Mariano Sánchez Soler: «La fortuna dels Franco té dades que l'Estat encara es nega a revelar»

El febrer del 1988, després de morir Carmen Polo de Franco, el llavors director de la revista ‘Tiempo’, Pepe Oneto, recentment mort, va cridar el seu reporter Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) al seu despatx per demanar-li un reportatge sobre l’herència que deixava ‘la senyora’. I allà el periodista que avui presenta el llibre ‘La familia Franco S.A.’ (Roca Editorial) va topar que la primera dificultat real a l’hora d’abordar aquest assumpte és la foscor.

Després, el 1990, quan va publicar el seu primer llibre sobre el tema –«elaborat a pèl, sense internet, amb una xarxa immobiliària de 52 empreses, seguint la pista dels diners quan no hi havia dades,» relata–, se li va querellar Francis Franco i li va demanar 10 milions de pessetes de l’època per reparar el seu honor. El van absoldre. «Però després, cada vegada que vaig publicar alguna cosa, el que publicava era sotmès a descrèdit –explica. I després ja va venir el silenci, fer com que no hi ets».

Quan va morir Franco, es va publicar que la seva fortuna podria ser de 1.000 milions de pessetes. Avui l’estimació més sòlida de la fortuna familiar és de 600 milions d’euros, 100.000 milions de pessetes.

La seva riquesa s’hauria multiplicat per cent. La democràcia ha sigut molt generosa amb els Franco. No se’ls ha molestat gens; han pogut acollir-se a l’última amnistia fiscal, la de [Cristóbal] Montoro, i a una altra d’anterior el 1986; no se’ls han investigat fonts d’ingressos i propietats que poden tenir a l’estranger, a les Filipines i a Miami. Possiblement és l’únic país que ha saltat d’una dictadura a una democràcia sense investigar l’ambient de negocis del dictador. Fins ara l’Estat i Hisenda no els havien molestat. 

Es podia esperar que la base de la fortuna fos l’immobiliari, que és font tradicional de riquesa...

Sí, és clar. Realment on ells han guanyat diners són en la compravenda de propietats amb societats anònimes. La simple requalificació d’un terç de la finca d’Arroyomolinos (Madrid) va multiplicar el seu valor per cent. Amb la firma del secretari de Franco, José María Sanchiz, oncle del gendre del dictador, que anomenaven «el mag d’El Pardo», han seguit les tàctiques que eren pròpies del desenvolupisme espanyol.

La fortuna dels Franco avui no seria tal sense la figura de Sanchiz, ni sense la del Marquès de Villaverde...

Efectivament, la seva aparició va canviar l’ambient d’El Pardo. Villaverde era el ‘factòtum’. Estava en 23 consells d’administració i vuit llocs de la sanitat pública i privada, i en tots, cobrant sou. Ara ens sembla insòlit, però actuar així no ho considerava delicte.

I avui, amb la fortuna col·locada a una cinquantena de societats, ¿qui és el factòtum?

Després de la mort de Carmen Franco, que era qui unificava tota la fortuna, el torn recau en Francis Franco, que és el més empresarial dels fills. La Mariola també, però està més als negocis del seu marit en un altre sector. Les empreses han passat al control dels set germans, que de tant en tant canvien els dirigents. En Francis és l’empresari, i al que han deixat el paper de defensar l’ideari polític és Luis Alfonso de Borbón, president de la fundació i dedicat a la banca de negocis amb el seu sogre, que té negocis a Panamà i Veneçuela.

Hi ha un moment fundacional per a aquesta fortuna, que està en la donació del palau del Canto del Pico (Torrelodones, Madrid) el 1937, i la donació del ‘pazo’ de Meirás (la Corunya) el 1938.

Aquestes són les dues pedres fundacionals més vistoses i evidents. El Canto del Pico passa definitivament a Franco el 1942, quan mor el seu propietari, el comte de Las Almenas. I Meirás està ara en litigi per possible frau en el paper de compravenda. Però no sabem l’extensió real de tots els regals que va rebre Franco, i la Llei de Secrets Oficials impedeix indagar en moltes d’aquestes qüestions, pels terminis d’anys que imposa. La fortuna dels Franco té dades que l’Estat encara es nega a revelar, que l’Estat no acaba de revelar per omissió, com els dels regals que rebien. Però realment on es forja el negoci és a la finca Valdefuentes (Arroyomolinos), que dona lloc a ‘pelotazos’ després de la seva requalificació, en època del conseller madrileny d’urbanisme del PP Luis Eduardo Cortés, i un alcalde també del mateix partit, i amb la intermediació de despatxos influents que després es van veure ficats en històries de corrupció i tràfic d’influències.

Al seu llibre es recull una curiosa frase de Pilar Franco que explicaria l’ambient que va envoltar a la gestació de tota aquesta riquesa: «Estic segura que la fortuna personal de Carmen Polo no arriba a l’1% de tot el que el seu marit va fer guanyar a Espanya».

Estaven convençuts que s’ho mereixien. Ramón de Rato, pare de Rodrigo Rato, va fer un negoci amb Nicolás Franco i, quan li va reclamar unes lletres sense pagar de 4,8 milions de pessetes, li va contestar: «Al germà del Caudillo no se’l molesta per això».

Hi ha un cridaner sector dels negocis de la família que viu una bombolla a Madrid: el dels aparcaments. Vostè cita tres societats tenidores: Proazca, Aparcamientos Atocha i Estacionamientos Urme...

Fa poc es va publicar que estaven intentant vendre-les. És que massa notorietat en els negocis és dolenta per als negocis. Però forma part del mateix: l’especulació immobiliària. 

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Quan va veure sortir el fèretre de Franco del Valle de los Caídos amb la comitiva de nets darrere, ¿què li va semblar que estava veient?

El vaig veure per la tele des de la meva casa d’Alacant. Jo veia un grup de gent adinerada que es dedica als seus negocis.