Mentides en campanya: immigració, pactes i Europa

EL PERIÓDICO revisa les afirmacions en precampanya i en campanya dels candidats a les eleccions generals del 10 de novembre. 

El suposat ‘efecte crida’ és un dels principals mantres que els líders de Vox han anat repetint fins a la sacietat per guanyar vots. A la passada campanya, Rocío Monasterio va arribar a afirmar que veia «ramats de magribins». No obstant, les dades objectives desmenteixen aquesta idea que cada vegada estan arribant més migrants de forma irregular. Segons dades recopilades pel Ministeri de l’Interior, entre l’1 de gener i el 30 d’octubre del 2019 han arribat a Espanya 27.208 persones, un 49% menys que durant el mateix període de l’any anterior, quan la xifra va ser 53.382.

---

Durant el debat, Inés Arrimadas va retreure a José Zaragoza en més d’una ocasió que el PSC hagués pactat amb JxCat a la Diputació de Barcelona. Quan la candidata de Cs li va recriminar que «hi havia alternatives» al pacte amb independentistes, referint-se probablement al PP i el partit taronja, el candidat socialista li va preguntar si l’alternativa era «la CUP, com en la moció de censura.» No obstant, el cert és que després de les eleccions municipals del 26 de maig la CUP va perdre els tres representants que tenia a la diputació i des d’aleshores no té representació a l’òrgan supramunicipal.

---

Catalunya a Comú, el partit de Jaume Asens, està integrat al Grup Verd Europeu. No és l’únic, però, dels presents en el debat de TV3 que està integrat a aquest grup –el quart amb més escons del Parlament Europeu-, sinó que el comparteix amb ERC. A Europa, Catalunya a Comú no comparteix grup parlamentari amb el seu soci estatal, Podem, malgrat haver-se presentat junts sota la coalició Unidas Podemos Cambiar Europa. Ernest Urtasun (Catalunya en Comú-Podem) es va integrar al Grup Verd mentre que els altres cinc electes –dosd’IU  i tres de Podem– es van integrar a l’Esquerra Unida Europea.

---

Una de les mentides repetides que ja van protagonitzar la campanya de fa mig any. Mariano Rajoy va estar al capdavant de la Moncloa des de finals del 2011 fins a la moció de censura del juny del 2018, quan Pedro Sánchez el va rellevar. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), en el quart trimestre del 2011 –quan Rajoy va ser investit president– n’hi havia 18.153.000 d’ocupats, una xifra que va créixer fins als 19.528.000 al tercer trimestre del 2018, quan van arribar els socialistes. Es van crear, doncs, 1,4 milions de llocs de treball, un balanç positiu, però que no arriba ni a la meitat del que Casado ha proclamat en incomptables ocasions. A més, per ser més exactes s’haurien de comparar dades del mateix trimestre: així, si en el tercer trimestre del 2011 hi havia 18.484.500 ocupats, l’increment no arriba a 1,4 milions, sinó que es queda en poc més d’un milió.

---

El Govern del PP de José María Aznar va indultar el juny del 1996 com a mínim 15 exmembres de Terra Lliure. «Els indultats són 15 dels 18 condemnats al macrojudici, celebrat el 1995 i que va arrencar per una batuda realitzada el 1992, a mesos vista dels Jocs Olímpics de Barcelona, per accions de la desapareguda organització terrorista [Terra Lliure]», apuntava ‘El País’ en un article del 29 de juny d’aquell mateix any. Però els populars no van ser els únics. Pocs mesos enrere, el març de 1995, Juan Alberto Belloch –ministre de Justícia i Interior del Govern del socialista Felipe González- firmava a Sevilla l’indult a Marcelino Canet Serra, «condemnat [...] com a autor d’un delicte d’estralls [...] i un delicte d’imprudència temerària amb resultat de mort». Un any abans, el juliol del 1994 el mateix ministre socialista indultava un altre integrant de l’organització, Jordi Petit Ferrer. A més, segons va apuntar ‘El País’ al mateix article esmentat, els indults concedits pel Govern popular els va començar a tramitar l’Executiu de González. Tot i això, «les decisions burocràtiques» van impedir-ne la tramitació a temps.

