Toni Comín: «S'ha de buscar el desgast econòmic de l'Estat»

A les portes de la sentència del procés, Toni Comín (Barcelona, 1971), exconseller de Salut i mà dreta de l’expresident Carles Puigdemont a Bèlgica, diu que se sent amb legitimitat per explicar el que defineix com a «veritats incòmodes»: que no hi haurà independència només ampliant la base social independentista o amb un altre xoc institucional, sinó provocant un bloqueig econòmic de l’Estat. Un Estat que, afirma, està en guerra contra Catalunya i que no ha deixat enrere el franquisme. Comín parla també sense pèls a la llengua sobre ERC i fa confessions autocrítiques sobre els fets de l’octubre del 2017.

-En pocs dies es farà pública la sentència del procés. ¿Quina sensació li produeix no ser allà entre els processats?

-Em mou a la reflexió que ells no siguin aquí.

-¿Què vol dir?

-El que em pesa no és que nosaltres no siguem allà, és que ells no siguin aquí, perquè si em deixés escollir, ells serien aquí amb nosaltres. És una injustícia immensa que siguin víctimes d’un veredicte injust.

-Continua, doncs, convençut que la decisió que va prendre vostè va ser la correcta...

-Cada minut que passa des que la vaig prendre ho veig més clar.

-La pregunta és incòmoda: la sentència pot ser condemnatòria, però, passat un temps, els encausats sortiran en llibertat. Pot passar que a la llarga la situació personal i política d’ells sigui millor que la de vostès.

-Les raons per les quals crec que jo prendria la mateixa decisió no són personals, que també, sinó també polítiques, i són les que em porten a pensar que prendria la mateixa decisió. Si la nostra situació personal es pogués considerar més dura, continuaria pensant que ha sigut la correcta, perquè ens ha permès mantenir viu el combat.

-El Parlament ha aprovat recentment una resolució afirmant la «legitimitat de la desobediència civil i institucional» davant de la sentència. ¿Què n’opina?

-Em sembla molt bé, perquè l’única manera que Catalunya pugui exercir el dret a l’autodeterminació és mitjançant un procés de desobediència civil. I més que desobediència institucional, d’obediència de les institucions al mandat ciutadà i al que determini el Parlament. Em sembla que tenim el dret i el deure d’utilitzar aquest instrument.

-¿Però una desobediència institucional no és un oxímoron?

-No és cap oxímoron. És no fer cas d’un Tribunal Constitucional que no fa de Tribunal Constitucional. Si tingués la neutralitat, la imparcialitat i la qualitat del Tribunal Suprem del Canadà...

-Però les sentències del Constitucional s’han anat acatant des del 2017. ¿Què significa la desobediència institucional?

-El problema de Catalunya comença a partir del moment en què l’Estat de dret no actua correctament, quan el TC falla estrepitosament. Al Canadà van fer el que s’espera d’un Tribunal Constitucional, una sentència que inspira la llei de claredat. La desobediència institucional ja l’ha exercit el Parlament quan va aprovar la llei del referèndum, que diu que si el Tribunal Constitucional no es comporta com s’ha de comportar un Tribunal Constitucional, no ens hem de veure obligats a quedar atrapats.

-La llei del referèndum va ser suspesa, i les sentències del TC s’han acatat...

-Però vam fer el referèndum...

-Considerat il·legal...

-I per això som a l’exili...

-¿Quina ha de ser l’expressió del rebuig de la sentència?

-Això l’hi contestaran el president Torra i el president Torrent en el seu moment. D’entrada, ja hi ha una expressió pública de no reconeixement de la legitimitat d’una sentència. Més enllà que això vingui seguit d’actes jurídics o no. 

-Però la sentència es complirà...

-Les institucions catalanes no tenen capacitat per impedir l’execució d’una sentència.

-Respecte a la resposta ciutadana, vostè ha proposat una confrontació dura, que requerirà riscos...

-Una confrontació sempre pacífica.

-¿I com se la imagina?

-No estem vinculats a cap de les xarxes que s’estan articulant i no vull fer especulacions. Constato quines cartes ja no li queden a l’independentisme i quines encara li queden. La carta del xoc institucional ja la vam provar el 27-O i ha permès avançar, però no culminar el camí. Circumscriure’l al xoc institucional té avantatges: els riscos els assumim els líders civils i socials. Però hi havia una probabilitat baixa que això desemboqués en una negociació. Aquest dubte ha quedat resolt. Aquesta carta ja sabem quins beneficis té –molts–, però també quin recorregut té. La carta de l’ampliació electoral no és suficient. No farà que l’Estat acordi un referèndum. La carta de la mobilització ciutadana que només apunta al desgast reputacional, moral, de l’Estat s’ha de continuar utilitzant, però en si mateixa no és suficient. S’ha d’anar a una carta que busqui no només el desgast reputacional, institucional i polític de l’Estat, sinó que busqui també un desgast material i econòmic. Això es pot fer des d’una via estrictament pacífica, no-violenta, evidentment. L’únic camí és i serà pacífic i no-violent. Però no vol dir que no es pugui entrar en una tipologia de mobilitzacions diferent que pensi i busqui el desgast material i econòmic de l’Estat.

