5-A: Urkullu i Feijóo arrisquen i es presenten com a mur davant d'«excessos»

Alguna cosa més que un engreixament de la xifra de processos electorals que els espanyols porten a la seva esquena. Els comicis del pròxim 5 d’abril a Euskadi i Galícia són, sens dubte, alguna cosa més. Seran unes eleccions rellevants per al futur d’aquests territoris, però també per a l’esdevenir d’Espanya, dels seus polítics i de la seva política. En comú tenen Iñigo Urkullu i Alberto Núñez Feijóo que pretenen continuar traient pit, es veurà si ho aconsegueixen, que els seus territoris són els últims reductes on l’extrema dreta no aconsegueix campar al seu aire (els sondejos auguren que Catalunya no correrà, gairebé amb seguretat, aquesta sort).

Tots dos, a més, són conservadors moderats amb un concepte de pàtria absoluta i radicalment oposat que intenten fugir del que, segons els seus entorns, consideren «excessos»: en el cas d’Urkullu, dels postulats independentistes amb caires d’esquerra de Bildu o de la dependència dels plantejaments antagònics de Podem, sense l’ajuda del qual, tot s’ha de dir, no hauria pogut tirar endavant el ‘lehendakari’ els seus últims pressupostos. El PNB busca continuar marcant els ritmes del discurs nacionalista a Euskadi, sense interferències catalanes, i continuar influint en la Moncloa al preu convingut.

Pel que fa al president de la Xunta, el «mur» que busca aixecar amb aquest avanç electoral és per frenar una esquerra que, amb un PSdeG esperonat per la presidència de Pedro Sánchez i un BNG que alguna cosa remunta, puguin amenaçar la seva majoria absoluta. Però n’hi ha més. El resultat del dirigent gallec s’espera amb ansietat a les files del seu partit, el PP, on molt pocs s’atreveixen a descartar definitivament que algun dia vulgui fer el salt a Madrid, malgrat que no fa tant va poder i no ho va fer. Per a això, esclar, hauria de reeditar una altra gran majoria i marcar el camí d’un successor.  

Tensió de Casado

Feijóo no comenta aquest assumpte, però és conscient que alguns dels seus companys d’organització (li fan saber) amb prou feines parlen de cap altre tema cada vegada que senten olor de crisi interna en el PP. Per una cosa o per una altra. Ell calla. ¿Atorga? Toca esperar per comprovar-ho. Ara afrontarà una cita imminent amb les urnes a Galícia i, tot i que es decidís en algun moment a desafiar Pablo Casado pel lideratge nacional, hauria d’esperar un congrés de partit que ‘a priori’ arribarà el 2022, tret de sorpreses o imprevisibles canvis de guió. 

Mentrestant, el dirigent gallec, amb la seva decisió de compassar els seus comicis amb els d’Euskadi, una vegada més, marca el territori. Mira d’evitar que l’esquerra prengui més cos a Galícia ajudada pels pròxims Pressupostos Generals de l’Estat, si és que aconsegueixen tirar-los endavant. A més, col·loca el seu «mur» també davant de Casado i el seu equip, amb els quals ha sigut crític. Especialment quan han decidit obrir-li camí a Vox sense pensar gaire en les conseqüències a mitjà termini.

Aquest mateix, l’equip de confiança de Casado, és el que ha acceptat asseure’s a negociar amb Ciutadans, en les seves hores més baixes, una possible triple aliança electoral a Catalunya, Euskadi i el territori gallec. Feijóo, estupefacte amb la jugada, s’ha tancat en rodó. Lluny de veure l’’abraçada de l’os’ que la cúpula popular creu estar donant a uns moribunds taronges, intueix amb veterà olfacte que més que una abraçada se’ls està regalant un trampolí. Una bombona d’oxigen. Un trosset d’una potencial victòria que no està disposat a compartir. El baró amb més ascendència del PP ho ha deixat tan clar que no hi ha qui s’atreveixi a tossir-li en el partit de la gavina, per més que Inés Arrimadas demani i exigeixi que se’l posi a ratlla.

Núñez Feijóo, que ja fa anys va aconseguir un resultat providencial per a la seva organització quan Mariano Rajoy estava, com a líder de l’oposició, buscant el seu nord, torna a veure’s en una altra de similar. Només que si en aquesta ocasió arrasa, el seu ara president, Casado, tindrà tants motius per alegrar-se com per veure perillar la seva autoritat i la seva força per dissenyar el futur de la dreta, del qual no sembla voler excloure els ultres. Si, per contra, el president dels gallecs perd la seva aposta electoral a mans de l’esquerra, per al PP serà un pal més. Per a ell, el definitiu, que podria marcar-li el camí de sortida.  

Presons, ¿en portes? 

Notícies relacionades

Urkullu i Feijóo fugen del 'soroll català' i convoquen per al 5-A

Arrimadas demana al PP que deixi de banda el seu «egoisme» i se sumi a Millor Units

Urkullu, per la seva banda, també se la juga. Movent el calendari pretén guanyar una estabilitat que no té: es tracta de tallar el pas a Bildu ara que han arribat turbulències electorals des de Catalunya i quan, segons els seus càlculs, és encara possible que els debats i mítings girin entorn d’Euskadi i no al dels veïns catalans. El PNB, incapaç ja de treure a la Cambra basca un bon grapat de projectes per falta de prou recolzaments, i una crisi important a sobre per l’ensorrament d’un abocador a Zaldibar (Biscaia), es prepara per rebre una mica d’aire amb les competències que el president Pedro Sánchez li ha promès: Presons pot estar en el paquet.