Agra victòria del PSOE

Que el PSOE salda el 10-N amb una victòria agra, aspra i espinosa, sense un horitzó clar per aconseguir una investidura i, sobretot, la governabilitat, és tan sols una de les tres certeses que deixa una esgarrifosa jornada electoral. La segona és que Ciutadans, amb els seus incomprensibles vaivens ideològics de la mà d’Albert Rivera, ha deixat de tenir sentit per a molts dels qui el van acompanyar en els últims anys: el seu líder, amb 47 diputats menys que en el 28-A, obre la porta ara al seu relleu. I la tercera, la més alarmant, és que a una bona part d’Espanya –¡52 diputats!– ha deixat de preocupar-li que la ultradreta campi al seu aire a les Corts i imposi, en ple segle XXI, debats retrògrads i humiliants per a la dona i els immigrants. Gràcies a aquesta repetició electoral, Vox s’ha guanyat el dret a ser un dels principals guionistes de la pròxima legislatura al Congrés, on serà la tercera força política. 

Des d’allà intentarà sens dubte rebentar el «lliberticida»la seva obsessió, per tornar a essències ja caduques que lluny de recolzar el diàleg amb els que volen més autogovern o directament independitzar-se, apostaran per la rèplica amb mà de ferro. Vaja una gran jugada estratègica per a tots aquells que creien tenir plans de futur lluny del perillós terreny del ‘com pitjor, millor’.

Pactòmetre en marxa

 Així, mentre un pletòric Santiago Abascal li dona voltes en els pròxims dies a quantes lleis o projectes de llei que intueix al forn legislatiu es disposa a recórrer pròximament en el Tribunal Constitucional, gràcies a l’enorme grapat d’escons que ara atresora, d’altres hauran d’anar conjuminant com surten d’aquest embolic monumental. La investidura i la fórmula per agafar el timó d’Espanya, en joc.

El PSOE PSOE surt d’aquesta amb tres diputats menys que a l’abril –120 parlamentaris–; amb gairebé tots els potencials socis via esquerra debilitats o sense prou rellevància i un panorama a la dreta que talla la respiració. La fermesa davant els independentistes o el factor exhumació de Franco no semblen haver sumat en una campanya que naixia amenaçada pel fantasma de l’abstenció. Del cansament. Fa setmanes que Sánchez, que tampoc gaudirà ja de la majoria absoluta que fa uns mesos va aconseguir al Senat, diu que voldria tenir quadrat el cercle de la governança abans que arribi l’any nou. Fins fa unes hores apuntava a una abstenció general de l’oposició, per allò de la responsabilitat i del desbloqueig. Aquest diumenge, des de la tribuna en què va celebrar al costat dels seus el resultat, va prometre que sabrà tenir «generositat» i que, aquesta vegada «sí o sí» aconseguirà tenir un govern progressista.

A l’espera de comprovar si això significa que en aquesta ocasió estarà disposat a integrar Pablo Iglesias, d’Unides Podem, en un Executiu de coalició o a oferir-li altres fórmules de pacte, el cap dels morats va moure ràpidament fitxa i va enviar veloç un missatge a Sánchez per confirmar que li estén la mà, sí, però per a una coalició. Perquè no hi hagués dubtes d’on són les línies vermelles d’una organització que compta actualment amb 35 butaques, set menys que a la primavera

Des de Catalunya, els comuns, per boca d’Ada Colau, van recordar que l’ambient no està per a festes amb l’extrema dreta tan crescuda i apressaven el progressisme a arribar a acords sense més demora. A Més País, que serà a la Cambra baixa amb tres escons, s’apuntava en aquesta mateixa direcció d’abandonar les voltes i entendre la urgència del moment.

Les abstencions

 En qualsevol cas els ciutadans han castigat els seus polítics i, lluny de posar-los més senzilles les operacions aritmètiques amb una segona volta a les urnes, els han encarregat deures encara més complexos. La resposta dels espanyols es resumeix en un ‘si vols brou’ que obligarà els socialistes a no poder rebutjar d’entrada cap via, ni si més no la que compti en segona volta entre altres factors ambl’abstenció «patriòtica» del PP (88 diputats, 22 més que en les últimes generals) i Cs, tot i que de moment Pablo Casado es fa l’interessant i Albert Rivera ha de pensar en el seu futur tant o més que en el del país.

Notícies relacionades

Així t'hem explicat les eleccions generals a Espanya del novembre del 2019

ERC busca la via per recuperar militants

Casado va remarcar la seva distància amb Sánchez i el seu poc interès a ajudar a què sigui president, però no va anar més enllà. Va dir que la pilota és a la teulada del PSOE i va guanyar temps. Vox l’asfixia.  El PNB, disposat a posar-ho fàcil al socialisme, va guanyar un escó i es col·loca en set.L’independentisme català té el seu pes, amb més vots, malgrat que la sentència no li ha donat excessiu rèdit. El PSOE diu que no compta amb aquests escons. Tot per fer.