El periodisme polític, després de la crisi

La crisi vírica fa repensar tots els sectors de la societat. Es parla de l’empresa, els autònoms, el valor del públic, el teletreball, les relacions socials, el consum... Però, ¿i els periodistes? I en concret, ¿i el periodisme polític, ha de fer la seva pròpia transició? ¿cap a on? Preguntem a professionals de diferents mitjans sobre això.

Canvi de paradigma

Anna Cristeto, directora d’EL PERIÓDICO, creu que «és prematur fer un diagnòstic serè sobre què canviarà en el periodisme polític i la política. El que és palpable, com en moltes professions, les que poden, és que s’ha produït un canvi de manera de treballar. Per exemple, dues conferències de presidents en dues setmanes és una cosa inèdita. És cert que és per una causa de força major i a distància, però precisament això suposa un canvi de paradigma. Si hi ha voluntat es pot, malgrat que és fruit d’una crisi sanitària, econòmica i social de primer nivell que obliga els polítics a asseure’s. El contrari no s’entendria. Segurament és l’essència de la política la que no canviarà. Els partidismes, retrets o estratègies perduraran. Només fa falta veure els missatges que es creuen malgrat que s’expliciti que no es vol fer batalla política en un moment com l’actual. Per als països és un moment clau per comprovar si la unió davant d’una crisi és possible o cadascú rema a favor seu. Ara per ara guanya la segona opció per falta d’un lideratge clar».

Humilitat

Gemma Nierga, periodista col·laboradora en diversos mitjans, creu que la crisi ha sigut una lliçó d’humilitat. «Del procés ho sabíem tot, del virus no en sabem res. Potser el Covid-19 ens ajudarà a recuperar l’essencial del nostre ofici: preguntar i repreguntar per entendre la realitat i així poder explicar-la sense actituds apriorístiques. Els últims dies hem vist com augmenten els morts i baixa la dignitat d’alguns, obsessionats a polititzar aquesta crisi sanitària, convençuts entre tanta incertesa de tenir tota la veritat. Els periodistes no podem tornar a caure en errors passats, la vida (realitat) es comprèn millor des de fora de les trinxeres».

Llibertat i independència

Esther Vera, directora del diari ‘Ara’, proposa que el periodisme polític, no només per aquesta crisi, eviti «actuar com una corretja de transmissió. Falta llibertat i independència de manera generalitzada. La independència depèn de la fortalesa empresarial i l’única manera d’aconseguir-la és amb el recolzament dels lectors, als quals cal oferir una informació per la qual valgui la pena pagar i recolzar els seus periodistes». La comunicació de crisi necessita molt treball previ a la crisi: vies de comunicació amb els ciutadans, coordinació dels tècnics, presa de decisions ràpides en contextos d’altíssima tensió. Exigeix persones competents i amb capacitat de comunicació, fortes i empàtiques. Líders».

Legitimitat, a examen

Francesc Marc-Álvaro, columnista en La Vanguardia i altres mitjans i professor universitari, va a l’essència mateixa del sistema: «La crisi posa a prova la nostra democràcia i ens porta als límits del que coneixem com a gestió pública. El triangle autoritat-responsabilitat-llibertat es veurà transformat en diversos sentits, que ara encara no podem veure. La relació entre polítics i ciutadans passa una prova sense precedents. És la legitimitat de tot el sistema el que se sotmet a examen, es vulgui o no». I afegeix: «El concepte clàssic de sobirania i l’Estat-nació pren nou protagonisme. I els mitjans tenen el repte d’evitar la infoxicació, el rumor i la banalització. No deixar-se portar pel populisme social. Aprofitem per fer un tallafoc contra el soroll i els continguts poc solvents».

Prioritzar els debats

Neus Tomàs, directora adjunta d’Eldiario.es, proposa que els periodistes aprenguin diverses lliçons. «La primera seria prioritzar alguns debats sobre models econòmics i socials que ara, massa sovint, s’han deixat en segon pla. Per exemple, el paper de la sanitat pública, la necessitat d’exigir que als pressupostos es garanteixi la seva viabilitat i les condicions de treball dels seus professionals. Ens van avisar, hi havia les marees blanques, i ni polítics ni periodistes vam fer-ne el cas que mereixia». I poso l’exemple de la sanitat com podria  ser el de l’atenció a la dependència o la xarxa de serveis socials. Si se’m permet la ironia, confio que mitjans i polítics aprenguem que perdem molt temps en declaracions que no interessen, en lloc d’obrir debats que vagin més enllà de la controvèrsia del dia».

Credibilitat i lideratge

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

Lídia Heredia, directora d’‘Els matins’ de TV-3, creu que tot i que som enmig de l’incendi i la urgència del dia a dia ens supera, «ja hem tingut temps de confirmar un parell de coses: que quan els tècnics són bons i comuniquen bé, els polítics feien bé de situar-se en segon pla, i que quan arriba l’hora del missatge polític, els més aclaridors acostumen a ser dels polítics que saben tractar els ciutadans com a adults, tot i que això impliqui discursos durs i incòmodes. El problema és que per a això fa falta tenir credibilitat i lideratge, dos valors que en aquests moments no es veuen al nostre entorn».

Probablement no canviarà res

Sergi Picazo, impulsor del digital ‘Crític’, opina d’entrada: «Probablement, no canviarà res, no aprendrem res. Tot intentarà continuar igual». Però afegeix: «Hi ha una mínima possibilitat que aquesta enorme crisi –no només sanitària, ni tampoc econòmica– generi un lector més crític amb el poder, més agnòstic, menys crèdul i allunyat de les trinxeres. La gent, intueixo, canviarà prioritats: posarà la vida al centre. Però difícilment podrà canviar el periodisme mentre el periodisme estigui controlat majoritàriament per grans empreses de comunicació, vinculades a la banca i amb submissions inconfessables al poder polític».