---

Tant en números absoluts com a nivell percentual, el tercer trimestre del 2019 ha sigut el millor tercer trimestre dels últims sis anys en matèria d’ocupació. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), en el tercer trimestre d’aquest any hi havia 3.214.400 aturats a Espanya, 2,7 milions menys que en el tercer trimestre del 2013. També la taxa d’atur ha disminuït gairebé la meitat, i ha passat d’un 26,65% el 2013 a un 13,92% el 2019. El líder liberal possiblement es refereix, i pot portar a confusió, al fet que s’ha alentit la creació d’ocupació: aquest últim trimestre s’han creat 69.000 llocs de treball, mentre que el 2017 en van ser més de 235.000. Per tant, es continuen creant llocs de treball però en menor quantitat que durant els anys anteriors.

---

Els poders públics han d’actualitzar periòdicament les pensions, segons l’article 30 de la Constitució, per poder garantir «la suficiència econòmica dels ciutadans de la tercera edat». No obstant, la Carta Magna no explicita que sigui l’IPC l’eina amb la qual s’hagin d’actualitzar aquestes pensions.

---

L’Enquesta de Població Activa (EPA) que realitza l’Institut Nacional d’Estadística (INE) trimestralment apunta que en el tercer trimestre de l’any passat –quan Sánchez va substituir Mariano Rajoy al capdavant de la Moncloa– a Espanya hi havia 19.528.000 persones ocupades. Una xifra que ha ascendit fins als 19.874.300 ocupats en el tercer trimestre d’aquest any, cosa que suposa la creació de 346.300 llocs de treball. Una xifra positiva, però que s’allunya dels 530.000 dels quals presumia el president en funcions.

---

Aquesta és una de les falses afirmacions que més vegades s’ha repetit, no només durant l’actual campanya, sinó també al llarg de la de les eleccions del 28 d’abril. L’afirmació atribueix a la declaració de Pedralbes una sèrie de continguts que no consten en aquest document conjunt de la Moncloa i la Generalitat, sinó que són part de la carta que el president català, Quim Torra, va entregar al cap del Govern, Pedro Sánchez, que es va popularitzar com «els 21 punts». En aquests 21 punts s’explicava que era necessària «una mediació internacional», una cosa que en el document acordat i publicat per la Moncloa va ser substituïda per «una taula de partits» i un «espai de diàleg institucional» amb membres del Govern central i de l’autonòmic. D’altra banda, el document de Torra apuntava que un dels reptes pendents d’Espanya era la «desfranquització» i posava sobre la taula un «debat sobre la monarquia». No és cert, no obstant, que afirmés que «la monarquia era franquista», com el líder popular va assegurar. Finalment, es demanava «garantir la independència judicial» i s’exigia «investigar els abusos policials exercits sobre el poble de Catalunya» i «posar fi a la complicitat dels cossos policials amb la ultradreta», sense afirmar en cap moment que la Guàrdia civil «era una força opressora», com va dir Casado.

El Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, creat a començaments del 2016 pel Govern de Junts pel Sí i ara liderat per Alfred Bosch, té per objectiu projectar Catalunya a l’exterior i promoure els seus interessos, competència de la Generalitat d’acord amb el tercer capítol de l’Estatut. No obstant això, l’article 193 explicita que aquesta promoció s’ha de fer «respectant la competència de l’Estat en matèria de relacions exteriors». Catalunya no té representació diplomàtica a l’exterior, ja que és l’Estat el que té «competència exclusiva» en matèria de relacions internacionals, segons l’article 149 de la Constitució. De fet, el Tribunal Suprem va obligar a canviar el nom original de l’organisme –‘d’Afers Exteriors’– al·legant que podria generar confusió. Igual que altres comunitats autònomes, com ara Galícia, el País Basc i Andalusia, el que Catalunya té són delegacions del Govern a l’exterior, que en cap cas poden ser considerades ambaixades, ja que no compleixen la mateixa funció.

