 és la que ha emparat i promogut l’Estat. Cridar llibertat, manifestar-se en contra de decisions polítiques i judicials, exigir l’autodeterminació, desobeir lleis injustes i prohibicions arbitràries, denunciar els muntatges policials, defensar les urnes o votar en un referèndum no és violència. Que no ens confonguin.

Notícies relacionades

1 d'octubre: Tensió a Catalunya | Últimes notícies en directe

El cap dels Mossos dimiteix per la falta de confiança de Torra

L’1-O vam aprendre com és de poderosa la pràctica de la no-violència. Gràcies a aquesta pràctica vam doblegar la decisió de tot un Estat de prohibir-nos votar i sobretot vam fer inútils tots els esforços dels poders de l’Estat i dels seus altaveus mediàtics per vincular la defensa del dret a l’autodeterminació i el procés sobiranista a la violència.

La no-violència és la clau de volta que sosté la nostra causa, que no és cap altra que la causa de la llibertat i la democràcia. No és passivitat, renúncia o inactivitat. No hi ha res que despulli més la violència de l’Estat que el fet que la nostra sigui una actitud tant contundent, massiva i imaginativa com pacífica. La no-violència és la llavor d’un procés que, si ho continuem fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat. Gràcies per ser i no defallir.