PER SEDICIÓ

La sentència del Suprem imposa condemnes de fins a 13 anys als líders del procés

condenasts / El Periódico

El Tribunal Suprem ha condemnat a penes d’entre 10 mesos de multa i 13 anys de presó els 12 líders independentistes jutjats durant quatre mesos per la seva participació en el procés. La pena més gran, 13 anys de presó i el mateix període d’inhabilitació, ha recaigut en el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, per ser el més alt representant del Govern del fugit Carles Puigdemont a disposició de la justícia espanyola. [Seguiu l’última hora després de la sentència del procés en directe.]

El tribunal també ha condemnat Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa a 12 anys de presó. La condemna d’aquests quatre acusats obeeix al delicte de sedició en concurs medial amb un delicte de malversació de fons públics agreujat a raó de la seva quantia, com es va avançar aquest dissabte. Es condemna pel primer l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell a 11 anys i mig de presó, mentre que a Joaquim Forn i Josep Rull se’ls imposen penes de 10 anys i mig de presó i idèntic període d’inhabilitació absoluta, mentre que els líders de les entitats sobiranistes Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, han sigut condemnats a 9 anys de presó i d’inhabilitació absoluta.

Quant als tres exconsellers que estaven en llibertat, Santi Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó, són condemnats per desobediència a les penes de 10 mesos de multa amb quota diària de 200 euros, que suma 60.000 euros, i a un 1 any i 8 mesos d’inhabilitació especial. Ells tres i Forn i Rull han sigut absolts del delicte de malversació del qual també se’ls acusava al no haver-se acreditat despesa concreta dels seus respectius departaments. Les penes finalment imposades, que en tots els casos inclouen una inhabilitació absoluta pel temps de condemna, són més similars a les de l’Advocacia de l’Estat que a les de la fiscalia, com sembla lògic a l’haver donat per bo el delicte sol·licitat per la primera.

Violència, però no suficient

El tribunal considera que a Catalunya es va produir violència, però no suficient per entendre que hi va haver rebel·lió. «La violència ha de ser instrumental, funcional, preordenada de manera directa, sense passos intermedis, a les finalitats que anima l’acció dels rebels. I és en aquest punt on topem amb un altre obstacle» per seguir el criteri que va defensar la fiscalia durant tot el judici, diu el tribunal. Com que la utilitzada no era suficient per aconseguir la independència, el Suprem afirma que és suficient «per aconseguir la sedició, no-violència per crear un clima o un escenari que faci més viable una ulterior negociació».

I això perquè n’hi va haver prou amb una resolució del Tribunal Constitucional «per desposseir d’immediata executivitat els instruments jurídics que es pretenien fer efectius pels acusats», a la qual cosa es va sumar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució perquè algun dels responsables fugís i els altres «desistissin incondicionalment de l’aventura que havien emprès».

Esquer per pressionar

El Suprem considera que tots ells eren «conscients de la manifesta inviabilitat jurídica d’un referèndum d’autodeterminació» per construir la república de Catalunya. «Sabien que el que s’oferia a la ciutadania catalana com a exercici legítim del dret a decidir, no era sinó l’esquer per a una mobilització que mai desembocaria en la creació d’un Estat sobirà».

La sentència, de 493 pàgines, afegeix que «sota l’imaginari dret d’autodeterminació s’hi amagava el desig dels líders polítics i associatius de pressionar el Govern de la nació, per a la negociació d’una consulta popular. Els il·lusionats ciutadans que creien que un resultat positiu de l’anomenat referèndum concorreria a l’anhelat horitzó d’una república sobirana, desconeixien que el dret a decidir havia canviat en un atípic dret a pressionar».

Això els va portar a mobilitzar els ciutadans per demostrar que «els jutges a Catalunya havien perdut la seva capacitat jurisdiccional» i van ser «exposats a la compulsió personal» en les protestes que es van desenvolupar contra els registres de l’operació Anubis, especialment davant la Conselleria d’Economia, el 20 de setembre del 2017. Malgrat tot l’Estat va mantenir en tot moment «el control de la força, militar, policial, jurisdiccional i fins i tot social».

Per això tampoc va existir rebel·lió, perquè el risc que suposa per al sistema constitucional «ha de ser real i no un mer somieig de l’autor o un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure estar assistint a l’acte històric de fundació de la república catalana». Sí que existeix sedició, perquè ho és «mobilitzar la ciutadania en un alçament públic i tumultuari que, a més, impedeix l’aplicació de les lleis i obstaculitza el compliment de les decisions judicials». Afegeix que aquest delicte, tot i que es trobi entre els d’ordre públic, també inclou, com el terrorisme, l’objectiu de «subvertir l’ordre constitucional».

