L'enigma del Tsunami Democràtic

Utilitzar la lògica de l’1-O en la qual els actors polítics, per tal de mantenir allunyades les forces de seguretat de les urnes, van cedir la infraestructura a la societat civil organitzada de manera que, fins i tot, en desconeixien els detalls més transcendentals, tot i que donaven per fet que els tutelaven. Aquesta és la forma en què l’independentisme prepara la resposta a la sentència del judici del procés. Una aposta per la desobediència civil, que aquesta vegada protegirà les institucions per evitar una possible suspensió de l’autonomia. «Cal reforçar les institucions, no debilitar-les», repeteixen una vegada i una altra. L’espectre de l’article 155 de la Constitució és ben viu. Motiu de més com per cedir la iniciativa a un actor irrastrejable amb una agenda de mobilitzacions pròpia.

¿Qui està rere la resposta a la sentència? Fonts dels partits sobiranistes admeten vagament que estan «aquells que van aconseguir portar les urnes als punts de votació i en van organitzar la logística». Una xarxa de persones aferrades al territori, organitzades, alguns militants de base de partits, d’altres no. Les forces polítiques s’han encomanat a aquesta xarxa que ara es coneix com a Tsunami Democràtic. No hi ha líders ni portaveus. No participen en les reunions a cinc entre partits i entitats, tot i que hi ha interlocució amb ells. Els recolzen en les seves iniciatives, com poden ser les anunciades per l’ANC i Òmnium, però això no fa virar el seu propi calendari d’actuacions.

¿Què preparen? Aquest és el secret més ben guardat i, alhora, el més susceptible a canvis. Grosso modo la idea és «paralitzar» Catalunya, sigui amb talls de carreteres, manifestacions o ocupacions d’infraestructures estratègiques des de la no-violència. El dia abans de l’estrena (de l’aparició dels perfils de Tsunami Democràtic a les xarxes socials) el pla es va exposar en la cimera sobiranista que es va celebrar el cap de setmana entre agost i setembre. Partits i entitats van abraçar la proposta. 

En aquesta línia, i per escalfar motors, Òmnium i l’ANC van anunciar divendres la convocatòria, per quan es faci pública la sentència, de cinc marxes «populars i massives» durant tres dies des de cinc punts diferents (Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona) fins a confluir a Barcelona. 

Dos àmbits

L’independentisme prepara la reacció en dos àmbits. El polític i el civil. Com en l’1-O. I la referència al referèndum no és fútil, no només per la coincidència temporal, si no perquè alguns sectors proven d’aplicar les lliçons que es van treure d’aquell dia. No obstant, diferents fonts coincideixen que reeditar una consulta podria resultar perjudicial per a l’independentisme: perquè seria complicat tornar a articular l’organització clandestina que la va fer possible, s’hauria de tornar a posar en perill les institucions amb una pretesa empara legal, i perquè tampoc les tenen totes per garantir-ne l’èxit, sabent que desconeixen quina podria ser la reacció de l’Estat amb el PSOE al capdavant de la Moncloa. Les imatges de l’1-O ajuden el relat del sobiranisme, tot i que en detestin ara el «mandat» per aplicar els resultats mentre temen un nou 155 que els obligui a perdre les regnes del Govern i l’Administració.

El primer xoc sobre la resposta, evidentment, ha sigut el de la postconvergència –i particularment l’entorn de l’expresident Carles Puigdemont– i ERC sobre el significat que se li pot donar. El primer dubte per resoldre és si la sentència pot propiciar una fase «resolutiva», en paraules d’un alt cap secessionista. És a dir, si pot ser un pas clau per aconseguir la independència. Per a Puigdemont, que creu a ulls clucs que amb l’Estat només és possible la confrontació, la resposta és sí. ERC, per la seva banda, ho veu prou difícil, però sí que considera que aquesta reacció, si es compleixen una sèrie de condicions, pot ajudar a forçar el Govern de torn (el 10-N decidirà) a asseure’s a dialogar.

Absència de violència

Notícies relacionades

Així hem narrat els dies previs a la sentència del procés

El pitjor moment del PSOE gallec

Aquestes condicions són, d’una banda, l’absència de qualsevol tipus de violència, i, per l’altra, la mobilització massiva de la societat civil. Waterloo hi afegeix un altre punt, causar mal a l’Estat, o sigui, a la seva economia. En concret, l’estratègia de l’independentisme combatiu, el que considera que només amb un nou conflicte amb l’Estat s’aconseguirà la independència, passa per plantejar un programa d’accions que puguin afectar directament les arques de l’Estat. Consideren que una campanya que faci mal només a la reputació de les institucions estatals no seria suficient (d’aquí també la campanya de l’ANC que busca debilitar les empreses de l’Íbex 35) i que només davant d’un bloqueig econòmic la Unió Europea (UE) aixecaria la veu d’alarma. Una estratègia avalada pel Consell per la República, que dirigeix Puigdemont des de Waterloo.

De moment, Tsunami Democràtic es dedica a agitar la incertesa i a llançar missatges d’alerta davant del que vindrà a través de les xarxes socials. «Quan surti la sentència, mobilització immediata. Tu ets la resposta. Porta provisions». El bocata no està inclòs.