Un Govern 'a la superfície' després de l'abisme

En aquests dos mesos d’estat d’alarma és indubtable que l’Executiu ha comès errors, equivocacions, en els quals alguns han volgut veure l’estocada final per a una coalició que va néixer feble, amb els suports justos, i d’altres han preferit valorar com patinades inevitables de qui avança per una pandèmia desconeguda sense manual d’instruccions. Més enllà dels auguris d’optimistes o malastrucs, Pedro Sánchez sap bé que està pilotant en la dimensió desconeguda d’una crisi d’època sobrevinguda.

Balanç esperançat

Dos mesos després d’endinsar-se al banc de boira, l’entorn del president creu que ha anat guanyant posicions després de cada últim error i fa un balanç esperançat: el gran temor era que la legislatura es col·lapsés per la desbandada d’uns aliats cada vegada més incòmodes a recolzar un Govern erosionat pel flagell de la pandèmia, que, a més, els va menystenir quan tres d’aquests (PNB, ERC i BNG) tenen pendents eleccions autonòmiques. Ara, diu l’equip de Sánchez, s’està reconquerint els socis i s’amplia el suport amb Ciutadans, mentre que el PP s’embolica en les presses d’un assalt prematur.

L’Executiu comença a respirar. Creix la sensació de ‘sortir a la superfície’ després de l’envestida de setmanes negres per les xifres de la pandèmia, els vaivens en decisions tècniques que van haver de ser esmenades, les insolències d’un Podem que juga a ser oposició des de dins del Govern i la convicció que el president estava quedant-se sol. En termes polítics, admeten (amb el que costa reconèixer errors des de la talaia de la Moncloa), que la pitjor error va ser desatendre els aliats que acabaven de recolzar la investidura, en alguns casos, com ERC, en una maniobra arriscada per la pressió de JxCat. 

Desbordats i sense Calvo

Algunes veus atribueixen l’abandonament dels socis a la baixa de la vicepresidenta primera, Carmen Calvo, que és el membre de l’Executiu que té més ben resoltes les relacions amb la resta de partits i que va estar fora de joc amb una pneumònia greu. Hi ha col·laboradors de Sánchez que s’emparen amb el ‘desbordament’ de les primeres setmanes. Altres fonts governamentals suggereixen que el caràcter d’autoconfiança del president no sempre afavoreix el diàleg. És possible que tots els factors sumessin. En tot cas, els aliats van començar a veure Sánchez com un mandatari que s’aferrava a poders extraordinaris sense recordar que necessita recolzaments parlamentaris que no són mai gratis. I en ’any electoral, menys.

El punt d’inflexió es va produir quan el Govern va veure que podia perdre la votació de la quarta pròrroga de l’estat d’alarma. ERC anava a passar al ‘no’ i el PNB remugava una abstenció. A contra rellotge, Sánchez va reteixir les relacions amb el grup basc i va bastir un pacte amb Cs que aixeca suspicàcies en els socis per l’esquerra, però que dona oxigen al president i als mateixos liberals, que es revelen com a partit útil amb només deu diputats. El PP, que va anunciar que retirava el seu recolzament a l’estat d’alarma hores abans que el Govern forgés les noves aliances, va quedar atrapat en un moviment en què molts van veure l’ansietat de Pablo Casado per tombar l’Executiu.

Notícies relacionades

Sánchez negocia reformar la llei de salut per no tornar a l'estat d'alarma si hi ha rebrots

Sánchez vol amarrar Cs per dependre menys d'ERC

Ara, el Govern sembla allunyar-se de l’abisme que vorejava. Decidit a recuperar les aliances perdudes, negocia l’última pròrroga de l’estat d’alarma en una modalitat ‘més laxa’ i la reforma de la llei orgànica de mesures especials de salut pública per evitar haver de recórrer a l’excepcionalitat si hi ha rebrots. La fórmula de la ‘cogovernança’, amb més pes per a les comunitats, sembla haver calmat bona part dels presidents autonòmics, alguns dels quals, no obstant, s’embarquen en una altra protesta: la competició per passar de fase.

A ningú se li escapa que la gran prova de foc de Sánchez serà l’aprovació dels Pressupostos  Generals de l’Estat. Podem, ERC, Bildu i BNG temen que s’escori  cap a polítiques menys expansives per coquetejar amb Cs, tot i que abans del pacte amb Inés Arrimadas el president es va comprometre davant del Congrés a reforçar l’Estat del benestar, amb inversions en serveis públics i una fiscalitat que fomenti la «justícia social». A qui corteja per aprovar els comptes públics, i si reactiva o no (i a quin ritme) la taula de diàleg amb la Generalitat seran les dues pistes que ajudaran a entreveure el rumb del Govern postpandèmia.