El PNC i els joves turcs

La irrupció del PNC és una fita en la política catalana i en l’espanyola. Perquè representa l’única nova opció sobiranista i nacionalista que, deslligada racionalment del procés, tot i que no revisionista, nega la unilateralitat per assolir la independència, aposta pel diàleg  per enrobustir l’autogovern i se situa en un territori de moderació ideològica.

L’organització ha tingut un temps llarg de maduració: caldria remuntar-se al setembre del 2019, a la trobada d’exdirigents i afins a l’extinta CDC i UDC i contraris a Carles Puigdemont al monestir de Poblet. Allà es va conformar la plataforma El País de Demà, que ha passat a ser el Partit Nacionalista de Catalunya.

El PNC reacciona a causa de l’espai abandonat pel catalanisme  transformat en furiós secessionisme i ho fa reconeixent-se nacionalista, una condició que molts independentistes no assumeixen. És més: la nacionalista seria una pulsió que, especialment a l’esquerra, es nega.

La independència no seria per als republicans, per exemple, un mer objectiu nacional identitari, sinó, sobretot, una alternativa funcional per oferir al país solucions més justes, buscant més i millor autopercepció col·lectiva. El PNC trenca amb el tabú català de no anomenar els seus partits nacionalistes. Jordi Pujol va fugir d’aquest qualificatiu i va utilitzar una evocació convergent (CDC) i els democristians tampoc ho van fer: van apel·lar a la unió (UDC).

Tots els grups que han emergit després del procés, situats al marge de les pràctiques polítiques que es van utilitzar entre el 2012 i el 2017, han eludit la conceptualització nacionalista: com ara la Lliga Democràtica, Lliures, Convergents i Units per Avançar, que proven de reformular un catalanisme no independentista.

Però fins i tot iniciatives de protagonistes del procés han circumval·lat aquesta nominació: el PDECat –ara en convulsió interna– o la Crida. A l’esquerra tampoc apareix el terme: ni en la històrica ERC ni en la radical i recent CUP. En aquesta omissió que ara repara la formació que ha impulsat Marta Pascal hi ha un apriorisme: el nacionalisme té remissions emocionals a l’exclusió, a l’anacronisme històric i a la isolació.

Referències contemporànies

Els dirigents del PNC no ho creuen així. Entre altres raons perquè assumeixen dues referències contemporànies d’èxit. D’una banda, el Partit Nacionalista Basc (PNB) que, fundat el 1895 per Sabino Arana, s’ha anat reformulant fins als nostres dies. De l’altra, l’Scottish National Party (SNP), constituït el 1934 i que, a més de governar Escòcia amb àmplies majories, el 2014 va aconseguir celebrar un referèndum fallit d’autodeterminació, pactat amb Londres.  Sense oblidar l’experiència nacionalista al Quebec.

El nacionalisme que aposta a llarg termini per la sobirania, més com a aspiració que com a objectiu assequible, utilitza la independència com una força de tracció per engrossir l’autogovern, establir les condicions per a un diàleg sostingut amb l’Estat i disposar de transversalitat social amb factors d’identitat inclusius.

S’allunya de l’essencialisme. El que no fa –i el PNC no ho farà– és reiterar comportaments ‘processistes’. A les seves files, a més de polítics experimentats com Pascal, Carles Campuzano o Jordi Xuclà, apareix la figura important d’Antoni Bayona, ex lletrat major del Parlament català, que va resumir en el títol del seu llibre sobre el procés un judici crític contundent: ‘No tot s’hi val’.

El PSOE de González

En politologia, als nacionalistes modernitzadors, defensors de les llibertats i de societats obertes, se’ls denomina genèricament «joves turcs» en evocació a aquells que a Turquia van integrar el 1908 i fins a 1918 l’anomenat Comitè d’Unió i Progrés. També van ser joves turcs –laics i nacionalistes– alguns grups que van emergir en països llatinoamericans el segle passat –per exemple a l’Uruguai–, i amb aquest nom es referia el Govern dels Estats Units al PSOE de Felipe González que va arrasar a les urnes el 1982. El mateix expresident li va donar la raó en una entrevista en diari ‘El País’: «Sí, som raonablement nacionalistes».

El PNC, que hauria de tenir el PNB i l’SNP com a referències però sense temptacions imitatives (organitzar el partit com els penebistes s’allunya de la cultura política catalana i de la conformació integral del país contra la confederal d’Euskadi, els elements culturals del qual com la llengua no admeten comparació), és l’opció que ofereix més versemblança d’algun èxit electoral innovant en l’actual espectre de forces parlamentàries catalanes. El que obriria expectatives aquí, però també a Madrid, que s’està trobant davant del triplet JxCat, ERC i CUP com si es tractés d’un mur. Estendre la política a nous actors a Catalunya és fer-ho també en la política espanyola.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

La decisió crucial del PNC consisteix a mesurar al mil·límetre la seva aposta electoral: si acudeix en solitud als pròxims comicis o s’acompanya de tots o algun dels grups catalanistes que com Units no repetirà sort en les llistes del PSC. Hi ha l’oferta d’Albert Batlle  que, no obstant, podria desdibuixar, si s’accepta pel PNC, els perfils del nou partit. Una formació ben acollida en amplis sectors catalans –l’empresarial, per exemple–, que també és benvinguda a la capital d’Espanya, on alguns dels seus dirigents i militants de pes són coneguts i apreciats al món de la política, el dret, la cultura i la universitat.

L’immobilisme d’ERC i JxCat

Per això aquest nou agent en la política catalana suposa una fita que podria ser fonamental, i obligar els partits principals (ERC i JxCat) a desinstal·lar-se del seu immobilisme actual. Una actitud resistent que condueix a la irrealitat quan els esdeveniments aconsellen tornar-hi a la manera en què ho fa el «nou» nacionalisme català del PNC. Com va escriure Sèneca, «cada nou començament ve del final d’algun altre començament».