-Per exemple, ¿bloquejant vies de comunicació, el port i l’aeroport?

-La paraula ‘bloqueig’ té connotacions... Potser no tot s’ha de relacionar amb les infraestructures, potser hi ha altres maneres de desgastar l’economia espanyola. 

-¿Alguna insubmissió?

-La desobediència civil té un dels seus eixos clau en la no-cooperació. De vegades l’altre viu de tu sense que te n’adonis.

-¿Està pensant en béns de consum?

-Hi ha un exemple molt clar que es diu consum estratègic. Catalunya continua sent una de les locomotores econòmiques d’Espanya. Si la locomotora s’atura, l’economia espanyola té problemes. S’ha de treballar també sobre aquest escenari. S’ha d’utilitzar aquesta arma, important i poderosa, al servei del nostre projecte polític.

-¿Això què pot provocar?

-D’entrada, provocar que la correlació de forces millori. Hem exercit l’autodeterminació, vam votar l’1-O, la qüestió de la legitimitat ja l’hem resolt. Ara el problema és de correlació de forces en relació amb el teu adversari, que és un Estat que no atén a raons.

-I si aquesta correlació de forces millorés, ¿això portaria l’Estat a negociar un referèndum?

-Sense el referèndum, el problema català no es resol. O es reconeix el valor del referèndum que ja hem exercit, o en el marc d’un acord internacional i amb l’Estat es pot tornar a votar. Espanya no entrarà en una negociació si no hi ha un desbordament de la seva estratègia repressiva. Estem parlant d’una estratègia de mobilització. L’ampliació electoral, per si sola, no ens porta fins al final del camí, tot i que siguem el 70%.

-Aquesta ampliació és la que proposa Esquerra...

-Però han dit que no renuncien a cap via pacífica...

-Però prioritza ampliar la base.

-Ampliar la base no evita la confrontació i hi ha molta gent a ERC que ho veu exactament igual que jo. Qui diu que ampliar la base estalviarà la confrontació està enganyant.

-¿Què significa ‘confrontació’?

-Un procés sostingut de mobilitzacions. Un tipus de mobilització nou, sostingut, intens, que busqui el desgast material de l’Estat. Que té costos per a la gent de Catalunya. Si el líder del socialisme espanyol està als antípodes del britànic, no farem la independència votant i prou.

-¿Quins costos?

-Costos econòmics. No penals. 

-¿Laborals?

-Per exemple.

-¿Perdre la feina?

-Per exemple.

-¿Veure com baixa el nivell de vida?

-Els autònoms no el perdran... El que ha de decidir la gent que vol la independència de Catalunya és si reconeixem la realitat per dura que sigui, per injusta que sigui. El que estic dient ¿és desitjable? No. ¿És just? En absolut. Però el preu de la independència no el posem els catalans, el posa l’Estat. Si considerem que la república catalana és la condició d’una ciutadania plena, que no ets lliure si no ets plenament ciutadà, la pregunta –injusta i desagradable, però inevitable– és quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat.

-Quan la consellera d’Empresa rebi trucades de la patronal, les pimes, que, a més, són ideològicament properes al seu partit, ¿què els contestarà si es produeix aquest bloqueig econòmic?

-La gent té dret a no cooperar amb aquell que considera que li està negant la llibertat. Hi ha una manera de no cooperar, que és no contractar les seves empreses, aturar el teixit productiu cadascú des de la seva acció individual, responsable...

-Però això tindria uns costos, i quan la pimec truqui a la consellera queixant-se que els estan perjudicant, ¿quina resposta els donarà?

-La resposta que els donarà és que si hi ha un milió de persones que un dia es lleven al matí i no volen anar a treballar, ella no té cap instrument, ni l’Estat, per obligar aquesta persona a anar a treballar.

¿Però hi ha un milió de persones disposades a no anar a treballar per aconseguir la independència?

-No ho sé.

-¿I a jugar-se la feina?

-No ho sé. Aquest és el debat, aquest hauria de ser el tema de la gran conversa que té l’independentisme.

-¿Vostè ho faria?

-La gent s’ha de preguntar quin preu està disposada a pagar, si considera que no és lliure a l’Estat. Quin preu està disposada a pagar per la seva llibertat i la dels seus fills.

-I el preu pot ser perdre la feina...

-Una aturada llarga pot ser que tingui grans riscos en termes materials per a la gent. La gent té dret a no cooperar. És un principi bàsic de la desobediència civil i la lluita no-violenta. No estic obligat a cooperar amb el meu enemic o el meu adversari.

-¿L’Estat és l’enemic?

-Nosaltres no tenim enemics, però ens tracta com si fóssim el seu enemic.

-Per tant, ¿estem en guerra en el conflicte amb l’Estat?

-Ells utilitzen la violència i nosaltres no. Volem exercir el dret a l’autodeterminació.

-Aquesta estratègia de confrontació, ¿podria reduir la base social de l’independentisme?

