Final en diferit

Quim Torra va anunciar aquest dimecres als catalans que tornaran a votar en els pròxims mesos quan encara queden cartells de l’última campanya electoral als carrers de Barcelona. El president de la Generalitat va decidir no negar l’evidència i va certificar el divorci entre JxCat i ERC, dos espais polítics enfrontats per l’hegemonia independentista però que fa més d’un lustre que s’entenen a la Generalitat. Dues circumstàncies condicionen la convocatòria: la primera, que no es concretarà abans que el Parlament aprovi els pressupostos. I la segona que, en conseqüència, els comicis encara no tenen data concreta, cosa que proporciona als partits un llarg període per preparar-se.

Torra no va anar amb embuts. En una declaració institucional convocada dilluns a la matinada, després d’evacuar consultes amb un reduït nucli de col·laboradors i amb el seu mentor, Carles Puigdemont, va remarcar les irreconciliables diferències que JxCat manté amb ERC. «Aquesta legislatura ja no té més recorregut polític», va dir, i «arriba a la seva fi» perquè les diferències estratègiques entre els socis han comportat «el deteriorament de la confiança mútua».

El miratge de la treva

La fràgil salut del pacte no ha resistit l’últim xoc, que es va produir dilluns. La decisió de Roger Torrent d’assumir que Torra deixava de ser diputat –tot i que no cap del Govern– per ordre de la Junta Electoral i el Tribunal Suprem va acabar amb la relació i va omplir el discurs del president de retrets cap a Esquerra. El dia de treva que va proporcionar la visita dels presos al Parlament, dimarts, va ser un miratge: de Torra cap a baix, tots els postconvergents van acusar aquest dimecres els seus socis de «deslleialtat», i és segur que intentaran que aquesta percepció cali entre la part independentista de la població de cara a la imminent campanya.

Torra no posa data a les eleccions per aprofitar la principal prebenda que li atorga el càrrec de president. Desposseït de l’acta de diputat al Parlament, i menyspreat per gran part del sobiranisme –dins i fora del seu partit–, el cap del Govern podrà decidir ara, sempre en sintonia amb Puigdemont, quan li convé més cridar a les urnes.

Múltiples condicionants

Hi ha múltiples circumstàncies que poden condicionar la data final. I no incumbeixen només a la situació de confusió interna a JxCat, o a l’amenaça d’inhabilitació definitiva que penja sobre Torra. La necessitat que té el Govern del recolzament d’Esquerra per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat o la situació de Puigdemont a l’Europarlament –amb la reactivació de l’ordre d’extradició pendent de la decisió de la Cambra–, també són factors que s’hauran de tenir en compte.

Malgrat tot, i tot i que a Presidència insistien que les eleccions se celebraran «no necessàriament» abans de l’estiu –seria com molt aviat a mitjans de maig–, en cap partit concebien aquest dimecres que la legislatura pugui allargar-se més.

Sobretot perquè l’aliança entre JxCat i ERC, que la goma d’enganxar del poder i les condemnes judicials han mantingut unit durant anys, s’ha esquerdat. Oriol Junqueras, que governa des de la presó amb mà de ferro l’espai republicà, defensa ara sense complexos el diàleg amb el Govern, fins i tot a costa de deixar el president sense escó. Puigdemont, que li marca el pas a Torra, no pot renunciar a l’estratègia de l’agitació contínua si vol ser tingut en compte a tots els efectes.

El control del temps, aquest element crucial en política, està en mans de Torra. El president comptarà, a més, amb diversos aparadors en els pròxims mesos, i curiosament tots –des de la reunió amb Pedro Sánchez de la setmana que ve fins a l’aprovació dels primers pressupostos de la Generalitat des del 2017– li han proporcionat els seus fins ara socis.

Puigdemont contra Junqueras

Catalunya entra ara en fase d’enquestes. Fa mesos que Esquerra encapçala els sondejos, però l’experiència obliga a no desdenyar JxCat. I menys amb l’expresident com a possible candidat simbòlic. Puigdemont ja va guanyar, des de Bèlgica i contra pronòstic, les eleccions del 2017, i també les europees de l’any passat, en les quals s’enfrontava directament al líder d’ERC. La seva projecció entre amplis sectors del nacionalisme és ara mateix el principal actiu postconvergent.  

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

També es començarà a parlar de possibles aliances postelectorals. Els socialistes, que aspiren a recuperar part del vot perdut en els últims anys, asseguren que no faran president un independentista, contra el previsible argument de JxCat que es prepara un altre tripartit entre ERC, el PSC i els comuns. A la dreta, la irrupció de Vox al Congrés i les males expectatives de Ciutadans empenyen els taronges, almenys, a estudiar una aliança de conveniència amb el PP.

S’obre un nou temps en la política catalana, que també condicionarà l’escenari espanyol. En els pròxims mesos, les urnes donaran als partits les cartes amb les quals hauran de jugar en el futur.