---

Fa 15 anys va entrar en vigor la llei orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Des d’aleshores, la tendència general del nombre d’assassinats masclistes ha sigut a la baixa, especialment a partir del 2012. El 2004 van ser 72 les dones assassinades, una xifra que durant aquest període només ha sigut superat en dues ocasions, el 2008 (76 víctimes) i el 2010 (73). L’any passat van ser 47 les dones assassinades per les seves parelles o exparelles i la mitjana dels últims cinc anys va ser de 52,4. Queda molta feina per fer, però no és cert que des de l’entrada en vigor de la llei orgànica 1/2004 no s’hagin reduït els assassinats per violència masclista.

---

Després de les eleccions del 26 de maig, a l’agost, la socialista María Chivite es va erigir com a presidenta de Navarra, malgrat que la llista més votada va ser la de Navarra Suma, la coalició de dretes sota la qual es van presentar Ciutadans, el PP i Unió del Poble Navarrès. La candidata va aconseguir els vots favorables dels diputats de tots els grups excepte de Navarra Suma iBildu. Els set diputats de l’esquerra ‘abertzale’ van votar ‘no’ en la primera ronda de votació i dos d’ells es van abstenir en la segona. Des de fa pocs mesos, el nou Govern de coalició de la comunitat foral el conformen el PSN, Geroa Bai i Podem. Justament Bildu no va pactar amb els socialistes ni forma part de l’Executiu navarrès.

---

Aquesta afirmació no és certa, perquè, d’una banda, no és el Govern el que dona el permís o l’ordre per utilitzar material antiavalots a fi de dissoldre manifestacions, sinó que és el responsable del dispositiu policial qui té aquesta potestat. Al ser els màxims responsables de mantenir l’ordre públic a Catalunya, han sigut els Mossos d’Esquadra els que han coordinat el dispositiu de les mobilitzacions postsentència. D’altra banda, no és cert que des de la coordinació de l’operació no es permetés l’ús de material antiavalots, ja que des del primer dia tant els Mossos com la Policia Nacional el van utilitzar, com els mateixos cossos de seguretat van confirmar hores més tard. Malgrat que des del 2014 les pilotes de goma estan prohibides a Catalunya, la Policia Nacional les va utilitzar en els intents de dissuadir els milers de manifestants que es van congregar a la planta zero de l’aeroport convocats per Tsunami Democràtic. També els Mossos van utilitzar projectils, en el seu cas, bales de foam. Durant les càrregues del dilluns 14 un noi va perdre un ull, presumptament a causa de l’impacte d’una pilota de goma, segons va explicar l’Hospital de Bellvitge.

---

Segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’INE, aquest tercer trimestre del 2019 hi havia 2.845.400 joves d’entre 16 i 29 anys amb ocupació, 76.900 més que durant el mateix trimestre de l’any anterior, quan Pedro Sánchez va substituir Mariano Rajoy al capdavant del Govern després de la moció de censura. Durant el mateix període, també ha augmentat el nombre de dones ocupades: 9.048.800 en el tercer trimestre d’aquest any, davant 8.865.600 en el mateix trimestre del 2018. Si en comptes de posar el focus en l’ocupació el centrem a l’atur, les xifres continuen sent positives; és a dir, ara hi ha menys atur que fa un any. En el tercer trimestre del 2018, hi havia 970.500 joves d’entre 16 i 29 anys a l’atur, una xifra que ha descendit fins als 920.200 el 2019. Respecte a l’atur femení, la xifra també ha caigut: de les 1.716.400 fins a les 1.713.900.

