Romeva: «Sánchez ha assumit que no pot derrotar-nos»

Una reixa estreta, ideada per passar fulls de paper, serveix, una vegada obert el forrellat, perquè la veu de Raül Romeva (Madrid, 1971) arribi a l’altre costat dels tres centímetres de metacrilat alta i fort. Sempre sota la disciplina penitenciària de temps i visites, l’exconseller va puntualitzar en persona el que ja havia respost en un qüestionari escrit.

¿Què li suposa poder sortir unes hores alguns dies per anar a treballar?

No és un permís. És l’aplicació del reglament. En cap cas és llibertat. Surto a treballar unes hores, de manera totalment restringida i limitada. Tot i així, em motiva molt.

¿La reducció de la pena del delicte de sedició és la manera pragmàtica d’assolir la llibertat dels presos?

L’important és la solució al conflicte polític. La presó n’és només una conseqüència. Sempre l’he considerat una manera de continuar fent política i no hi renunciaré, tot i que hi hagi qui ens vulgui silenciats. Repeteixo: posar l’èmfasi en la situació penitenciària és perdre de vista la veritable dimensió de l’assumpte. No es tracta de resoldre la situació de presó d’uns quants, sinó d’acabar amb la repressió i posar sobre la taula una solució política.

La petició d’amnistia, ja que el Govern s’hi oposa i que no està recollida a la Constitució, ¿és una exigència estèril?

L’amnistia serveix per afrontar problemes de naturalesa política. Si s’accepta que aquest és un problema polític, i que la judicialització i la presó han sigut les conseqüències d’aquest conflicte, cal trobar una solució política. Això no va de lleis, sinó de venjances. El PP va utilitzar la justícia com el seu braç executor. 

¿Què li sembla que la UGT demani l’indult per a Dolors Bassa i ella s’hi mostri d’acord?

És un plantejament legítim que ella cregui que el seu paper és treballar des de fora de la presó. Però la solució al problema no és l’indult.

¿Què suposaria la inhabilitació definitiva de Quim Torra?

Jurídicament, un abús més. De nou, la pena imposada no és proporcional ni s’ajusta als fets. És una sobreactuació més del poder judicial amb relació al pensament independentista. A més, recordem que la inhabilitació va ser promoguda per la Junta Electoral, on s’ha demostrat que partits com Cs i el PP tenien membres a sou. En un país veritablement democràtic, hi hauria hagut cessaments i dimissions.

Malgrat les òbvies males relacions entre ERC i JxCat, ¿el més normal és que després de les pròximes eleccions hi hagi un nou pacte entre tots dos?

Com en totes les relacions entre actors diferents, hi ha debats, fins i tot discrepàncies de fons i estratègiques. És normal. El que no comparteixo és la magnificació que es fa d’aquests debats. És evident que, malgrat les discrepàncies, les diferents ànimes de l’independentisme s’han d’entendre entre elles. El referèndum i la república són dues coses en què aquestes forces majoritàries estan d’acord. I no és un consens menor. Quant a pactes, per a mi és obvi que aquests s’han de basar en la voluntat compartida d’avançar cap a la república catalana.

¿En què canviaria una Generalitat presidida per ERC, amb JxCat al Govern, respecte a l’actual?

ERC fa temps que ha establert les coordenades al seu GPS polític: la república catalana. Basar-se en un GPS, en lloc d’encadenar-se a un full de ruta, té diversos avantatges. Davant dels imprevistos que apareixen contínuament al camí, el GPS recalcula la ruta i permet continuar avançant per rutes transitables. Del que es tracta és d’arribar a destinació, no de fer-ho, sí o sí, per una ruta predeterminada. ERC va decidir que en lloc de quedar-nos aturats i lamentar-nos havíem de continuar avançant. Per això havíem de construir noves vies. ERC té un projecte clar i creïble. 

¿És impossible un pacte amb el PSC? 