-Pot passar. No dic que no tingui inconvenients, aquesta estratègia. En té, i molts. M’agradaria que ens passés com als escocesos. Una altra cosa és assumir la realitat. I la realitat és que Espanya no ha superat el franquisme. El PSOE no ha trencat plenament amb el franquisme.

-En aquesta confrontació, els Mossos d’Esquadra seran els que s’hauran de posar al capdavant, ¿no?

-Si vostè es queda a casa, no pot venir un mosso a obligar-lo a anar a treballar. ¿Un mosso et pot obligar a contractar Endesa, perquè l’Estat vol que ho tinguem tot amb Endesa i Telefónica? ¿Oi que la gent contractarà les companyies que vulgui? La gent consumeix el que vol i treballa quan vol. Una altra cosa és que això tingui costos.

-En relació amb aquest bloqueig econòmic, és dubtós que l’elit econòmica catalana, que participa en Endesa, CaixaBank o Telefónica, rebi amb els braços oberts aquesta iniciativa.

-Per això mai he entès la posició dels comuns, que se suposa que estan per la ruptura amb les elits, i que en el tema nacional fan un relat còmode per a les elits.

-Costa imaginar el PDECat fent aquest discurs contra les elits econòmiques...

-Li capgiro la pregunta: ¿quina carta efectiva té l’independentisme? ¿La veritat és desagradable i incòmoda? Sí. ¿Què fem, l’endolcim o la mirem de cara?

-Marta Rovira, secretària general d’ERC, afirma que al referèndum de l’1-O li va faltar «legitimitat interna».

-No s’ha de menysprear que l’1-O hi va haver un 43% de catalans que van votar ‘sí’. És un percentatge altíssim. En la majoria de consultes binàries, el percentatge de l’opció guanyadora sobre el cens era molt més baixa. No qüestiono tant l’argument [de Rovira], sinó el fet d’utilitzar-lo ara. Els problemes que tenia l’1-O abans de l’1-O ja els sabíem. Que una gran part dels catalans no anirien a votar ja ho sabíem. Quines serien les garanties i quines la voluntat de l’Estat d’utilitzar les forces de l’ordre per impedir-ho ja ho sabíem. I, sobretot, què va ser l’1-O ja ho sabíem el dia 2 i el 27. Els que vam defensar, sabent el que havia sigut, que s’havia de fer la declaració d’independència, incloent-hi Marta Rovira i ERC, no sé com podem ara explicar un argument oposat. ¿Els que vam defensar la declaració d’independència, sabent les limitacions de l’1-O, tenim legitimitat ara per dir que l’1-O va tenir limitacions? Perquè, si les va tenir, potser no tocava fer la declaració d’independència. La decisió de fer la declaració, que la prenem entre tots, ens compromet de cara al futur.

-L’advocat de Quim Forn va dir en el judici que no hi va haver tal declaració d’independència.

-La declaració del Parlament, per definició, és política. I el Govern va decidir no fer-la efectiva. Perquè la correlació de forces no l’hi permet. I per garantir un escenari de pau. La declaració tenia un preàmbul i uns decrets. Ara faré una confessió que no havia fet fins ara. Jo deia: ‘És incòmode per als consellers que som diputats votar a favor d’una resolució com a diputats sabent que com a consellers no tindrem la capacitat per complir-la’.

-És a dir, ¿que ja era conscient que no compliria el que estaven votant?

-Nosaltres érem conscients que era molt difícil que el Govern pogués tirar endavant aquesta resolució.

-¿Llavors per què es vota, si no s’ha de fer efectiva?

-Perquè quedi definit, com a representació del poder sobirà, l’objectiu que tenim.

-Però, ¿no és una certa estafa als ciutadans, sobretot als independentistes, votar una cosa sent conscient que no s’aplicarà?

-No ho crec, perquè era la menys dolenta de les opcions. En política, de vegades la menys dolenta de les opcions és molt dolenta, però les alternatives són pitjors. Dit aïlladament és una mala decisió, però en aquest context i amb totes les opcions sobre la taula, era el millor. Perquè hi ha el deure de complir amb el que ens havíem compromès amb la llei del referèndum. Si no, hauríem avortat el que suposa l’1-O. No fer la declaració era clausurar el procés iniciat l’1-O. Amb la declaració, segueix endavant. I perquè la declaració va tenir una funció defensiva. Va limitar el furor repressiu. Si no l’haguéssim fet, dubto que s’haguessin convocat eleccions per al 21-D.

-¿Potser vostè o l’expresident Carles Puigdemont traslladen la seva situació personal a una anàlisi política?

-¿La meva circumstància personal explica el relat que faig? Sí. Perquè ja que he pagat un preu personal molt alt, em sento amb la legitimitat d’explicar a la gent que no hi haurà independència sense sacrificis.

-Parlant de gent que s’està sacrificant, hi ha líders independentistes a la presó que no proposen el mateix...

-No significa que siguin coses incompatibles.

Notícies relacionades

Així hem narrat els dies previs a la sentència del procés

Chacón es desmarca de Comín: «Perjudicar l'economia espanyola ens perjudica»

-¿On serà Toni Comín d’aquí cinc anys?

-Espero que a casa meva, a Barcelona i a Castellterçol.