El tribunal aprofita per negar que hi hagi «una sobreprotecció de la unitat d’Espanya», perquè la pràctica totalitat de les constitucions europees protegeixen la integritat dels seus territoris nacionals. I fins i tot dels tractats internacionals: «No n’hi ha cap que hagi codificat el dret a decidir».

Monopoli del legítim

Quant a la desobediència civil, que durant el judici es va plantejar com «un mecanisme dinamitzador imprescindible per no caure en una democràcia adotzenada, instal·lada en el conformisme acomodat», el tribunal afirma que d’acceptar-se aquest «plantejament absolutista de les mateixes idees o conviccions» les idees que «qui desobeeix s’imposarien sobre les de qui se sotmet a la llei i al que disposa un jutge». «Ningú pot arrogar-se el monopoli de què és el legítim», afegeix.

«Quan s’envaeixen espais delimitats per normes penals mitjançant actuacions animades per un desig, no només d’exterioritzar la dissidència, que pot estar fundada en conviccions profundes, sinó també d’aconseguir la modificació de la legalitat, s’ha d’assumir que el mateix ordenament i reaccions amb els ressorts previstos com a autodefensa davant vies, no ja sense cobertura, sinó en oberta oposició i rebel·lia davant la legalitat», explica.

1-O i 20-S

La resolució assenyala que l’1-O «no va ser només una manifestació o un acte massiu de protesta ciutadana. Si hagués sigut això, no hi hauria reacció penal», perquè estaria emparat amb el dret de manifestació i d’opinió i expressió. Però «va ser un aixecament tumultuari» per «convertir en paper mullat» les decisions del Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. «El que no pot tolerar la Constitució és supeditar» l’«acatament de la decisió d’un tribunal a la voluntat d’una, deu, mil, milers o milions de persones, sobretot quan hi ha un altre grup igual de nombrós que confia en aquesta decisió i la respecta i, fins i tot, la comparteix».

La sentència afegeix que la cúpula dels Mossos va demanar la seva desconvocatòria per conjurar «el risc subsegüent de greus incidents entre agents i ciutadans» que existia. I destaca que l’actuació de l’exconseller Forn és qualificada de «deslleial», perquè va contribuir a «la inhibició de l’actuació de les altres forces i cossos de seguretat» a les escoles que participaven en les crides «escoles obertes».

«Davant l’actitud tàcticament predisposada dels qui es van apostar a les entrades dels centres, els agents de la Policia i la Guàrdia Civil es van veure obligats a l’ús de la força legalment prevista», assenyala la resolució, per afegir que «a primeres hores de la tarda, com que l’ús de la força podria esdevenir desproporcionat, els agents van rebre ordres i es van veure irremeiablement forçats a declinar el propòsit inicial».

El 20 de setembre, segons el tribunal, no hi va haver «una concentració ciutadana per protestar per les detencions i registres que es practicaven» en compliment de l’ordenat pel jutjat número 13 de Barcelona. I els líders de les entitats independentistes sabien que els arrestats havien de ser conduïts als seus despatxos, però el que va motivar la seva actuació va ser «demostrar a tota la societat, en ple i acreditat concert amb els responsables governamentals, que els jutges a Catalunya havien perdut la capacitat per executar les seves resolucions».

Notícies relacionades

El tribunal arriba a aquesta conclusió «sense recolzar-se en la versió excloent d’algun dels testimonis que van deposar sobre el que va succeir als centres de votació del dia 1 d’octubre. Cap d’ells ha sigut pres com a testimoni de referència per construir el judici d’autoria. Els diversos centenars de testimonis que van declarar en el ple van oferir una versió filtrada per una profunda càrrega emocional».

Reglament penitenciari

El tribunal no només ha rebutjat el principal delicte al·legat per la fiscalia, sinó també la demanda que se’ls impedís accedir al tercer grau fins a complir la meitat de la pena imposada, perquè considera que l’article 36.2 del Codi Penal no pot ser interpretat com un mecanisme jurídic per evitar anticipadament decisions de l’administració penitenciària que no es considerin d’acord amb la gravetat de la pena imposada. Afegeix que qualsevol discrepància amb el tracte que rebin pot ser impugnat a través de la revisió prevista per a aquestes decisions penitenciàries.