Pablo Iglesias, el 'mascle beta'

Fa falta tenir un ego com el Queen Mary 2 de gran per dedicar-te a la política. Només amb aquesta autoconfiança sòlida i pagada de si mateixa es poden liderar equips de fidels i masses de votantsi sortir indemne de la pluja de dagues que, tard o d’hora, cau sobretot el que fa un pas al capdavant i anuncia que vol canviar el món, o almenys millorar la vida de la gent.

Pablo Iglesias (Madrid, 1978) venia a assaltar el cel, un repte reservat per als dotats amb una ambició desmesurada. De moment, està a punt de rascar el sostre del Palau de la Moncloa, però si alguna cosa ha definit la ruta que ha traçat des del seu despatx de professor de Polítiques de la Universitat Complutense fins al de vicepresident de Govern –segons Google Earth, només 10 quilòmetres– ha sigut la permanent exposició pública del seu ego, un material radioactiu que li va servir per propulsar-se molt ràpid, tot i que també va estar a punt d’abrasar-lo.

Com en els jocs d’ombres xineses, fa cinc anys Pablo Iglesias que viu de la taca que projecta la seva figura, però alhora en defuig. Feia falta tenir molta cara per atrevir-se a posar-la com alogotip a les paperetes d’un partit que irrompia per representar als que no se sentien representats. No obstant, ell va acceptar gustós ser la imatge de Podem des del minut u de la seva aventura morada, en les eleccions europees de 2014, tota una eternitat en el vertiginós espai-temps de la política espanyola.

Intuïció d’estadista

Iglesias va tardar poc a marcar territori, com fan els animals més ferotges de la sabana, tot i que hi havia alguna cosa de justícia històrica en aquell exercici de numismàtica egòlatra. Al cap i a la fi, va ser la seva cara, no una altra, la que s’havia presentat en incomptables programes televisius, a part dels de la seva cadena, en aquella era indignada de la nostra història recent. En aquells debats va deixar clar que sota la seva cua s’amagava una intuïció per diagnosticar els problemes del país pròpia dels grans estadistes.

Els seus primers èxits electorals el van convèncer que els seus padrastres no eren trossos de pell morta, sinó relíquies de sant, i que el seu nom, només d’invocar-lo, podia obrir el rastell de la Moncloa com Moisès davant de les aigües de la mar Roja. En aquell context eufòric, la seva promesad’aconseguir el cel per assalt resultava fins i tot creïble.

Una part important de Pablo Iglesias es va quedar a viure a Vistalegre I i va tardar més de dos anys a adonar-se que la realitat era més tossuda que la seva ambició i que el cel era més lluny del que arribava la seva mà. Mentrestant, l’energia que irradiava la seva figura va començar a fagocitar companys de viatge que van anar caient com sacrificis humans en l’altar d’un déu asteca. Luis Alegre, Carolina Bescansa, Tania Sánchez, Íñigo Errejón... Al cap d’uns mesos, la semblança de Podem amb el seu líder era digna del pinzell d’Antonio López. Fins i tot el seu número dos, Irene Montero, dormia al seu propi matalàs.

Podem va néixer amb vocació assembleària i aspiració transversal, però en molt poc temps s’havia convertit en una formació vertical de caràcter absolutista la destinació del qual havia quedat fiada a la seva cara més visible. Fins i tot alcaldesses beneïdes pel líder com Ada Colau i Manuela Carmenavan arribar a retreure-li els excessos de cesarisme que transmetia la seva manera de guiar el partit.

El xalet de Galapagar

Si l’aventura política de Pablo Iglesias fos una sèrie, el capítol més simptomàtic del relat seria el que es titula ‘Chalé de Galapagar’. Com si fos un serial veneçolà, el país sencer es va llançar a elucubrar sobre la contradicció de defensar els de baix i tenir una piscina amb forma de ronyó en una de les zones residencials més privilegiades de Madrid. En un gest que defineix la seva concepció del lideratge, Iglesias va desafiar als discrepants i va convocar a les bases de Podem a triar: o ell i el seu xalet de 2.000 metres quadrats, o allà es quedava el partit per a qui volgués pilotar-lo. Una vegada més, va guanyar l’aposta. ¿On havia d’anar a parar sense ell un partit que havia estat fet a mida per a ell?

Amb tot, els dos esdeveniments més importants dels últims cinc anys en la vida de Pablo Iglesias no han tingut res a veure amb cap tema polític, sinó amb el naixement dels seus tres fills: els bessons Manuel i Leo, que van venir al món de forma prematura el 2018, i Aitana, que va néixer l’estiu passat. Els que tenen fills saben com domestica i rebaixa els fums l’experiència dels bolquers i els biberons.

Potser perquè la paternitat li ha fet veure que la veritable responsabilitat no s’exerceix en un despatx polític, o perquè ha entès que no es pot demanar feminisme mentre deixa un rastre de testosterona al seu pas, l’ Iglesias de l’últim any i mig té un altre tarannà, un altre gest i fins i tot una altra entonació en la discurs. A ell, que havia ensenyat tant les dents el dia que el va recordar al PSOE al Congrés «el seu passat de calç viva»,calia veure’l als debats electorals d’abril exercint de monjo zen entre Sánchez, Rivera i Casado. Diuen els experts en demoscòpia que aquell nou aire conciliador li va permetre soldar el seu mínim electoral.

Ego domesticat

Notícies relacionades

ERC busca la via per recuperar militants

El testimoni d’Aldama deixa al TS l’opció d’investigar el Govern

Que Pablo Iglesias ha après a domesticar el seu ego ho prova la disciplina amb què va acceptar apartar-se quan Pedro Sánchez el va assenyalar el juliol com l’únic problema per aconseguir el primer govern de coalició de la democràcia espanyola. Que ara sigui més mans no vol dir que hagi perdut l’olfacte: el líder morat sabia que aquella temptativa era un fanal.

En els seus mítings de l’última campanya electoral, la imatge de Iglesias deambulant entre els assistents amb un micròfon a la mà recordava lad’un professor que, més que impartir classe, comparteix preocupacions amb els seus alumnes. No hi ha rastre d’aquell líder que es deixava el coll arengant les masses. Si al final prospera el govern de coalició, el temps dirà si aquesta versió beta d’aquell mascle alfa pot conviure al mateix galliner amb Pedro Sánchez, un altre igual que ell.