Sánchez aconsegueix la presidència davant una dreta ultra

Hi va haver nervis, rancor i llàgrimes de felicitat posposades durant anys. El Congrés més dividit de la democràcia va validar per només dos vots de diferència la presidència de Pedro Sánchez, que obre un nou cicle a Espanya després de cinc anys d’una paràlisi política que ha fomentat l’aparició de la ultradreta i ha incendiat el conflicte territorial. Malgrat la campanya d’assetjament de diputats, la candidatura socialista va tirar endavant, en una sessió en la qual el PP i Vox van tornar a ensenyar les dents, acusant el líder del PSOE de deixar Espanya en mans de «colpistes» i «terroristes».  Pablo Iglesias es va posar a plorar, ennuegat per una emoció compartida per desenes de diputats, i va esperar torn per abraçar un Sánchez desbordat per les abraçades. El president només es va permetre les llàgrimes després, entre els seus, a la zona reservada a l’Executiu.  Va sortir del Congrés i va començar a prendre decisions. Sorprenents. 

La primera, posar fre. Lluny del que s’havia especulat, la formació del Govern no serà en les pròximes hores, sinó que s’haurà d’esperar fins a la setmana que ve. Ja no hi ha presses. Ni els socialistes ni tampoc la Moncloa van argumentar la decisió. L’entorn del president explica des de fa temps que té el seu nou gabinet decidit i que la intenció era posar-se a treballar «com més aviat millor». Aquesta pressa havia portat a la conclusió que el primer Consell de Ministres podia ser aquest divendres. No serà així.  

Tot just acabar la votació, mentre els socialistes i els podemistes celebraven la investidura en restaurants pròxims al Congrés, les files morades van desgranar quins seran els seus nomenaments.  Després de conèixer que els seus socis donaven aquests detalls, Sánchez va transmetre que no revelarà fins a la pròxima setmana qui són els seus ministres, una decisió que va sorprendre en el PSOE i a la Moncloa.  Els seus col·laboradors venen defensant des de fa temps que el vicepresident ha d’anar sempre un pas per darrere del cap de l’Executiu. En públic, Sánchez i Iglesias han segellat el seu idil·li, amb abraçades i lloes. En privat, els dos partits reconeixen que no poden posar en joc la coalició, però preparen equips de perfils durs per a una cohabitació que és una oportunitat i un desafiament.

A les onze, a Zarzuela

Sánchez acudirà aquest dimecres a les onze del matí al palau de la Zarzuela, a prometre el seu càrrec davant el Rei.  Després s’obre un impàs, fins que faci pública la formació d’un macrogovern que ja està dissenyat. Fonts pròximes al president indiquen que hi haurà sorpreses. 

On no n’hi va haver, finalment, va ser en l’última sessió del ple d’investidura. Malgrat el nerviosisme perquè la votació era molt ajustada i per la por d’un episodi de transfuguisme o d’un accident d’última hora, els números van sumar com estava previst. 167 ‘sís’, 165 ‘nos’ i 18 preuades abstencions (13 d’ERC i 5 de Bildu) . Tan igualat era el marcador que la portaveu del PSOE, Adriana Lastra, anava anotant cada vot mentre els diputats anaven pronunciant les seves posicions.

Clima tòxic

Notícies relacionades

Investidura Pedro Sánchez 2020: Així hem narrat el debat en el Congrés

Resultat previst de la segona votació d'investidura de Pedro Sánchez

A l’hemicicle, que va continuar agitant la crispació, més a prop d’un estadi esportiu que d’un Parlament, Sánchez va emprar la seva última intervenció abans de votar per apel·lar a les dretes que rebaixin la tensió.  Els va demanar que no encomanin aquest clima d’irritació a la societat, que superat el debat d’investidura deixin els excessos i tornin al consens. Va reclamar deixar enrere «l’enrabiada», el «clima tòxic» generat per la «frustració i l’amargor» de perdre les eleccions. Va apel·lar a la calma, parafrasejant el president de la Segona República, Manuel Azaña, una cita que va tornar a enervar els grups conservadors, que es van regirar amb esbroncades. «Tots som fills del mateix sol i tributaris del mateix riu».

Davant es va trobar amb una dreta radicalitzada que va tornar a parlar de traïció, trencar Espanya i terrorisme. Pablo Casado va tornar a sonar com Vox. Tan dur, que Iglesias es va preguntar si qui pot acabar per tombar la monarquia és, justament, el discurs ultramuntà del PP i Vox. Compromís els va retreure «falta d’educació». Íñigo Errejón va felicitar un Govern que, va dir, arriba quatre anys tard. ERC va donar veu als presos amb un discurs dur de la diputada Montse Bassa (germana de l’exconsellera de Treball empresonada, que va parlar del dolor dels presos i va assegurar que la governabilitat no li importa gens ni mica.  Al final del ple, en plena ovació, Iglesias va portar un immens ram de flors a la diputada Aina Vidal, malalta de càncer, el vot de la qual era imprescindible.  Es va desfer en llàgrimes.  Els aplaudiments continuaven. Mentre Podem cridava «Sí que es pot», el portaveu dels republicans, Gabriel Rufián, amb grip, va marxar ràpid. Va ser potser l’únic dels artífexs de la investidura que no es va acostar a l’escó de Sánchez a felicitar-lo. Hi havia cua.