---

Eliminar les autonomies per estalviar despesa pública és un mantra que han anat repetint constantment diferents partits de l’espectre de la dreta. Ciutadans cada vegada ha anat abandonant més aquesta idea, però durant molt temps va estar repetint la seva voluntat de «tancar xiringuitos polítics», la manutenció dels quals suposava un malbaratament de despesa pública. Ara és Vox qui reivindica en tots els seus actes la supressió de les autonomies sota dos arguments. D’una banda, «la igualtat de tots els espanyols», una cosa que, segons prediquen, no es compleix amb l’Estat autonòmic. I, de l’altra, la reducció de la despesa pública i burocràtica per destinar-ho a altres qüestions. No obstant, no està provat que un Estat descentralitzat tingui menys despesa burocràtica. Segons dades d’Eurostat, i tal com va recollir ‘El Confidencial’, Espanya destina el 2,6% del seu PIB a «despesa burocràtica»; és a dir, uns 30.000 milions d’euros. En termes absoluts, pot semblar una xifra considerable, però ni de bon tros serien suficients per sufragar la despesa anual, per exemple, de les pensions, que superen els 140.000 milions d’euros. A més, aquest 2,6% és inferior a la mitjana de la Unió Europea (UE), situada entorn del 2,8%, i a la de països tradicionalment centralistes com França (3,5%), Portugal (3,2%) oi Itàlia (3,1%). Alemanya, un altre dels països amb un alt grau de centralització, també destina menys despesa percentual (3%) respecte als països prèviament esmentats.

---

Aquesta és d’aquelles afirmacions que fàcilment poden crear confusió. Fa poc més d’una setmana, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va publicar l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre del 2019. S’hi detalla que el nombre d’ocupats ha pujat un 0,35% respecte al trimestre anterior i un 1,77% respecte al tercer trimestre del 2018. L’EPA també apunta a una baixada del nombre d’aturats tant respecte al trimestre anterior com respecte al tercer trimestre de l’any passat. Per tant, l’ocupació ha continuat creixent per sisè any consecutiu des del 2013. Però sí que s’ha produït una desacceleració de la creació d’ocupació. Aquest ha sigut el tercer trimestre amb menor creació d’ocupació: el tercer trimestre del 2017 es van crear 235.900 llocs de treball, i durant el tercer trimestre del 2019, només 69.400. Per tant, podem parlar de la pitjor xifra de creació/creixement d’ocupació des del 2012, però, no de «la pitjor xifra d’ocupació».

---

Tant Unides Podem com la seva filial catalana, En Comú Podem, defensen en el seu programa la celebració d’un referèndum per resoldre el conflicte català. Concretament, apunten que «la gestió viable del conflicte aCatalunyarequereix construir un procés de reconciliació que permeti el diàleg i arribar a acords». «Apostem per un referèndum pactat en el qual Podem defensarà un nou encaix per a Catalunya a Espanya», afirma el partit morat. I aquest mateix paràgraf apareixia en el programa de les eleccions del 28 d’abril, ja que aquest és idèntic. En el programa dels comuns, la proposta apareix més desenvolupada. Defensen el «dret a decidir per la via d’un referèndum» i es decanten per la ‘via canadenca’ i la seva llei de claredat, que estableix la necessitat que existeixi una majoria qualificada per guanyar un referèndum d’independència.

---

Si els socialistes mai haguessin pactat amb el PP, segurament el País Basc mai hauria conegut un ‘lehendakari’ d’un partit aliè al PNB. Des del 1980 i fins avui, a Euskadi totes les eleccions les han guanyat els nacionalistes. També el 2009 van ser els més votats, però per primera vegada no van aconseguir una majoria suficient per formar Govern. Va ser llavors quan, sota el títol ‘Bases per al canvi democràtic al servei de la societat basca’, els populars i els socialistes van arribar a un pacte per garantir un Govern socialista estable i fer fora, després de tres dècades, els nacionalistes de l’Executiu basc. Així, gràcies als vots afirmatius dels 13 diputats del PP i al d’UPD,Patxi López es va erigir com el primer ‘lehendakari’ socialista d’Euskadi. Quatre anys més tard, no obstant, els suports tant al PP com al PSOE van caure en picat: van passar de sumar una ajustada majoria amb 38 diputats a quedar-se només amb 16 cadires i Iñigo Urkullu (PNB) va ser elegit nou ‘lehendakari’.

