Els ERT i la sentència del Suprem

L’enduriment de la posició del Govern en relació amb els esdeveniments a Catalunya s’atribueix a un designi electoral. Pedro Sánchez estaria restant marge al discurs de Ciutadans i del PP en la defensa de la integritat constitucional per tal d’atrapar un electorat fronterer a aquests partits que empararia el PSOE en cas que hagués d’adoptar mesures extraordinàries per posar remei a una altra agressió a la legalitat, ja sigui amb l’aplicació de la llei de seguretat nacional, o amb l’article 155 de la Constitució.

Aquesta tesi és tan especulativa com una altra de simultània segons la qual s’ha buscat que la precampanya electoral del 10-N se solapés amb unes setmanes d’alta intensitat política i emocional a Catalunya per les efemèrides independentistes (1-O i 27-O) i per la publicació de la sentència del Suprem, una resolució històrica que estaria provocant la resposta dels ERT  i de l’anomenat Tsunami Democràtic. Aquesta suposició no té fonament. Si ERC hagués aprovat els Pressupostos del Govern de Sánchez, no s’hauria produït la convocatòria electoral del 28-A, i, òbviament, cap altra fins a l’acabament de la legislatura l’any que ve.

De la preocupació del Govern per la insensatesa del president de la Generalitat i, en general, de tots els càrrecs secessionistes al capdavant de les institucions catalanes i dels partits que recolzen la secessió, hi participen també les altres formacions polítiques i, molt àmpliament, tots els estaments socials, econòmics i professionals. Desvelar que hi havia una cèl·lula formada per individus integrats en els anomenats Equips de Resposta Tàctica (ERT), vinculats als CDR, disposats a perpetrar actes violents com a reacció a les previsibles condemnes que imposi el Suprem, ha encès totes les alarmes i ha introduït dubtes seriosos sobre la naturalesa del procés, fins ara considerat sobiranista, però que està adquirint uns perfils revolucionaris.

Prou proves

Respecte dels ERT no estem davant una batuda aleatòria o arbitrària de la Guàrdia Civil, sinó davant detencions i registres ordenats judicialment després d’una investigació dilatada que ha aportat prou proves perquè el magistrat Manuel García-Castellón hagi decretat la presó incondicional de set detinguts en l’anomenada operació Judes. No s’han d’avançar esdeveniments i convé deixar la dimensió d’això en la literalitat del que ara es coneix. Hi ha una negativa assenyada a parlar de «terrorisme», però també por a una deriva violenta al carrer. A més, segueixen les investigacions que podrien oferir uns resultats descoratjadors.

L’error moral –a més de polític– comès per l’independentisme oficial al no condemnar la previsible violència que practicaria aquest grup dels ERT ha augmentat la inquietud general i ha permès que es produeixin comparacions que, tot i que odioses, no són forassenyades. Que el separatisme català sigui pacífic no exclou que es produeixin excrescències indesitjables de grups violents. I emfatitzar la virtut pacífica del procés sobiranista exigia una actitud intransigent amb els que el volen desnaturalitzar.

També al País Basc el nacionalisme basc és pacífic, però el PNB va trigar anys –fins al Pacte d’Ajuria Enea de 1988– a declarar que no només no compartia els mitjans que utilitzava ETA, sinó que tampoc hi havia ja comunitat de finalitats, és a dir, que la independència d’Euskadi que els etarres desitjaven no era la que podia pretendre la resta del nacionalisme.

Síndrome d’Estocolm

Aquest discurs no només no s’ha produït a la Catalunya oficial –és a dir, a la secessionista–, sinó que s’ha persuadit la ciutadania que l’operació policial i judicial sobre els ERT ha consistit en una estratagema per «criminalitzar» l’independentisme i oferir una cobertura ambiental a la sentència del Suprem. De manera que s’ha generat una síndrome d’Estocolm: màxima comprensió i cobertura dialèctica als detinguts perquè serien víctimes de la repressió descontrolada de l’Estat. I així, la societat catalana –tot i que no secunda majoritàriament l’independentisme– resulta ostatge d’unes institucions colonitzades pel separatisme que apel·len a la desobediència civil, a la «violència pacífica» –un oxímoron inacceptable–, i socialitza la idea que només la segregació d’Espanya obriria l’horitzó a una Catalunya ara subjugada.

El procés sobiranista –tan fracassat com es va demostrar amb la fatiga evident de la mobilització de l’1-O i la menor afluència a les concentracions de la Diada– s’ha apoderat intel·lectualment i emocionalment de la societat catalana plural perquè domina les institucions i les sotmet a la seva jurisdicció ideològica, tàctica i estratègica, imposant a la ciutadania que no comparteix ni les seves finalitats ni els seus mitjans –sense gairebé veu, abstreta i pessimista– l’ortodòxia disciplinada d’una catalanitat dogmàtica davant la qual els dissidents potencials s’entreguen amb benevolència i docilitat.

La victimització

Notícies relacionades

Coscubiela i el discurs català d'Errejón

Catalunya, a l'epicentre del 10-N

Es busquen mecanismes per a una nova cohesió com la victimització per la detenció d’una cèl·lula amb propòsits violents i com la protesta de carrer contra una sentència judicial que sancionarà fets gravíssims i no simples simulacres ni assajos. Aquesta fase del procés li correspon gestionar-la a un Govern de l’esquerra espanyola, present a Catalunya a través de la federació amb el PSC, i resultarà una veritable prova de consistència estadista del socialisme espanyol.

Sánchez no és «Aznar sense bigoti», en una expressió infeliç d’Eduard Pujol, però el socialista és tan president del Govern d’Espanya com ho va ser el popular. L’independentisme s’equivocaria si cregués que, en l’actual tessitura, el PSOE no es comportaria com un partit d’Estat. Es juga el seu ser o no ser. I el seu secretari general ho sap i, per això, estudia «tots els escenaris». Al finalitzar el Consell de Ministres, divendres, Luis Planas, titular en funcions d’Administració Territorial va fer una advertència inequívoca, i potser definitiva, expressant-hi tota la determinació de l’Estat.