Mor Julio Anguita, la reserva ètica de l'esquerra

Julio Anguita González, l’històric líder d’Izquierda Unida (IU) i tot un referent moral del progressisme polític, ha mort a Còrdova als 78 anys d’edat després de patir una aturada cardiorespiratòria a casa seva. Feia gairebé tres dècades que l’expolític tenia problemes cardíacs. Va tenir dos infarts de miocardi, el 1993 –en plena campanya de les eleccions generals a què era candidat– i el 1998. A finals del 2000, ja retirat de la política, va ser intervingut d’urgència i se li va col·locar un bypass, però en els anys 2009 i 2014 també se’l va haver d’ingressar.

«No el deixeu que parli, que us convenç». En la presentació de ‘Contra la ceguera. 40 años luchando por la utopía’, la seva biografia política, Anguita (Fuengirola, 1941) recordava aquest consell que solia donar el seu pare a les visites quan encara era un nen. Uns dots de persuasió que el van portar a convertir-se en el primer alcalde comunista, quan la democràcia acabava d’arribar, de la seva Còrdova de l’ànima, i després a fer el salt al Parlament andalús i a ser elegit coordinador general d’IU el 1989. D’allà al Congrés dels Diputats, on es va destapar com un polític temperamental i amb gran fermesa en les seves conviccions, vorejant fins i tot la intolerància.

Apartat de la primera línia l’any 2000 pels mateixos problemes cardíacs que ara han acabat amb la seva vida, mai es va jubilar de la mobilització política, convertit al mirall en què es va mirar el moviment 15-M i els dirigents de Podem per buscar una aliança de l’esquerra i la participació de la societat en la política.

Antimilitarista ferotge

Nascut en una família de militars –el pare era brigada–, Anguita sempre es va mostrar un antimilitarista convençut. De fet, es va negar que l’avió que traslladava el cadàver del seu fill, el periodista Julio Anguita Parrado, assassinat el 2003 en la guerra de l’Iraq, aterrés en una base militar ja que va ser, precisament, la plataforma des d’on s’havia iniciat la participació espanyola en el conflicte bèl·lic. Una mort que el va regirar per dins i va portar a col·lació l’home tímid i sensible que s’emocionava anys després quan evocava aquesta pèrdua, i que fins i tot admetia haver sigut un mal pare.

Va estudiar Magisteri i Història a la Universitat de Barcelona, i ja sent mestre es va afiliar al Partit Comunista d’Espanya, aleshores clandestí, després de trobar el bastiment teòric que sostenia la seva oposició a la dictadura. En algunes entrevistes de promoció dels seus llibres explicaria que, tot i que era creient, com la seva família, en el PCE va trobar les respostes que no trobava en Déu. Es va fer comunista, explicaria, perquè la societat havia de transformar-se per defensar els drets humans. Un bagatge que quedava reflectit als seus llibres de capçalera: la Bíblia, ‘El capital’ i ‘Don Quijote de La Mancha’.

La seva manera de parlar pedagògica, fins i tot filosòfica, el van dibuixar en l’imaginari popular tant de dretes com d’esquerres com un polític de raça i un home coherent i honest, cosa que li va permetre aconseguir el favor dels seus veïns durant dues eleccions municipals seguides a Còrdova. La segona, amb majoria absoluta. Això li va valer el sobrenom de ‘el califa roig’ del qual, auster per a tot, abominava.

Superioritat moral

La política i el poder només valien als seus ulls com a eines per canviar la vida de la gent i transformar la societat. Per això va ser capaç de buscar l’acord amb diferents formacions perquè l’important, repetia, era el «programa, programa, programa» i les mesures que s’aconseguissin instaurar. El mateix model que venera Pablo Iglesias, que abans de posar en marxa la nova formació, es va desplaçar diverses vegades a Còrdova per reunir-se amb Anguita, malgrat que aquest va rebutjar unir-s’hi.

La seva actitud pragmàtica, no obstant, no era incompatible amb una certa idea de superioritat ideològica i moral respecte al PSOE, llavors en hores baixes a causa dels GAL, i la seva intenció de ser la força hegemònica a l’esquerra. Es va veure a Andalusia, on va fer pinça dos anys amb el PP, en una legislatura complicada per al socialista Manuel Chaves. I també al Congrés dels Diputats, on IU finalment sí que va rebutjar, no obstant, traspassar la línia i recolzar el PP d’Aznar en una moció de censura contra Felipe González. Fins a la irrupció de Podem, va ser el líder que més alt va aconseguir portar l’esquerra dels socialistes a l’espai polític: el 10% dels vots i 21 escons el 1996.

La seva imatge d’home fidel a les seves idees es va mantenir fins i tot després de la seva retirada de la primera línia de la política a causa d’un infart. Va rebutjar la seva pensió com a exdiputat i va preferir tornar a les aules de Còrdova per jubilar-se com a mestre. Però mai va abandonar el seu compromís cívic, que alternava amb estones de natació, partides de mus i la lectura.

Nous moviments

Notícies relacionades

Mor l'històric dirigent d'Izquierda Unida Julio Anguita

Com més població, més recursos

Atent a tots els nous moviments socials, «perquè a un el que li ve de gust és ajudar», el 2012 va impulsar el Front Cívic Som Majoria, una eina de transformació amb què va intentar fer confluir diversos moviments socials sorgits arran del 15-M. I que, a més, va ser germen de nombroses marxes socials de protesta contra la política de retallades del PP, entre aquestes les Marxes per la Dignitat. Pocs anys després, el 2018, abandonaria la presidència de l’organització al no haver aconseguit el seu objectiu de ser un referent estatal, i fins i tot va proposar la dissolució del col·lectiu.

La seva última aparició pública es va produir fa uns dies, quan a través d’un vídeo difós pel col·lectiu Prometeo, instava a buscar una sortida política, ecològica i econòmica a la pandèmia del coronavirus. Una resposta, afirmava, que «no hipotequi el futur dels nostres fills i els nostres nets», que «tenen dret que no els deixem misèria i grans problemes». «En aquests moments de crispació que estan aprofitant algunes forces polítiques fa falta serenitat, reflexió i sospesar raons», va afirmar.