---

El president i candidat de Vox a la Moncloa, Santiago Abascal, va afirmar en un míting a Madrid que la legislació en matèria d’atorgar ajuts per al lloguer «discrimina els espanyols», perquè els diu «que tenen arrelament i que s’apanyin amb la seva família». Ho va deixar anar després d’haver llegit una bateria de cognoms d’origen àrab de la llista d’ajuts al lloguer. També, durant l’acte d’inici de campanya del partit ultradretà a l’Hospitalet, va assegurar que «els espanyols són els últims a accedir a ajuts socials». Un argument fàcil i fals a parts iguals per carregar contra la immigració. Respecte a la primera afirmació, en l’apartat «serveis i informació» de la pàgina web de la Conselleria de Vivenda de la Comunitat de Madrid, es detallen els requisits que han de complir els sol·licitants del programa d’ajuts al lloguer. S’hi detallen qüestions relacionades amb la renda i els ingressos, però en cap cas es parla de beneficis per a l’estranger, més aviat al contrari. Per poder sol·licitar l’ajuda, s’exigeix o bé tenir la nacionalitat espanyola o bé una residència legal a Espanya. I la principal prova que no es discrimina els espanyols és que ells són la majoria dels beneficiaris dels ajuts per al lloguer. Segons va confirmar la conselleria a ‘Maldita.es’, els admesos provisionals amb DNI, és a dir, amb nacionalitat espanyola, són el 65,17%. I fa falta remarcar l’adjectiu ‘provisionals’, ja que la llista de noms que va utilitzar Abascal no és encara la definitiva.

---

Segons dades recollides pel Centre Delàs, una entitat que treballa per la promoció de la cultura de la pau, el 2004 –l’últim any en què José María Aznar va estar al capdavant de la Moncloa– la despesa total destinada a qüestions militars va ser de 17.424,01 milions d’euros. El 2018, segons les mateixes fonts, la despesa va ser de 19.926,36 milions, la qual cosa suposa un creixement del 14,36%. Si en comptes de considerar la despesa militar total, s’examina només la despesa total del Ministeri de Defensa, els números van de 9.917,68 a 8.093,36 milions, un increment del 22,54%, que tampoc arriba al 40% que va esmentar Rufián. 

A més, es pot tenir en compte que malgrat que la despesa total en números absoluts és superior el 2018 que el 2004, la despesa respecte tant al PIB com als Pressupostos ha disminuït. Durant l’últim any de mandat d’Aznar, es va destinar el 2,22% del PIB i el 7,9% dels Pressupostos a la despesa militar, mentre que el 2018 els 19 milions destinats suposaven un 1,67% del PIB espanyol i un 6,08% dels Pressupostos.

---

Aquest és un dels tòpics més repetits pels sectors nacionalistes espanyols. L’expresident popular Mariano Rajoy el va repetir una vegada i una altra en els seus mítings. No obstant, la majoria d’historiadors coincideixen a qualificar aquesta afirmació com a falsa. Per començar, és molt difícil –per no dir impossible– esbrinar de forma objectiva quina és la nació més antiga d’Europa, ja que el concepte nació està més lligat als sentiments que a una institució administrativa real. 

Sovint es parla dels «500 anys d’història», fent referència al matrimoni delsReis Catòlics –Ferran II d’Aragói Isabel I de Castella-, a finals del segle XV. No obstant, d’una banda els experts neguen que ens hi puguem com el començament del que ara és Espanya, ja que el resultat de la unió va ser més aviat un conglomerat de regnes –que conservaven els seus costums, monedes i lleis– que un Estat unificat. D’altra banda, tot i que acceptéssim l’època dels Reis Catòlics com el començament de l’Estat-nació espanyol–, aquest continuaria sense ser el més antic d’Europa, ja que tant França com Anglaterra daten els seus orígens a començaments del segle XIII.

---

Per saber si l’atur ha pujat amb el procéshem de determinar primer quan va començar el procés. En general, es considera que comença el 2012, amb la manifestació multitudinària amb motiu de la Diada que, amb el lema ‘Catalunya, nou Estat d’Europa’, va reunir 1,5 milions de persones, segons la Generalitat. Doncs bé, no és cert que des del 2012 s’hagi incrementat l’atur a Catalunya. De fet, tant el nombre d’aturats com la taxa d’atur han disminuït de forma important. En el tercer trimestre del 2019 (últimes dades disponibles) hi havia a Catalunya 422.100 aturats, un 10,87%, menys de la meitat que en el mateix trimestre del 2012 quan hi havia 878.400 aturats, un 22,46%. El 2012 va ser quan va començar a reduir-se l’atur a Catalunya, un any abans que la mitjana espanyola.  Es podria al·legar que el procés no va començar el 2012, sinó, per exemple, el 2009, quan es va celebrar la primera consulta sobre la independència a Arenys de Munt. Tot i així, l’afirmació continua sense ser certa, ja que el 2009 hi havia 624.300 aturats, un 15,89%.

