Jordi Solé Tura i el diàleg, lliçons d'ahir per avui

Diàleg. La paraula més utilitzada del lèxic polític espanyol dels últims anys. La menys declinada, potser. En moments clau com els actuals per forjar o no una investidura a les Corts i per encarrilar, o no, una negociació sobre el conflicte català, arriba una efemèride que pot ser útil per revisar precedents: el 4 de desembre es compliran 10 anys de la mort de Jordi Solé Tura. Militant antifeixista, expert en Dret polític, introductor a Espanya de les obres de Gramsci, ànima del PSUC, un dels ‘pares’ de la Constitució i posteriorment membre del PSC i ministre de Felipe González.

En clau íntima, la seva família viu moments de record per una vida víctima, al final, del’Alzheimer. El seu fill, l’Albert, resumeix: «Tornem a obrir el calaix de la memòria, que no hem tancat mai». Segueix viu el seu llegat al Centre Solé Tura per la Democràcia a Mollet.

Però pel que fa a la qüestió del diàleg. ¿Què ens pot ensenyar la trajectòria de Solé Tura sobre el que avui costa tant practicar? «Segurament la seva virtut més important era la sàvia combinació entre la tenacitat i la coherència al servei de la causa, de la llibertat i del progrés. Això li donava una especial força en la ponència constitucional perquè, indiscutiblement, representava el sector ideològic que més s’identificava amb l’oposició al règim i, per tant, el seu pragmatisme no podia ser mai acusat de debilitat, sinó que era una expressió de consolidar el canvi democràtic», explica Miquel Roca, un dels ja només dos ‘pares’ de la Constitució que continuen vius (l’altre és Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón).

«Era un home d’arromangar-se»

És a dir,tenacitaticapacitat, alhora,de negociació. «Segurament ha sigut un dels animals polítics més importants de la segona meitat del segle XX», afirma l’historiadorAndreu Mayayo, que va estar molts anys al seu costat. Des d’aquest coneixement directe, Mayayo dona més eines que avui podrien ser de gran ajuda a l’hora de trenar una negociació: «Era un home d’arromangar-se iescoltar fins a l’esgotamentperquè estava absolutament convençut de les seves posicions, era d’una fermesa i seguretat impressionant». Tot això al costat d’una sòlida formació. S’hi ha de sumar, recorda Mayayo, que en tota negociació és important saber dues coses: «No pots demanar a l’altre res que no pugui donar-te i, segon, en una negociació guanya qui renuncia a una cosa que no té».

Més ingredients del personatge. «Després de la Transició, Solé Tura representa un cert pragmatisme de l’esquerra catalana, va passar de posicions bastant radicals [el 1970 s’incorpora aBandera Roja, grup clandestí d’universitaris i treballadors] a d’altres més moderades», diuBorja de Riquer. «Desgraciadament la generació de polítics dels 70 tenia una categoria que ara trobes a faltar, i parlo dels d’esquerres i els de dretes», afirma l’historiador.

La Transició

Entrem ja en matèria: la negociació més complexa de la història recentd’Espanya, laTransició. I l’arquitectura institucional d’aquesta, la Constitució. ¿Com és possible que s’aconseguís aquest encaix i avui sembli impossible pensar en una solució a la qüestió sobiranista catalana? Sense entrar en paral·lelismes, Roca ofereix elements per a l’anàlisi d’aquest acord: «Tots teníem una mateixa responsabilitat, fer possible el canvi democràtic. I a més, aquesta era l’exigència que ens arribava de la societat, la de fer possible que la recuperació de la llibertat no fos un moment transitori sinó una aposta de llarga durada. El consens no el van produir els ponents sinó que era el resultat d’una exigència social. L’ampli recolzament que va tenir la Constitució –mai igualada per cap altra norma institucional– és el millor exponent d’aquesta exigència de la societat.

Altres mirades a aquella etapa són menys elogioses i veuen la Constitució ancorada en l’immobilisme. «Jordi Solé Tura i el PSUC de 1977-78 ja estaven en posicions molt moderades, i [Manuel] Fraga es volia desmarcar de l’extrema dreta franquista per aparèixer com una opció centrada i governamental», assenyala l’historiador Joan B. Culla. «En tot cas, llavors era el consens o l’abisme. No es podia continuar amb la legalitat franquista i el record de la guerra civil era dissuasiu. Ara tots els immobilistes sostenen que si ja tenim la Constitució, ¿per què hem de canviar? Llavors mantenir l’‘statu quo’ era suïcida: ara, el venen com a sinònim d’estabilitat», descriu.

