Quan Pujol va preferir el PP

La pugna entre l'espai convergent i Esquerra, una qüestió d'ideologia

La batalla per un mateix espai independentista genera un xoc crònic a tots els nivells

Pujol i Carod-Rovira, al Palau de la Generalitat, el 1999.

Pujol i Carod-Rovira, al Palau de la Generalitat, el 1999. / JULIO CARBÓ

3
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal

No està de moda, però la ideologia existeix. Per a això és precís retrocedir tan sols 20 anys, al 5 d’octubre del 2000. Aquell dia, al Parlament, Esquerra Republicana s’ofereix a Jordi Pujol per a un pacte programàtic i de govern. L’oferta es fa en termes «moment decisiu, potser fins i tot històric». El president respon de manera taxativa amb un no a una oferta que considera vaga. «D’aquí a un any no ens vingui a trucar a la porta, perquè no hi serem; s’ha equivocat», li contesta, irritat, el líder d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira. I Pujol va continuar governant, amb el recolzament del PP.

El «no ens vingui a trucar» de Carod explica moltes coses. El seu antecessor en el càrrec, Àngel Colom, va protagonitzar una exitosa etapa de creixement d’Esquerra, però mai va formular una estratègia alternativa al pujolisme en el terreny nacionalista. És més, Colom va acabar militant a Convergència, després d’una breu transició en l’experiment anomenat Partit per la Independència, juntament amb Pilar Rahola.

És amb Carod i amb figures com la de Joan Puigcercós i altres militants procedents de l’independentisme d’esquerra radical que el partit decideix posar a sobre de la taula el que no està de moda, la ideologia d’esquerres. I es forgen dos tripartits. Aquesta decisió va ser la que va portar l’espai convergent a marcar una creu als republicans. El famós DVD de David Madí contra el tripartit de Pasqual Maragall, Carod-Rovira i Joan Saura és l’exemple més sagnant d’aquest odi traduït en combat polític per una hegemonia, la del sobiranisme.

Traslladat al present més recent, la decisió d’Artur Mas de governar en coalició amb ERC va semblar donar una treva a la guerra. Però va ser un miratge. Mas va pactar amb ERC de mala gana, per l’imperatiu de la necessitat aritmètica i després d’haver governat amb el PP d’Alicia Sánchez Camacho.

Mas mai s’ha fiat d’ERC. I, malgrat que l’Esquerra d’Oriol Junqueras ha basculat de nou cap a posicions temperades en l’eix esquerra-dreta, la pugna s’ha agreujat, aquesta vegada per l’anhelat espai de centre.

L’existència de l’anomenat full de ruta cap a la independència (sobre el qual els dos partits han tingut sempre visions també allunyades sobre l’abast final) va tapar o va mirar de tapar les topades ideològiques. Però han sigut una constant. Recordem: la pujada o no d’impostos en concret en el tram més alt de l’IRPF, l’actuació davant de projectes faraònics com el de Barcelona World, la supressió de l’impost de successions, la lluita contra la corrupció, la limitació o no de les pujades abusives dels lloguers, el decret estatal sobre els fons voltor...

Sens dubte han sigut i són més evidents els xocs sobiranistes perquè es tracta d’una pugna per un mateix espai, pels mateixos ciutadans independentistes. Aquí la llista sí que és interminable. L’espai postconvergent no perdona a Esquerra que al seu dia Junqueras i Marta Rovira empenyessin cap a la declaració d’independència i després hagin encapçalat la posició pactista davant del Govern socialista. ERC no perdona a l’espai convergent el pacte de Mas amb José Luis Rodriguez Zapatero sobre l’Estatut, la decisió de Mas de fer marxa enrere en el primer referèndum i convertir-lo en un procés participatiu, l’actuació de Puigdemont decidit a convocar eleccions setmanes després de l’1-O...

Notícies relacionades

La tempesta perfecta ha arribat en aquesta legislatura: un Govern amb un lideratge feble, amb un pes gairebé al 50% entre els dos socis i que ha de torejar amb l’evidència que la secessió no ha tingut lloc. Els xocs són constants: ERC ara aposta per pactar, l’expresident Puigdemont retreu als de Junqueras que no permetés la seva investidura a distància, que no plantés batalla per la suspensió de diputats en mans de la justícia espanyola, que no defensés al president Torra davant de la decisió de suspendre’l com a diputat, que pactés amb el PSOE una taula de diàleg i, ara, que faciliti la pròrroga de l’estat d’alarma. Ni la Covid-19 ha suspès una pugna que ve, com a mínim. de 20 anys enrere.