---

Bona part del moviment feminista veu amb escepticisme «la pujada al carro» del feminisme de partits com Ciutadans, considerat com un moviment oportunista i electoralista ara que el feminisme està a l’ordre del dia. Es pot recordar que inicialment Cs va rebutjar anar i donar suport a la manifestació del 8-M perquè algunes de les demandes del feminisme anaven «en contra el capitalisme». No va ser fins després de constatar l’èxit de la vaga de l’any passat quan els liberals es van afegir a la festa. Davant la premsa, la vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo, va considerar que les dretes «es confonen amb el feminisme, no el reconeixen ni l’entenen ni el respecten i el reformulen ridículament». Malgrat les crítiques que va rebre Cs per part del PSOE i Podem, ni els uns ni els altres els van fer fora de la manifestació. De fet, Begoña Villacís, líder de Cs a l’Ajuntament de Madrid, va ser esbroncada a l’arribar a la manifestació, una cosa que tots els partits van condemnar.

---

Després d’un cap de setmana convuls, amb manifestacions al carrer a Barcelona, independentista dissabte i a favor de la unitatd’Espanya  diumenge, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va ser entrevistada dilluns passat a ‘Els Matins’ de TV3. Preguntada per si creia que els recents aldarulls farien perdre suports al secessionisme, Elisenda Paluzie va contestar que «el món és com és i són aquests incidents» els que «donen presència [a l’independentisme] a la premsa internacional i visibilitat». I va afegir que el fet que el món veiés aquestes imatges podia tenir tant «aspectes positius» com «negatius». No obstant, la líder social independentista no va animar en cap moment de l’entrevista a què es provoqués «molta violència perquè el conflicte s’internacionalitzés».

---

Per segona vegada en democràcia, els espanyols estan cridats a anar a les urnes a causa de la falta de suports al candidat proposat pelRei. Fa tres anys, Espanya ja va viure una repetició electoral, quan Pedro Sánchez –proposat com a candidat després que Mariano Rajoy, guanyador de les eleccions, rebutgés l’encàrrec de formar Govern– es va quedar lluny dels 176 requerits, aconseguint només els vots de Ciutadans, Coalició Canària i Nova Canàries.

Repetir les eleccions per no arribar a formar Govern és un fet inusual a Europa però no insòlit. Per trobar el primer exemple a la Unió Europea (UE) hem de viatjar al 2012, quan els grecs van ser cridats a les urnes dues vegades en menys d’un mes i mig. Nova Democràcia, el partit conservador d’Andonis Samaràs, va guanyar amb 108 diputats. El van seguir Syriza, d’Alexis Tsipras, amb 52 escons i elPasok, amb 41. Un mes després, el juny, les eleccions van reforçar els conservadors (129), que van aconseguir finalment el recolzament del Pasok (33) i Dimar (17) –l’ala moderada de Syriza-, que van rebutjar, no obstant, entrar en el Govern.

Espanya i Grècia són els únics països que s’han vist forçats a repetir eleccions davant la impossibilitat de formar Govern, però de poc els ha anat a altres. Com a Bèlgica, que el 2010 va estar 589 dies sense Executiu, un rècord que Irlanda del Nord va superar l’agost de l’any passat i que avui dia segueix sense Govern.