Pere Aragonès i Marta Rovira ja han dit que un govern amb ells és un escenari impossible. El PSC sap bé que el referèndum és la solució que posa d’acord el 80% de la població a Catalunya, com fins fa poc també defensaven, especialment Miquel Iceta. Un Iceta que recordem davant del TC en aquesta foto amb PP i Cs. Mentre que el PSOE ha sigut una mica més valent, el PSC, promotor també del 155, arrossega els peus. 

¿L’acte de Perpinyà demostra que la solució al conflicte ha de passar, també, per Carles Puigdemont?

Aquí no sobra ningú. Aquesta causa és massa important per anar prescindint de capital humà a base de confrontacions estèrils. Això no va d’una lluita entre dos partits. 

En la dimissió d’Alfred Bosch, ¿hi ha hagut electoralisme per part dels seus socis?

Si algú fa partidisme d’un tema tan seriós com aquest, ja s’ho trobarà. La decisió de Bosch l’honra perquè no va anteposar la seva salvació personal. I ERC ha posat el llistó en l’exigència màxima.

¿JxCat hauria de prendre nota per la imputació de Laura Borràs per malversació?

JxCat ha de decidir si és al mateix nivell d’autoexigència que ERC. No es pot demanar als altres l’autoexigència que un no té. M’agradarà veure el que fan altres partits.

¿Vostès són el ‘poli bo del separatisme’ a Madrid?

En democràcia, cal fer política. ERC sempre ha defensat el diàleg i la negociació com a prioritat. El problema és que fins ara no hi ha hagut ningú a l’altre costat de la taula. Li toca a Pedro Sánchez demostrar si té el coratge i el lideratge necessaris per abandonar la via judicial i repressiva, i per avançar. Això sí, que ningú pretengui que oblidem el que ha passat aquests anys: les porres, la persecució judicial, les manipulacions mediàtiques... 

¿La taula de negociació és una «enganyifa»?

És una oportunitat que, per cert, ha costat molt, i a què s’ha arribat per la constància i la perseverança d’ERC. Sense l’1-O no hi hauria aquesta taula. Només el fet que existeixi ja és una enorme victòria. Com també ho és que, per primera vegada, es reconegui la naturalesa política del conflicte. És clar que pot fracassar. Però si passa això continuarem treballant, perquè tenim clar l’objectiu. El sobiranisme mai havia arribat tan lluny. Sánchez s’ha assegut a negociar per la força, la dels vots. L’important és que passi, tot i que sigui forçat. 

¿Té opcions de ser eficaç qualsevol acord que no inclogui el PP?

El problema de la dreta a Espanya és que és la menys europea, moderna i democràtica que existeix. El PP s’ha situat en l’espanyolisme hipercentralista i uniformista que va promoure Cs i que va propiciar el creixement de Vox. I malgrat tot això, és evident que en algun moment aquesta dreta haurà d’assumir que el projecte republicà a Catalunya no desapareixerà. Ve de lluny, i va encara més lluny.

Notícies relacionades

ERC busca la via per recuperar militants

El testimoni d’Aldama deixa al TS l’opció d’investigar el Govern

¿Creu que s’ha d’acceptar la consulta que proposi el Govern central, que de segur no serà sobre l’autodeterminació, ni que sigui per votar que no, com va dir Gabriel Rufián?

No sabem quin serà el resultat de la taula. Nosaltres hi vam acudir sense renunciar a res, i amb la nostra posició clara. El problema entre l’Estat espanyol i Catalunya és de reconeixement mutu. A Catalunya hi ha una majoria constant i creixent a favor de resoldre la qüestió votant, a través d’un referèndum. Negar-lo només pot demorar-ne l’arribada. De fet, l’exigència del referèndum ja és, en si mateixa, una cessió. Estem disposats a perdre, perquè som demòcrates. Però no estem disposats que se’ns digui que no podem votar perquè no és cert que el dret internacional prohibeixi el dret a l’autodeterminació. Crec que Sánchez ha assumit que no pot derrotar-nos i que ningú s’ha imposat a ningú, que hi ha un empat tècnic. I això assenyala que cal parlar.