Manuel Chaves, l'etern president d'Andalusia

Manuel Chaves ha sigut condemnat aquest dimarts a 9 anys d’inhabilitació pel ‘cas ERO’. [Seguiu les reaccions a la sentència]. 

El 1990, Manuel Chaves (Ceuta, 1945) va desembarcar de mala gana a Andalusia. Després de quatre anys al capdavant del Ministeri de Treball i Seguretat Social, Felipe González el va forçar a desembarcar a la regió per provar de frenar la crisi existent entre Alfonso Guerra i el llavors president de la Junta d’Andalusia José Rodríguez de la Borbolla. El que menys sospitava el nouvingut és que després de guanyar les autonòmiques amb una còmoda victòria, començaria un lideratge que es prolongaria durant gairebé 20 anys.

Chaves va ser un dels pesos pesants del socialisme espanyol, partit al qual va arribar a finals dels 60 juntament amb Nicolás Redondo. Doctorat en Dret del Treball i amic personal de González, va ser un dels integrants del famós ‘clan de la truita’, cridat a refundar el PSOE. Disciplinat i coneixedor dels racons orgànics, va compaginar la vida institucional amb la de partit. Va aconseguir apaivagar el conflicte entre guerristes i renovadors el 1997 i, convertit ja en referent del partit, va capitanejar la gestora que es va fer càrrec del PSOE després de la dimissió l’any 2000 de Joaquín Almunia.

El 35è congrés que va elevar al cimJosé Luis Rodríguez Zapatero va apuntalar aquest pes de Chaves al situar-lo en la presidència del partit federal. Un lloc clau per emparar que els barons socialistes, entre els quals ell mateix, exercissin de contrapès a la renovació zapaterista. El 2009 retornaria al Govern central de la mà de Zapatero, però encara intentaria frenar el relleu generacional que aquest buscava nomenant el seu amic José Antonio Griñán, de qui s’acabaria distanciant.

Anys convulsos

Notícies relacionades

Els condemnats pel 'cas ERO', un per un

Sentència del 'cas ERO': Griñán, sis anys de presó i Chaves, nou d'inhabilitació

En la Junta, durant sis mandats va compaginar les majories absolutes amb moments crítics com la famosa pinça entre el PP i IU, amb Andalusia convertit en el principal bastió del PSOE per confrontar amb el Govern de José María Aznar. Van ser uns anys convulsos laboralment, amb fallides empresarials que no ajudaven a remuntar les xifres de l’atur en una comunitat que encapçalava les llistes europees de l’atur.

Per apaivagar la situació, la Junta va implantar l’any 2000 un sistema que permetés agilitar el pagament dels ajuts sociolaborals a empreses en crisi que anys més tard l’acabaria fent seure al banc dels acusats de prevaricació per no haver posat fre a les irregularitats que el procediment va permetre. Ell es va defensar argumentant que la direcció de la Junta coneixia que es donaven ajuts, sí, però no en detall. I va cenyir qualsevol responsabilitat a «quatre gamberros», amb la vista posada en l’àrea d’Ocupació. Anys més tard, quan la pressió per desbloquejar la investidura de Susana Díaz el va obligar a renunciar a l’escó i va ser imputat, va matisar que «no hi va haver un gran pla [preconcebut], però sí un gran frau».