---

L’estudi a què es refereix Pablo Casado, fet per laPlataforma per la Llengua, no ha estat precisament exempt de polèmica. El juliol passat l’entitat, que des de 1993 treballa per promocionar la presència del català en tots els àmbits de la vida, va publicar un estudi sociolingüístic que avaluava l’ús del català durant l’esbarjo a les escoles i els instituts de les principals ciutats de Catalunya. L’estudi, que partia de la hipòtesi que l’ús del català era cada vegada menor, va concloure que només el 35% de les converses a l’hora del pati a primària i el 14,6% a secundària eren en català. La controvèrsia al voltant de l’estudi no van ser tant pels resultats, sinó per la metodologia que l’organització va fer servir per dur-lo a terme: tal com explica a la pàgina 23, va utilitzar el mètode de l’«observació», el que els ha costat nombroses crítiques i ser acusats d’«espiar» els nens. Però més enllà de la controvèrsia sobre el mètode utilitzat, el que no és cert és que l’objectiu fos que els nens «no parlin l’espanyol», sinó determinar en quin percentatge s’utilitzava el català i el castellà.

---

Si fos cert seria tota una novetat revolucionària en el món acadèmic que una universitat convalidés assignatures per anar a les manifestacions. Però no és així. Cap universitat ha fet pública aquesta intenció, ni cap sindicat d’estudiants ha reclamat aquesta mesura. Segons explica una membre del moviment estudiantil de la Universitat de Barcelona (UB), «s’han fet dues demandes principals: d’una banda, que fins al 5 de novembre no hagin exàmens; per una altra, que s’ampliï el període de petició d’avaluació única fins a l’últim dia del semestre».

La mateixa estudiant afirma, a més, que la primera petició «ja l’han anat acceptant les diferents facultats de la UB de forma descentralitzada». Així mateix, nega que s’hagi plantejat la convalidació de les matèries i revela que el que sí que s’està estudiant és la «devolució dels diners a qui no hi pugui assistir, ja sigui perquè hagi sigut detingut o sigui a l’hospital», tot i que és un tema que encara no s’ha resolt i segurament s’avaluarà «en funció de la situació econòmica de cada afectat».

---

El líder socialista s’ha sotmès a cinc votacions per convertir-se en president del Govern en els últims tres anys. D’aquestes cinc, Unides Podem i En Comú Podem hi han votat una vegada a favor, dos en contra, i en dues ocasions s’hi han abstingut. Va ser en el primer intent de Sánchez l’única vegada que la coalició de Pablo Iglesias li va dir «no» tant en primera com en segona votació. Aleshores, quan Sánchez va ser proposat després que Rajoy rebutgés l’encàrrec del Rei per formar Govern, el PSOE va firmar un pacte d’investidura amb Ciutadans, la qual cosa va fer que Podem li retirés el seu suport.

Sánchez no va aconseguir ser investit el 2016, però que sí que ho va aconseguir dos anys després quan va guanyar la moció de censura contra Rajoy gràcies als vots favorables de la majoria dels partits, entre els quals Podem. I l’últim intent va ser el del juliol passat, quan les negociacions fallides entre morats i socialistes van acabar amb l’abstenció dels diputats tant de Podem com d’En Comú Podem.

---

Notícies relacionades

Així van ser els debats electorals de les eleccions generals del novembre del 2019

Sánchez deixa obertes les seves opcions de pacte a esquerra i dreta

Aquesta mentida és d’aquell tipus que parteixen de la interpretació errònia d’una dada real. Durant la passada campanya del 28-A, va ser Iglesias qui va repetir fins a cansar-se aquesta xifra, i dilluns passat la va fer seva Joan Josep Nuet. No obstant, no per repetir-la més vegades serà menys falsa. El deute total provinent del rescat que encara tenen els bancs certament suma 60.000 milions d’euros. De fet, els sobrepassa –concretament són 64.349 milions–. No obstant, l’error és parlar d’aquests milers de milions com a deute de les entitats financeres amb la ciutadania, ja que aquesta quantitat no prové únicament de les arques públiques.

Segons la «nota informativa sobre els ajuts financers en el procés de reestructuració del sistema bancari espanyol (2009-2017)» publicada pelBanc d’Espanya, el 65,3% d’aquests 64.349 milions és deute públic, mentre que el 34,7% és deute amb actors privats. Això significa que dels 64.000 milions que el sistema bancari encara deu, a l’Estat se li deuen 42.017 milions d’euros, mentre que els 22.332 milions restants són una aportació privada.