L'oxímoron de la desobediència institucional

Tant la desobediència civil com l’anomenada desobediència institucional parteixen d’una premissa comuna:els errors del sistema establert poden ser –i han de ser, en una democràcia saludable– contestats i reajustats. Si no és possible fer-ho seguint les pròpies normes, defensen l’eficàcia de les protestes i iniciatives no violentes per facilitar aquest reajustament, segons l’‘Encyclopedia of global justice’. Tot i així, a escala internacional, les dues estratègies, la civil i la institucional, reben un tracte molt diferent de manera acadèmica i política.

Si bé la desobediència civil és aplaudida en escenaris autoritaris i totalitaris i reconeguda, en menys grau, com a necessària en democràcies imperfectes, l’anomenada ‘desobediència institucional’ no genera tant consens ni recolzament. Líders com Martin Luther King, Rigoberta Menchú o Malala Yousafzai compten amb un reconeixement molt més majoritari i estès que aquells parlaments o regions que han desobeït les seves legislacions nacionals. ¿A què es deu, aquesta diferència? La resposta està en els binomis agència/obediència i autoritat/sobirania.

La desobediència civil, entesa com una desobediència simbòlica o ritual d’una llei o normativa concreta (en lloc de desobeir el sistema com un tot), l’exerceix la ciutadania que així ho considera oportú per denunciar un aspecte contradictori en aquest sistema. Posem, per exemple, el cas d’un país formalment democràtic on no hi hagi un sol supòsit d’avortament legal. Una, algunes o milers de persones poden considerar legítimament que és incompatible ser una democràcia liberal i negar drets fonamentals a una part important de la població, així que s’organitzen actes de desobediència civil per forçar un canvi legislatiu. Cada persona que participa en aquesta estratègia ho fa a títol personal o col·lectiu, però responsabilitzant-se de les possibles conseqüències dels seus actes. Per això hi ha multitud d’exemples mundials de líders que han sigut a la presó o han patit les conseqüències legals de la seva desobediència. Ho fan acceptant aquesta possibilitat.

Ara bé, l’anomenada ‘desobediència institucional’ és més difícil de limitar conceptualment, ja que no hi ha acord entre experts. D’entrada, en els sistemes democràtics les institucions són les que dissenyen i marquen el sistema. Així que podríem dir que ‘desobediència institucional’ és un oxímoron. Si una acció neix d’una institució, ‘per se’, és obedient perquè és la mateixa institució la que marca què s’ha d’obeir.

Acte il·legal o desobediència

En canvi, sí que hi ha més consens a dir que una institució pública pot cometre de manera intencionada o desintencionada un acte il·legal. Si, posem per cas, és una institució que no ocupa l’última posició jeràrquica a l’Administració pública de l’Estat (que és on resideix en última instància el poder de definir el marc institucional), la desobediència és més interpretable. Més aviat es tractaria d’un xoc de competències o un acte il·legal, però difícil encaixar-lo com a desobediència institucional. Al contrari, les conseqüències varien molt, ja que els qui porten endavant aquest acte ho fan en nom de la institució, que representa tota la societat (hagin votat o no aquesta opció política) i, per tant, acaba danyant la mateixa institució.

Anant al cas que ens ocupa, si el Parlament pren unes decisions que, en principi, trenquen amb la legislació establerta –com podria ser el que va passar el 6 i 7 de setembre del 2017– no es tracta de desobediència institucional, sinó d’accions il·legals dutes a terme des de la institució. En canvi, si el Parlament decidís no aplicar una llei que li sembla de forma majoritària injusta, no ètica, seria desobediència institucional.

Notícies relacionades

Així hem narrat els dies previs a la sentència del procés

Torra defensa els llaços davant la JEC, però les conselleries retiren els símbols

Posem que l’Estat aprova una llei que prohibeix a les dones conduir. Si el Parlament aprovés a continuació un decret dient que aquesta llei no s’aplicarà per considerar-la injusta, podria ser considerat il·legal per un tribunal. Però si el Parlament simplement decideix que no aplicarà aquesta llei, hi hauria més acords a considerar-ho desobediència institucional.

Per finalitzar, és bo reflexionar sobre el que Timothy Snyder anomena «l’obediència anticipada» a ‘Sobre la tirania’ (Destino): l’instint innat d’obeir de forma automàtica quan l’ordre ve d’un agent amb autoritat. En les societats democràtiques és senzill oblidar que els sistemes són imperfectes i que, de tant en tant, és saludable i necessari plantejar-se si tot continua sent ètic, just i proporcional, per plantejar-nos si mereix continuar comptant amb la nostra obediència.