ERC podria elegir entre JxCat i l'esquerra per governar

La primera enquesta després de l’anunci de Quim Torra que aquest any hi haurà eleccions catalanes dibuixa un Parlament amb importants diferències amb l’actual i deixa diverses batalles obertes. L’estudi del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) pronostica la victòria d’ERC, la caiguda en picat de Ciutadans –el guanyador el 2017–, un creixement lleu de PSC i els comuns i la lluita entre Vox i el PP a la franja baixa. També constata que els dos governs més probables després del pas per les urnes són una reedició de l’acord independentista actual, aquesta vegada amb els republicans com a germà més gran de JxCat, i un tripartit d’esquerres.

La setmana política catalana ha sigut intensa. Dilluns, la Mesa del Parlament, presidida per Roger Torrent, deixava sense escó el president de la Generalitat. Dimarts, els presos independentistes donaven una petita treva a l’independentisme, que Torra va trencar dimecres anunciant eleccions en una data encara per determinar i llançant durs atacs contra ERC. L’enquesta del GESOP, elaborada a partir de 1.435 entrevistes fetes entre dilluns i divendres, és la primera fotografia de l’estat d’ànim actual dels ciutadans.

Victòria ajustada d’ERC

Com reflecteixen totes les enquestes des de fa mesos, Esquerra guanyaria aquesta vegada les eleccions. El seu lleu creixement (obtindria entre 33 i 34 diputats, pels 32 actuals) li permetria imposar-se davant de la caiguda dels seus principals rivals. Junts per Catalunya, que va aconseguir 34 representants el 2017 amb Carles Puigdemont com a candidat, es quedaria aquesta vegada entre 29 i 30. I Ciutadans, que va guanyar contra pronòstic aquelles eleccions, descendiria fins als 16 o 17 i baixaria fins al quart posat.

De l’estudi es desprèn que la batalla entre els dos principals partits independentistes serà acarnissada. ERC ha guanyat les dues últimes generals, però afronta les eleccions al Parlament com la prova de foc del canvi d’hegemonia en l’àmbit sobiranista. Mentre que Pere Aragonès es perfila amb claredat com a candidat, els seus rivals ho tenen encara tot per decidir. La millor carta dels postconvergents continua sent Puigdemont, l’embranzida electoral del qual està fora de dubtes després de guanyar les europees del maig però que hauria de buscar un aspirant efectiu com a número dos en cas de voler encapçalar la llista des de Bèlgica.

Malgrat el descarnat desacord plasmat en els últims dies, el pacte entre ERC i JxCat continuaria sent l’opció de governabilitat més clara després dels comicis. La situació, en termes de blocs, seria semblant a l’actual. Els dos grans partits independentistes no sumen majoria absoluta –en el millor dels casos obtindrien 64 escons, lluny dels 68 necessaris– i necessitarien de nou la CUP. Els anticapitalistes, que almenys doblarien els seus quatre diputats actuals –n’aconseguirien vuit o nou–, han donat mostres en la legislatura que agonitza de la seva incomoditat amb el paper de frontissa.

El sostre del 47%

La suma de tots els partits independentistes tampoc assoliria en aquesta ocasió el 50% dels vots. Aquesta frontera és el gran objectiu estructural del sobiranisme, després del fiasco de l’intent unilateral d’octubre del 2017 quan comptaven amb el recolzament del 47,8% dels catalans. Segons el sondeig del GESOP, els vots a ERC (22%), JxCat (19%) i CUP (6,6%) sumarien en les pròximes eleccions el 47,6%.

El PSC creix, però queda lluny dels partits independentistes. Els socialistes obtindrien 22 o 23 diputats, per sobre dels 17 que van aconseguir el 2017 però insuficients en principi perquè Miquel Iceta aspiri a presidir la Generalitat. Aquesta xifra, junt amb els 11 o 12 escons dels comuns –ara en tenen vuit– i els 33 o 34 d’Esquerra, permetria, a les forquilles més altes, un pacte de les esquerres.

En aquest cas, a diferència del que va passar amb els tripartits que es van formar el 2003 i el 2006, els republicans serien la força hegemònica del Govern. No obstant, els principals actors implicats en l’operació la posen d’entrada molt difícil. Sigui per voluntat real o sigui per interès electoral, tant el PSC com ERC s’oposen a aquesta fórmula. Els socialistes insisteixen que no faran president un independentista, i ahir Pere Aragonès va assegurar que ells no tenen res a pactar amb el PSC, «el nou partit conservador».

El pacte Ciutadans-PP

Notícies relacionades

El PSC, el principal puntal de Sánchez

Andalusia exigeix 1.500 milions més

El daltabaix de Ciutadans, que perdria més de la meitat dels seus 36 diputats per quedar-se en 16 o 17, alimenta no només el PSC sinó també el PP –guanyaria un o dos representants– i, sobretot, Vox. Segons la matriu de transferència de vot, gairebé el 14% dels electors que el 2017 van triar la papereta d’Inés Arrimadas es passarien a la formació ultradretana. Vox entraria així amb força al Parlament: aconseguiria sis o set escons, i avançaria el PP. Aquests pronòstics semblen un esperó perquè populars i taronges es presentin en una llista conjunta, com han començat a explorar.

ERC és el partit que rep més vots procedents d’altres forces, tant independentistes com no independentistes. Cs és la força amb menor fidelitat de vot. Només els comuns, amb un 72,1% d’electors que els van votar el 2017 que asseguren que repetiran, despunten en aquest àmbit. La resta es mou entre el 53,4% del PP i el 61,9% de la CUP, cosa que dona una idea de l’alt nombre d’indecisos. Ells són el botí que es disputen a partir d’ara totes les formacions.