Estatut: 10 anys de la sentència que ningú va evitar

L’enyorada companya de EL PERIÓDICO Margarita Batallas, juntament amb Carles Cols, va escriure: «El Tribunal Constitucional (TC) ha acabat per esmenar la plana al Parlament, al Congrés dels Diputats i als catalans que van votar ‘sí’ a l’Estatut en el referèndum celebrat el 18 de juny del 2006». Batallas ja anticipava que la decisió generaria «polèmica». Deu anys després, i amb la guia dels protagonistes d’aquest Estatut, la paraula ‘polèmica’ fa curt. Hi va haver una possible sentència més desfavorable, tots admeten que el procés no va satisfer ningú i emergeix l’autocrítica. Com la que formula, entre d’altres, l’expresident Artur Mas: no haver aconseguit blindar la rebaixa de l’Estatut que va pactar amb l’expresident José Luis Rodriguez Zapatero. Va ser, admet, una certa ingenuïtat. Zapatero avui afirma que aquesta sentència, per la qual es va felicitar al seu dia, hauria d’haver sigut totalment favorable al text.

La retallada podria haver sigut més gran

Avui, en privat i també en públic, es reconeix que després de quatre anys de deliberacions del Constitucional, recusacions creuades dels integrants, mandats prorrogats i, fins i tot, la mort d’un magistrat, la sentència podria haver sigut més dura i haver tombat no només 14 articles (referits a l’ús preferent del català i al sistema judicial propi, entre d’altres), sinó 30. «Hi havia versions més dures que la que va sortir», afirma un exconseller nacionalista. És probable que fos així, assumeix avui Zapatero. Mas també ho apunta: «No em consta, però no em sorprendria que fos així». Joan Ridao, ponent de l’Estatut per ERC i actual lletrat major del Parlament, recorda que «s’han atribuït a un determinat sector pressions per a una sentència light, però també en el sentit contrari, és a dir, que aquest sector impulsava una retallada més àmplia». Ridao remarca que es van reinterpretar 27 articles amb la «doctrina més restrictiva» del TC.

¿Es va tractar d’evitar una sentència contrària?

La majoria d’actors polítics pro-Estatut responen sense dubtar que no. Joan Herrera, exlíder d’ICV, retreu al Govern del PSOE i a l’expresident José Montilla «falta de governança per evitar una sentència no apropiada». «Montilla va avisar de la desafecció, però no hi va haver una governança posterior per part catalana ni de l’Estat», diu Herrera. Zapatero mateix avui retreu a Manuel Aragón –magistrat nomenat pel seu Govern, i que va defensar la sentència com la «menys dolenta possible»– la seva manera d’entendre l’Estatut i d’entendre Espanya.

Francesc Homs, exconseller de CDC, recorda que el Defensor del Poble d’aleshores, el socialista Enrique Múgica, també va presentar recurs contra l’Estatut. «I la sentència li dona la raó en tot; el recurs el van redactar advocats de l’Estat, i advocats de l’Estat col·laboren en la redacció de les preponències en el Constitucional... ¿Com negaran el que estan fent els seus companys?».

«No va semblar que el PSOE resistís les maniobres que van portar al fet que la majoria del Constitucional fos la que va acabar sent el juliol del 2010. ¿Per què no vam poder blindar almenys aquell acord? Em sembla una pregunta del tot pertinent», afirma Ernest Maragall, exconseller del PSC ara a ERC. «Li vaig dir a Zapatero: ‘has de modificar el TC abans de la sentència’. I [Alfredo Pérez] Rubalcaba em mirava com si fos un alienígena», diu Joan Puigcercós, exlíder d’ERC. «Si algú va fer alguna cosa per demanar al PSOE que mogués fitxa en el Constitucional va haver de ser Montilla. No li van fer ni cas», afirma. Montilla, Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Javier Arenas, han declinat fer declaracions.

