L'opció Pascal no passa per Perpinyà

Marta Pascal ha renunciat ja a l’acta de senadora autonòmica per JxCat. Després de la seva llarga conversa amb Carles Puigdemont dijous dia 20 de febrer a Waterloo es van esvair els seus pocs dubtes sobre la necessitat d’emprendre el seu propi camí. «Vaig escriure la carta de renúncia en el vol de Brussel·les a Barcelona», em refereix asseguda de costat, estirant la cama dreta, a la taula d’una cafeteria situada al costat del Teatro Real, en una de les zones més castisses de Madrid. Una ciutat que a la jove política –«soc de Vic, del 83»– li agrada i a la qual tornarà amb freqüència. Deambula amb ajuda de dues crosses. Ruptura de lligaments encreuats. Un accident d’esquí, em diu, que la farà passar per la sala d’operacions.  

No és la lesió la que li impedeix ser a Perpinyà. No hi acudeix per aquesta raó: «Tot i que soc independentista, crec que cal gestionar, governar, resoldre els problemes de la gent. Tornar al principi d’‘un sol poble’». I afegeix: «Sense unilateralitats, sense desobediències, amb un referèndum pactat». Pascal és una dona enèrgica però cordial, convergent des del 2006, presidenta de les seves joventuts, portaveu parlamentària del seu grup el 2015, reactiva a la corrupció, coordinadora del PDECat el 2016, investigada per rebel·lió en la instrucció de la causa del procés però finalment sense càrrecs.

Va comparèixer davant de Pablo Llarena com a imputada el dia que ho havia de fer també Marta Rovira. «Va preferir dedicar-se a ser mare a ser a la presó. Vaig estar amb ella aquell dia i m’ho va dir», explica amb naturalitat. «No vaig participar en allò –subratlla (es refereix a la tardor del 2017)–. Me’n vaig anar de la coordinació del partit perquè no vaig tenir mai la confiança de Puigdemont, un home que diu ser al lloc correcte de la història».

¿El seu plantejament? «No s’ha d’embolcallar amb la bandera, ni fotre el veí –o sigui, Espanya– fotent Catalunya». Per això, explica: «Jo vaig defensar la moció de censura contra [Mariano] Rajoy i ell no la volia. Ell vol bloquejar. Continua volent-ho fer. És tossut. És ‘carlí’». El seu pla, de moment, és d’espera activa. «Vull confiar en una reacció del meu partit i, si no n’hi ha, caldrà pensar en una altra cosa». ‘En què’, li pregunto: «De moment, esperar».

No vol revelar els seus plans. Els té i suggereix que estan perfilats. Sap amb qui vol recórrer un nou camí i amb qui no ho farà. Els del grup de Poblet són els seus socis en l’aventura que pretén emprendre. ¿Artur Mas?, li inquireixo. I respon amb un gest: «Més aviat no». «Quan a la gent se li pregunta si desitja una política més pragmàtica a Catalunya la contestació és positiva, però és aclaparadorament favorable si se li proposa un projecte com el del PNB».

Li dic que hi va haver un temps, gairebé dues dècades, els 80 i bona part dels 90, en què els bascos –no precisament els nacionalistes– admiràvem la intel·ligència tàctica del catalanisme i ara observem que és al revés, que són els nacionalistes catalans els que tenen de referència l’autogovern basc. Ho corrobora però tampoc s’esplaia. Fuig de la confusió: insisteix en la seva militància independentista, però en una formulació diferent a la dels republicans i als puigdemontistes.

Un sobiranisme pacient

És partidària de la taula de diàleg, però també escèptica: «És imprescindible l’amnistia o com es digui el procediment per treure els presos». D’això n’està completament segura. Reclama gestió, gradualitat, negociació, tornada a una política que va ser eficaç i un sobiranisme pacient. Li plantejo un assumpte seriós: a Madrid, el catalanisme ja no té crèdit. L’ha devorat l’independentisme d’uns i altres, l’espai per recuperar la periclitada CiU potser existeixi, però el gran trànsit del catalanisme ha sigut cap al no-res, cap a la dissolució en la radicalitat. Si existeix constitueix una franja electoral estreta en què podria prendre un penebisme a la catalana. Però no hi ha cap certesa que ho aconsegueixi.

L’opció de Pascal s’ha d’obrir pas en el conglomerat actual de JxCat que està enfebrat a Perpinyà. «En l’enrenou», em diu un veterà membre d’Unió que parla sovint amb Pascal; que confia que «la Marta faci alguna cosa amb un grup de gent en què puguem confiar, de l’estirp de CiU. Hi ha un electorat potencial de 300.000 electors que si s’agrupen podrien trencar l’actual espectre de forces polítiques».

L’aposta és que aquesta operació ha de ser ràpida perquè comença a pressentir-se que les eleccions no seran a la tardor, sinó abans de l’estiu. El Tribunal Suprem estreny i la concentració de Perpinyà és un míting. La taula de diàleg es manté de fons, però no serà operativa perquè entrarà en estat latent. Quim Torra precipitarà les eleccions. És una convicció àmplia i compartida per diferents observatoris polítics. «Després de les basques i les gallegues, el president premerà el botó», afirma amb seguretat un polític experimentat de la corda catalanista.

Sentit de la realitat

Notícies relacionades

Puigdemont 'torna' davant l'horitzó electoral

Marta Pascal deixa l'escó al Senat per les seves discrepàncies amb JxCat

Pascal també ho creu: hi haurà comicis abans del que suposàvem. Potser per aquesta imminència la seva conversa a Waterloo amb Puigdemont el dia 20 de febrer va ser un comiat, un adeu irreversible deixant l’acta al Senat, tant com la seva absència a la capital del Rosselló, a la Catalunya Nord que forma part del rerepaís irredempt del catalanisme. Pascal transmet sinceritat, il·lusió i una cosa insòlita en la política catalana d’aquests temps: sentit de la realitat.

Pedro Sánchez hauria de convidar-la a la Moncloa i xerrar llargament amb ella aprofitant, potser, la pròxima presentació a Madrid –en versió catalana, sense traduir– del seu llibre ‘Perdre la por’. La Catalunya real no la representaven completament –ni de bon tros– els membres de l’heterogènia delegació de la qual Torra es va fer acompanyar a Madrid dimecres passat.