Espanya es fa gran i treu el dictador del seu temple

Ahir el cadàver de Francisco Franco va deixar d’estar enterrat al costat de les seves víctimes en una basílica dedicada a la seva victòria en la guerra civil i va començar a ocupar una tomba molt més modesta en un cementiri particular, al costat de la seva dona. Han hagut de passar gairebé 44 anys per arribar fins al moment en què el fèretre va deixar la seva antiga fossa al Valle de los Caídos, i tancar així una anomalia de la democràcia espanyola, en què el cadàver d’un dictador podia estar enterrat amb tots els honors, sota una creu de 150 metres i al costat de més de 30.000 cossos dels dos bàndols, en la considerada com la fossa comuna més gran d’Espanya.

El que cap altre Govern va voler o va poder fer, per diferents motius, va passar amb un Executiu socialista en funcions, a poc més de dues setmanes de les eleccions generals. L’exhumació va ser ràpida, va començar a les 10.30 i va acabar a prop de les 13.00, amb dos nets presents juntament amb la ministra de Justícia, Dolores Delgado; dos càrrecs més de l’Executiu, operaris d’una funerària i un forense, al començament d’un dia històric que no va estar exempt de moments tensos, però sense incidents greus.

El Govern havia buscat que la cerimònia fos sòbria, conscient de l’enorme simbologia del moment i de la força de la iniciativa, la de més abast internacional duta a terme per Pedro Sánchez. El dispositiu va estar dissenyat al mil·límetre, després d’un llarg procés que va començar quan el líder socialista amb prou feines va arribar a la Moncloa, el juny de l’any passat, i que es va anar retardant per l’oposició dels nets del dictador, fins que el Tribunal Suprem va donar la raó en tot a l’Executiu a finals de setembre, cosa que va permetre, per fi, que Franco abandonés la seva «tomba d’Estat».    

Després de tot aquest temps d’enfrontaments amb la família, el Govern va voler fer alguna concessió i va permetre que transportessin el fèretre a coll, que després va ser transportat per un helicòpter fins al petit cementiri de Mingorrubio, a El Pardo (Madrid). Però els nets, derrotats, van tensar la corda fins al final. Van provar d’introduir clandestinament al recinte una bandera preconstitucional, cosa que prohibeix la llei de memòria històrica. Van forçar que el dictador sortís de la seva tomba original en un taüt més que deteriorat, malgrat el risc que suposava. I van cridar «¡visca Franco!» quan carregaven amb el cadàver.

L’Executiu va treure ferro a aquests incidents remarcant que l’exhumació s’havia dut a terme sense bandera ni honors. A la Moncloa preocupaven especialment les manifestacions de nostàlgics del règim, i n’hi va haver, sobretot a Mingorrubio, però aquestes no van anar més enllà del soroll, amb càntics de ‘Cara el sol’ i l’aparició del colpista Antonio Tejero. El seu fill, Ramón, sacerdot, va ser l’elegit pels nets del dictador per oficiar la missa a la seva nova tomba, al costat del prior del Valle de los Caídos, Santiago Cantera, que també va intentar impedir l’exhumació fins al final. Un record de la proximitat de l’Església d’abans amb Franco.

L’«ofensa moral»

Entre crítiques d’«electoralisme» per part de l’oposició, Sánchez va tardar poc a sortir des de la Moncloa. Amb prou feines una hora després que l’helicòpter aterrés, el president del Govern va parlar durant sis minuts i no va admetre preguntes. «Per damunt de tot, avui Espanya compleix amb si mateixa. Amb aquesta decisió es posa fi a una ofensa moral: l’enaltiment de la figura d’un dictador en un espai públic», va dir.

Notícies relacionades

Exhumació de Franco del Valle de los Caídos | Última hora en directe

La família acomiada el fèretre amb un «¡viva España, viva Franco!» | VÍDEO

Més important que la valoració de la mesura va ser que Sánchez es va comprometre a impulsar, si és reelegit,l’obertura de fosses comunes de la guerra civil, una altra de les grans anomalies d’Espanya, només superada per Cambodja en nombre de desapareguts. «És una aberració que hem d’afrontar amb decisió. Per justícia i dignitat. Però, sobretot, per pura humanitat», va dir.  

La memòria històrica entra així de ple a la campanya electoral, amb el PSOE encapçalant la iniciativa, Podem queixant-se que Franco s’hagi exhumat ara i no després dels comicis, el PP i Ciutadans de perfil (sense recolzar ni condemnar clarament el trasllat del cos del dictador) i Vox acusant el Govern de «profanació». Aquest és un context còmode per a Sánchez, però la crisi a Catalunya ocupa un paper molt més rellevant, i els socialistes no creuen que l’exhumació, per molt històrica que sigui, tingui un gran efecte mobilitzador.