Josep Piqué, expresident del PPC, afirma que la sentència va ser «bastant favorable al nou Estatut». El PP va demanar eliminar 114 dels 223 articles del text. «El recurs del PP disparava per elevació», diu l’exlíder dels populars catalans, que també reconeix la «intromissió» de tots per intentar influir en aquesta decisió.

I lamenta l’oposició «dura» i «tòxica» que va fer el PP al projecte, que va contribuir a la «descohesió». Davant aquesta autocrítica, fonts del partit insisteixen avui: «El PP va estar sempre a l’altura en la defensa de l’Estat de dret i de la igualtat de tots els espanyols», informa Pilar Santos.

Pactes, tacticismes, traïcions

Els antecedents no convidaven l’optimisme. El text va néixer el 2005 després d’un any i mig de pugna entre CiU i ERC per elevar el llistó sobiranista en el Parlament. Piqué recorda com càrrecs nacionalistes li admetien en privat: «Ja sabem que no tirarà endavant, però hem fet una manifestació de la sobirania del Parlament». Avui, Mas afirma sense rubor: «Jo era plenament conscient que allò no s’aprovaria a Madrid i crec que no vaig enganyar ningú. La prova és que després em vaig posar a negociar i la cosa va anar a la baixa».

En efecte, el pacte Mas-Zapatero del 2006 va rebaixar notablement el nivell d’autogovern del text. «L’estratègia divisiva dels partits catalans és imputable a tots ells, convenientment fomentada pel Govern espanyol, ja que això debilitava la posició catalana», afirma Ridao en clau autocrítica. Jordi Sànchez, exlíder de l’ANC empresonat actualment per la sentència del procés, també és crític: «Aquests pactes que es fan de forma no unitària i no amb transparència són utilitzats per l’altra part per enganyar-te».

Ernest Maragall recorda aquesta aliança com «una repetició històrica en el pitjor sentit, un nou episodi en què una força molt significativa de Catalunya com CDC optava per un acord de mínims abans que plantar cara en el sentit institucional». Un pacte afegeix, «entre elits», com el del Majestic, i emmarcat en el procés de substitució del seu germà, l’expresident Pasqual Maragall.

Les advertències

¿Els polítics van preveure les conseqüències d’una sentència desfavorable? «Recordo haver parlat amb Rubalcaba i amb el Rei actual sobre això –revela Homs– i em deien que era un problema meu, una obsessió d’uns quants, que havíem fracassat perquè en el paisatge estava present el fet que governava Montilla amb el recolzament d’ERC i que la visió nacionalista era morta. ‘Ja sé que tu t’ho creus, però la realitat no t’acompanya’, em va dir el llavors príncep Felip. Altres, com Maragall, assumeixen que llavors no es veia venir l’augment del sobiranisme, malgrat les advertències de Montilla sobre la desafecció. Jordi Sànchez està convençut que amb una sentència favorable «molt probablement avui no seríem on som».

Després de la sentència, res

Notícies relacionades

José Luis Rodríguez Zapatero: 'És probable que la sentència de l'Estatut hagués sigut més desfavorable'

La sentència que va partir el Tribunal Constitucional

Els actors consultats admeten que els defensors de l’Estatut no van fer res per rescatar-lo, malgrat les invocacions posteriors a la unitat. «Hi havia maneres de recuperar l’Estatut i ens vam trobar un Govern del PSOE amb mig peu fora, la crisi del 2008 i a CiU cavalcant el tigre [el sobiranisme] en lloc de governar-lo», diu Herrera. Homs afirma que no hi havia remei. Deu anys després, Zapatero és l’únic que proposa una relectura de l’Estatut i, fins i tot, una consulta. Sense marge, això sí, per preguntar sobre la independència.

«Hem muntat un gran conflicte sobre una qüestió que no ha afectat en absolut la vida quotidiana dels ciutadans», afirma Piqué. «Va valer la pena. Vam perdre en termes històrics, però va ser pitjor des de la perspectiva espanyola que per a nosaltres», opina Homs. Catalunya viu «en l’empat infinit» i el conflicte català és «la gran assignatura pendent de l’esquerra espanyola», diu Herrera.