L'estrany cas de Salvador Illa

Quan Pedro Sánchez va nomenar Salvador Illa ministre de Sanitat, va introduir en el Consell de Ministres una figura rellevant del PSC que havia mostrat gran capacitat política en la negociació del pacte amb ERC i havia secundat amb èxit la gestió de Miquel Iceta. A més, va ser un dels dirigents del socialisme català que va participar en la manifestació del constitucionalisme el 8 d’octubre del 2017 a Barcelona, dada a tenir en compte.

Ni el president ni el mateix Illa, secretari d’organització del PSC fins al seu nomenament i abans polític amb experiència en l’administració municipal i autonòmica a Catalunya, podien sospitar que haurien d’enfrontar-se al desastre de la pandèmia del Covid-19. El ministeri que assumia Illa era –i continua sent-ho– una carcassa sense gairebé competències, un departament desarmat, merament coordinador, perquè des de l’any 2000 la sanitat està transferida a les comunitats autònomes.

Sanitat manca, fins i tot, d’un secretari d’Estat i disposa només d’una secretaria general de què depenen tres direccions generals. Molt pocs elements per enfrontar-se al desafiament sanitari més greu que es recorda. El ministre ha hagut de recolzar-se –sense temps per revisar el seu funcionament ni revisar la confiança que li suscitaven els seus responsables– en el curt aparell de detecció d’alertes i emergències sanitàries creat el 2004, amb Fernando Simón al capdavant des del 2012, sota la jerarquia de la directora general de Salut Pública, la inèdita Pilar Aparicio.

Banalització inicial

Aquest organisme de vigilància l’hauria hagut d’advertir del que ens esperava. Els experts –i Pilar Aparicio i Fernando Simón els més significats– o no van ser escoltats o van avisar tard i malament. És inesborrable el record del director d’aquest centre quan el dia 7 de març va banalitzar el risc d’autoritzar les gairebé 80 concentracions multitudinàries que es van produir aquell dia i el següent a Espanya. El 8-M hi havia ja 589 infectats i 17 morts.

Amb aquestes escasses eines administratives, Illa forma part imprescindible de l’autoritat única delegada de l’estat d’alarma, amb els seus companys d’Interior, Defensa i Transports, millor equipats en les seves respectives àrees de competències que el titular de Sanitat, que depèn de les polítiques sectorials d’altres ministeris (policia, educació, mobilitat, assumptes socials) i de les comunitats autònomes. Que li hagi tocat a una personalitat del PSC gestionar amb protagonisme un estat d’alarma que ha intervingut competències autonòmiques està sent per al ministre i per al mateix partit, netament federalista, una contradicció sobrevinguda i punyent.

Salvador Illa ha demostrat un estoïcisme a prova de bombes. Compareix diàriament i ho fa amb un gest mesurat i amb paraules adequades. Se sotmet totes les setmanes al control de la Comissió de Sanitat al Congrés i ha de suportar les inoportunitats –abundants– d’alguns dels seus companys del Consell de Ministres. I sense un mal gest. Molts comparteixen el judici sobre el ministre que va expressar el doctor Matesanz en un entrevista a ‘El Mundo’ dijous passat: «Per les seves intervencions, sembla una persona intel·ligent i, sens dubte, treballadora, que probablement hauria arribat a ser un bon ministre en temps menys convulsos. Mai ho sabrem perquè tota la seva gestió es jutjarà pel prisma de la pandèmia i, per desgràcia per a tothom, no n’està sortint airós».

El flagell víric

És improbable que algú surti «airós» de la gestió d’aquest flagell víric, però les maneres d’Illa i l’escàs marge de temps del qual ha disposat per aconseguir els comandaments del seu ministeri (va ser nomenat el 13 de gener i l’estat d’alarma es va declarar el 14 de març) li estan fent guanyar una consideració que no susciten –ni en l’oposició, ni en les autonomies, ni en els mitjans de comunicació– altres responsables governamentals.

El Consell de Ministres podria haver dotat amb més generositat i urgència el departament de Sanitat, però, malgrat la pandèmia, continua mantenint l’estructura orgànica prevista en l’article 16 del reial decret 139/2020, que va entrar en vigor el 18 de gener. Tampoc se li ha sentit un comentari exculpatori per l’escanyolida estructura en què s’ha de recolzar.

Illa ha portat amb sobrietat els pitjors moments de la pandèmia i ara comanda la desescalada, que ha sumat crítiques generalitzades. La reversió del confinament es planificarà amb ordres ministerials de Sanitat, de manera que el ministre absorbirà el gruix dels retrets a l’itinerari cap a la «nova normalitat» establert pel Govern. Persistirà en la seva impertorbabilitat, confien a la Moncloa.

Un polític inusual

No es tracta de deslliurar el ministre de Sanitat de cap de les responsabilitats –per bé o per mal– que li corresponen en aquesta crisi, sinó de constatar que ell no és un «expert» epidemiòleg i que ha hagut de valer-se dels instruments d’un ministeri buit, manejar-se amb els poders de les comunitats i, sobretot, bregar amb alguns egos ministerials que, lluny d’aportar-li, li han restat.

Notícies relacionades

Els taüts i la independència

El fiasco de l'autoritat única

Ningú, s’ha de reiterar, sortirà exitós d’aquesta prova, però es reconeixerà l’estoïcisme i la sobrietat d’un polític com Illa, estrany cas de responsable públic que concita una silent consideració en la cridòria crítica d’aquests temps convulsos. Transparenta, a més, una lleialtat que ha hagut de superar –ho sap el seu entorn– decisions que aquest català discret no comparteix, però que, ateses les circumstàncies, assumeix sense reserves.

El filòsof, jurista i escriptor Javier Gomá, director de la Fundació Juan March, va publicar aquest dijous un tuit amb el següent text: «Qualsevol que sigui el judici que mereix la gestió de Salvador Illa, aprecio la seva serenitat filosòfica i la seva cortesia, que contrasta amb la violència verbal de l’entorn». Així pensen molts que no es distingeixen per la seva complaença amb l’Executiu de Pedro Sánchez.