L'exili republicà a Mèxic va seguir «amb alegria i tristesa» l'exhumació de Franco

El sobri, institucional i molt televisiu esdeveniment de l’exhumació de Franco va tenir una audiència molt especial a 9.000 quilòmetres del Valle de los Caídos, entre els integrants de la nombrosa colònia d’exiliats republicans a Ciutat de Mèxic, els seus fills i nets.

Per ells es va tractar d’un esdeveniment històric com per a la resta dels espanyols, però amb càrrega emocional redoblada. Tant, que fins i tot el dia de la cerimònia, i abans de posar-se cada un amb la seva tele, dotze d’ells van quedar per celebrar un dinar i comentar el fet. El vídeo que il·lustra aquesta notícia recull el moment dels brindis.

El lloc va ser l’agrupació del PSOE a la capital mexicana, per on passen no només afiliats del partit, sinó també altres persones d’esquerres i de l’exili. El menú, compost amb el que cadascú va voler portar, va incloure truita de patata, pernil serrà, llom, xoriço, salami i sandvitxos de rosbif. De beure, vi negre i cava. I de postres, pa de mort –dolç típic de la festivitat de difunts– i un arròs amb llet elaborat per la degana de la quadrilla, Isabel Rosique, barcelonina de 94 anys que va arribar a Mèxic al ‘Sinaia’, el primer barco de l’exili republicà que va creuar l’Atlàntic.

Barreja de sentiments

No es tractava de frivolitzar, «sinó de festejar, perquè estàvem molt emocionats des que el Govern va anunciar, el divendres 11, que anava a procedir a l’exhumació», relata Fina Tomé, secretària general de l’agrupació socialista de la ciutat.

En realitat «seguim l’esdeveniment amb alegria i amb tristesa –relata–. La primera, perquè per fi es feia alguna cosa de reparació; la segona, perquè molts ja no tenim els nostres pares aquí perquè ho veiessin». Josefina és filla de dos gallecs residents a Barcelona, Carlos Tomé i Amadora Méndez, que van escapar del franquisme als camps de concentració francesos i després a Mèxic al vaixell ‘Ipanema’.

Des de l’anunci mateix de l’exhumació corria la notícia entre els exiliats espanyols al Districte Federal mexicà. El dilluns 21 encara no sabien la data exacta dels treballs quan van acudir molts d’ells a sentir una conferència sobre militars espanyols exiliats a Amèrica que va impartir a l’Ateneu Espanyol de la ciutat l’historiador Ángel Bahamonde.

Va ser allà quan va sorgir «la idea de quedar a dinar el dia de l’exhumació. Quan sabéssim la data, cadascú deixaria el que hagués de fer per anar a aquest dinar», relata Tomé.

La diferència horària va obligar aquests espanyols a matinar. La Fina es va posar el despertador, però es va quedar adormida, «però em vaig despertar a les tres del matí, nerviosa, just quan la família de Franco entrava a la basílica», explica.

Zona republicana

Tot va passar en un radi de 10 quilòmetres de la immensa ciutat, des del centre fins a la colònia Irrigación, on van quedar per dinar. A la zona històrica, a un quart d’hora caminant de l’Ateneu Espanyol, hi ha el carrer de López, denominada oficialment via del Exilio Español per la gran concentració d’exiliats que, als anys 40, hi van viure.

Notícies relacionades

Després de Franco, els veritables caiguts

Així va viure la ministra Delgado l'exhumació de Franco: «M'he abstret de qualsevol comentari»

A la cafeteria més famosa d’aquesta avinguda, Villarias, encara els cambrers porten en una de les seves muscleres la tricolor republicana.

«Vam menjar, vam celebrar, vam parlar, i ens en vam anar a casa per preparar-nos a veure la tele i deixar anar alguna llàgrima», diu Fina Tomé. De totes les frases sobre l’exhumació de Franco que va sentir aquell dia als seus compatriotes expatriats, en recupera una que li sembla digna de destacar: «Avui ha de ser un dia especial per a la pobra gent que encara busca els seus enterrats per allà».