El «pecat» del «cinisme»

Joan Tardà, exdiputatd’ERC al Congrés, va més enllà en la visió crítica sobre els líders de la Transició com Solé Tura: «No és tant el que van acabar pactant en els orígens de la Transició sinó el fet d’haver traslladat a la ciutadania de llavors i a les noves generacions que era un escenari de democràcia plena i fins i tot cínicament el van convertir en un model a exportar. Un règim nascut sota el signe de la impunitat, una democràcia de molt poca qualitat que després de 40 anys no serveix per resoldre els problemes de «sempre», en què hi torna a haver presos polítics i exiliats. El pecat de Solé Tura i d’altres persones de l’esquerra del moment, doncs, va ser la comesa no en la Transició sinó a partir de 1978 en relació amb allò que havien fet. I el pecat és el del cinisme».

De Riquer també és crític amb el text constitucional finalment acordat i en especial amb la dificultat per ser modificat, una cosa que impacta directament en els límits de l’actual intent de diàleg i reformes. I així l’hi va dir a Solé Tura: «Ell deia que no, que feia falta blindar els elements clau de la Constitució per si un dia guanyava la dreta i pretenia modificar-la». 

Forjar pactes

Fer paral·lelismes entre el diàleg postfranquista i el que avui es diu voler activar és un error. Però alguns com Miquel Iceta, primer secretari del PSC, s’apunten al’autocrítica  sobre l’actual incapacitat de forjar pactes respecte a la cultura de la Transició: «Aquesta cultura avui no existeix. Tots hem tornat a una política identitària, no en el sentit nacional, sinó en el del ‘jo només em puc posar d’acord amb els meus’. I en el sentit del ‘pactar és cedir, pactar és trair, pactar és ser incoherent i, per tant, no ho faig, prefereixo el confort i la tranquil·litat del meu projecte o dogma o ideologia que barrejar-me amb d’altres perquè això implica un cert grau d’impuresa’».

Albert Solé, documentalista, és reticent a interpretar com se sentiria avui el seu pare. Però suggereix que «estaria molt preocupat i desanimat». «Molts dels problemes no només no s’han solucionat sinó que han anat a pitjor. La generació d’avui dia no ha sigut capaç de fer evolucionar les grans idees», apunta.

Mayayo, també pessimista sobre la capacitat d’exercitar el diàleg, creu que «llavors» hi havia «dirigents polítics». I els contraposa als actuals: «Avui tenim seguidistes. Un dirigent dirigeix, no segueix. La majoria de les persones amb responsabilitats per prendre decisions no actuen com a dirigents, sinó com a elements de seguiment de rumors del carrer i els mitjans. Solé Tura sabia història i la gent que avui és allà no sap història, que és una cosa que t’explica moltes coses i no els relats que vols».

Una ferida oberta

S’ha comentat la tenacitat de Solé Tura. Les seves conviccions couen encara avui. Fa dos anys es va reeditar ‘Catalanisme i revolució burgesa’, (Edicions 62, 1967), el llibre fruit de la seva tesi doctoral sobre la figura dePrat de la Riba. La tesi és que laburgesiaha de donar pas a lesclasses popularscom a capdavanteres delcatalanisme. I llança dards contra Prat. «L’oportunisme de Prat era, en definitiva, la formulació teòrica del gran problema indissoluble de la burgesia catalana, del seu gran drama polític: la necessitat de lluitar contra un Estat del qual no podia prescindir ni un sol moment».

«És innegable que el nacionalisme burgès va tenir –no només aCatalunya, és clar– un caràcter instrumental», afirma al final del text. Aquest caràcter oportunista, descrit al llibre, ha generat molt rebuig. «Cinquanta anys després, el llibre és pura arqueologia», assenyala Tardà, que apunta que les tesis de Solé han quedat superades per historiadors com Josep Termes i Josep Fontana.

Joan Coscubiela, exdirigent sindical id’ICV, fuig de maniqueismes, però afirma: «En determinats moments de la història, el catalanisme ha sigut un element utilitzat clarament per confrontar-lo amb l’agregació social d’interessos de classe».

Tensions socials

Notícies relacionades

Dia de la Constitució: Actes a Madrid, manifestacions a Barcelona | Directe

La investidura de Sánchez en el minut 94

De Riquer reflexiona: «Qualsevol proposta identitària tendeix a amagar les tensions socials existents, però això no és exclusiu del nacionalisme català, sinó que es dona en tots els nacionalismes, començant per l’espanyol, fabricat per les elits polítiques espanyoles per diluir les diferències de classe a Espanya».

Al seu llibre ‘El llarg procés’, el filòleg i escriptor Jordi Amat conclou: «Solé havia tocat el punt clau. Va reobrir la ferida sempre oberta. La de la relació complexa entre problemàtica social i problemàtica nacional, la que la guerra civil va mostrar d’una manera tràgica, manifestant-se com una brutal guerra de classes, com una veritable revolució que va decantar bona part de la burgesia cap a la insurrecció franquista que pretenia, entre altres coses, la liquidació del catalanisme».