ERC ja s'atreveix a atacar JxCat

Es podria dir que per ser càrrec d’ERC es requereix tenir grans dots comunicatius per a tot excepte per arremetre contra l’espai polític que un dia va ser de CDC i CiU. Per a, no ja colpejar, sinó fregar l’ànima avui postconvergent, sembla que els rectors republicans exigeixen tenir un màster en insinuacions i afirmacions entre dents. Diguin-ne complexos, diguin-ne temor, però ERC mai, amb Junqueras, ha carregat contra els seus socis i, no obstant, enemics. Fins ara.

¿I què té la situació actual que no tingui, per exemple, qualsevol de les campanyes de #PressingERC llançades al seu dia per obligar els republicans a anar en llista conjunta amb la post-CDC? Per explicar això es pot recórrer al context i a l’oportunitat.

El context és, òbviament, aquesta estranya situació que només pot tenir lloc a la Catalunya del procés en què un cap del Govern dona per amortitzada la legislatura per les dissensions internes (enormes) en el seu Executiu, però el manté amb vida a l’espera que s’aprovin uns pressupostos que ell no ha pilotat.

La tàctica de Quim Torra de provar d’apropiar-se d’un dels èxits d’ERC, el pacte amb els comuns sobre els comptes catalans, es va estendre a l’altre ítem que mostren els republicans en el seu historial: la taula de negociació entre governs.

Oportunitat i context

I aquí és on, gràcies a l’exconsellera Clara Ponsatí, neix l’oportunitat de deixar-se anar. El 26 de febrer, la delegació catalana passejava amb l’alineació governamental espanyola pels jardins del Palau de la Moncloa. Tres dies després, Ponsatí, davant del silenci atorgador de Carles Puigdemont, qualificava la taula d’«enganyifa». Dilluns passat, la portaveu i número dos extramurs d’ERC, Marta Vilalta, va utilitzar termes com «error» i «irresponsabilitat» per qualificar l’andanada postconvergent a la taula de diàleg.

Dimecres, després que Torra demanés al president del Parlament, Roger Torrent, que li restituís la seva acta de diputat, el líder d’ERC a la Cambra catalana, Sergi Sabrià (després d’incidir de nou en la taula negociadora), va acusar el president de «manipular» al provar de fer creure que era Torrent, i no la JEC, qui retirava l’escó del cap de l’Executiu. Poc abans, fonts republicanes van qualificar aquest mateix intent de Torra d’«irresponsabilitat». Una acritud republicana sobre els postconvergents mai vista en els últims anys.

A la pregunta de si ERC estava més combativa i menys acomplexada amb la postconvergència, una veu clau del partit va respondre que «sí», perquè estaven «farts de les mentides» de JxCat. Una altra font amb galons de comandament va assenyalar, a la mateixa pregunta, que «les dues coses», combativa i desacomplexada, tot i que «simplement» es dedicaven a «aprofundir en les seves contradiccions».

Atacs bumerang

I aquesta és la clau. Sabedors que els atacs als postconvergents els retornaven en forma de bumerang demoscòpic i electoral a ells, ja que l’electorat entenia que trencaven el front independentista, els republicans se sentien de vegades com si lluitessin amb una mà lligada a l’esquena. Ara és diferent. «Ells van patinar a Perpinyà», amb referència a la qualificació d’«enganyifa» de la taula de diàleg a càrrec de Ponsatí.

«Puigdemont va provar de rectificar, però per omissió l’expresident el que va fer va ser avalar l’exconsellera de Cultura i Toni Comín», apunta un analista republicà abans de sentenciar: «I tot això ens proporciona un flanc d’atac ampli i segur, perquè la majoria de l’electorat de JxCat també està pel diàleg».

Notícies relacionades

La constitució catalana es guarda al calaix

Marta Rovira defensa la taula de diàleg tot i que admet que ERC n'és «escèptica»

Dit d’una altra manera, els atacs d’ERC se succeeixen perquè els fan amb xarxa. Una situació diferent de l’eclosió dels casos de corrupció de CDC, singularment del ‘cas Palau’ o les confessions de Jordi Pujol, en la qual atacs furibunds d’ERC haguessin sigut entesos, per gran part de l’electorat independentista, com un alineament dels republicans a la presumpta ofensiva mediàtica de l’anomenada, pel penebista Iñaki Anasagasti al seu dia, «Brunete mediàtica».

I, finalment, un aspecte no menor. Després de la doble derrota del 21-D, davant de Cs i davant de JxCat, no són pocs els republicans que pensen que ara sí que ha arribat el moment de vèncer la postconvergència en unes eleccions al Parlament.