La investidura de Sánchez en el minut 94

El grau de probabilitat del fet que ERC presti col·laboració a la investidura de Pedro Sánchez el va assenyalar dimecres el seu cap de Gabinet, Iván Redondo, en conversa pública amb Jaume Giró, president de Corporate Excellence i director general de la Fundació La Caixa, a l’advertir de la importància substancial que el minut 93 té a les partides polítiques que es juguen al nostre país. O en altres paraules: que Sánchez tornarà a ser president per un pèl. I Redondo té raó quan situa al caire de l’abisme aquesta operació política tan precipitada pel fracàs electoral socialista el 10N combinat amb el del seu «soci preferent», Unides Podem.  

Deixant al marge en aquesta anàlisi l’extraordinària volatilitat de Sánchez –la seva capacitat per afirmar una cosa i fer la contrària–, el grau d’arrogància dels republicans el quintaessencia Gabriel Rufián amb la seva prepotent afirmació: «Posem i traiem governs i asseurem un Sánchez derrotat». Una expressió que els socialistes s’han empassat amb impassibilitat. També han deixat passar que ERC s’hagi alineat amb les altres forces secessionistes per burlar-se dimarts del Tribunal ConstitucionalTribunal Constitucional en el Parlament català; igualment, han xiulat mentre el PP i Ciutadans convalidaven el reial decret llei per curtcircuitar la ‘república digital’ catalana i no s’han immutat amb les informacions del cap de Seguretat Nacional, que va alertar el dia 26 sobre la «campanya de desinformació secessionista» per desprestigiar la democràcia espanyola. Tampoc hi ha hagut ni un retret a la presència a l’equip negociador d’ERC de l’imputat Josep Maria Jové.

Tots aquests menyspreus, que porten l’empremta d’una altivesa contradictòria amb els propòsits pactistes que es proclamen, els han metabolitzat la Moncloa i el PSOE amb la mateixa impassibilitat que han aplicat a les insolències dels seus socis d’Unides Podem, que tampoc van recolzar la convalidació del reial decret llei digital i la franquícia catalana dels quals es va abstenir, mentre els independentistes posaven en solfa resolucions del Constitucional. I és molt possible que Sánchez continuï aguantant el xàfec perquè no té cap altra opció que arribar a la presidència a través dels morats i els republicans.  

La taula i les línies vermelles

El problema més seriós per als socialistes resideix en el nucli del plantejament de la negociació que vol ERC: la taula, primer entre partits i després entre governs, que abordaria, «d’igual a igual» i «sense condicions», el que es denomina «el conflicte polític» entre Catalunya i Espanya. La proposta negociadora s’explicita així, amb els afegits temàtics que Pere Aragonès va incloure el mateix dia de la consulta a les bases republicanes (autodeterminació, amnistia, calendari, garanties...), immanejable per al PSOE i per al Govern en funcions. Perquè aquesta taula margina els fòrums que habilita el sistema institucional per a la interlocució i prova d’escapolir-se de les línies vermelles que estableix la Constitució.

Expressament, els republicans han exclòs la comissió bilateral entre la Generalitat i l’Estat que preveu l’article 183 de l’Estatut. La taula –de partits i de governs– és un artefacte de desinstitucionalització del sistema polític que desactiva els mecanismes previstos i els àmbits adequats per resoldre les col·lisions, conflictes i desavinences entre diferents instàncies polítiques.

La bilateralitat («d’igual a igual») també està interpretada pel Constitucional i «no es pot entendre com una relació política entre ens polítics en situació d’igualtat, capaços de negociar entre si en tal condició perquè l’Estat sempre ostenta una posició de superioritat respecte de les comunitats autònomes [...]» de manera que l’Executiu no pot desposseir-se de la seva pròpia naturalesa davant d’un Govern autonòmic que, a més, no presideix un membre d’ERC. A Quim Torra, ¿el portarà a aquesta taula Rufián? És poc realista. El president vol màrtirs, no acords.

L’eventual legislatura

Quant a un debat «sense condicions», hi ha una reflexió similar: mai hi ha una discussió sense regles, ni un joc polític sense determinats compromisos, i el mateix preacord entre el PSOE i Unides Podem contempla que la crisi catalana s’ha de resoldre sota el paraigua constitucional fins i tot, pot afegir-se, si és per reformar la Carta Magna, cosa que en aquesta legislatura no seria possible per la gran capacitat de bloqueig de l’oposició.

I per acabar de completar aquesta reflexió, generalitzada en el PSOE: quan els republicans ofereixen als socialistes acordar primer la taula, investir després Sánchez i abordar –«amb garanties»– més tard els temes de debat, significa que es condiciona la designació presidencial, però també el desenvolupament de l’eventual legislatura, sempre sota l’espasa de Dàmocles de la bona o mala marxa de les discussions entre les dues parts.

Notícies relacionades

El guru de Sánchez: «Espanya és molt de minut 93. Soc optimista»

Sánchez ja se sent a prop de la seva reelecció

El plantejament d’ERC ara no és viable perquè situaria el PSOE i Sánchez en un terreny impensablement desregulat, allunyat de la pista constitucional, a l’atzar del que passi a Catalunya –una cosa que està fora del control del partit d’Oriol Junqueras– i que és una de les variables que els socialistes tampoc poden preveure, ni tan sols condicionar, en vista del desafiament constant dels postconvergents, a què s’uneixen els republicans de continu perquè en la seva concepció Madrid és instrumental i Catalunya, substancial.

Volatilitat i capacitat adaptativa

Per això, més enllà del contacte inicial de dijous, si la investidura de Sánchez surt no podrà ser a un preu tan desorbitat que posi en perill el PSOE perquè el 44% dels electors ha emès el seu vot influït per la crisi catalana. O es canvia el plantejament de partida d’ERC, o no hi haurà minut 93. Els republicans han d’igualar Sánchez en volatilitat i capacitat adaptativa tot i que sigui en el minut 94. Altrament, entraríem en ‘terra incognita’.