La sentència que va partir el Tribunal Constitucional

Malgrat la dècada transcorreguda i la sensació de pas del temps, encara augmentada més per la pandèmia que acabem de viure, el Tribunal Constitucional encara no ha recobrat la imatge d’imparcialitat que tenia abans de dictar la sentència de l’Estatut. Aquell veredicte va provocar la ruptura de la convivència entre els magistrats, la seva divisió en blocs, una «instrumentalització» política i la justificació del procés independentista, segons coincideixen a assenyalar els catedràtics de Dret Constitucional consultats per EL PERIÓDICO.

Per salvar l’ambient hostil que va viure el tribunal de garanties, després d’apartar de les deliberacions el magistrat del sector progressista Pablo Pérez Tremps, es va acabar d’haver de votar per blocs els recursos presentats contra l’Estatut per poder dictar una sentència que va trigar quatre anys, un «temps excessiu», segons el catedràtic de la Uned Carlos Vidal Prado.

Es compleixen 10 anys de la decisió que va resoldre el recurs del PP, que va amputar 14 articles a l’Estatut i va establir com s’havien d’interpretar 27 més. Tant ell com el catedràtic de la Universitat de Valladolid Juan María Bilbao coincideixen que la sentència no va ser tan dura amb l’Estatut com es va vendre per part de l’independentisme perquè, majoritàriament, el va salvar.

Vots públics

En els seus antecedents, la sentència va deixar constància del nombre de vots amb què s’aprovava cada apartat en què es va dividir. En la que al desembre va resoldre el recurs del Defensor del Poble, s’hi van incloure fins i tot els noms dels magistrats per evitar redactar vots particulars.

La divisió entre els jutges segons fossin conservadors o progressistes es va reflectir en les dues resolucions de forma idèntica, excepte en el preàmbul, que en la segona sentència va validar per unanimitat la declaració de sobirania del poble català, si s’interpretava com a poble espanyol, segons estableix la Constitució.

En la resolució que va concloure el recurs del PP, aquest bloc l’havien recolzat els magistrats conservadors més Manuel Aragón, que va insistir a deixar constància de la indissolubilitat de la nació espanyola, extrem que es va ometre en el recurs del Defensor del Poble en vista de la inutilitat de fer un judici de constitucionalitat quan un preàmbul no té validesa jurídica.

Utilització

Aquest punt de fricció entre els qui componien el tribunal va ser una de les armes a què es va aferrar l’independentisme per presentar la sentència en «una esmena a la totalitat» a l’Estatut, assenyala Bilbao, que considera que va servir per «posar amb safata el relat que el tribunal no és imparcial i no té sensibilitat autonòmica».

Vidal comparteix aquesta visió, però, a més, recorda que no es va culpar la sentència del llarg procés que va culminar amb el judici en el Tribunal Suprem dels seus líders fins dos anys després, quan les retallades socials es van respondre a Catalunya amb una forta mobilització que va obligar el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, a arribar a la Parlament en helicòpter.

El catedràtic de la Uned explica que les interpretacions de què es va valer el TC per salvar gran part del que es va impugnar generen certa inseguretat jurídica, perquè no se’n recorda exactament la interpretació. Però tot i així creu que «políticament el debat es va simplificar i es va presentar com una rectificació que va donar pas a un procés de desqualificació de la sentència», que «amb el pas del temps ha guanyat valor».

«El cant del cigne»

Notícies relacionades

Estatut: 10 anys de la sentència que ningú va evitar

Com més població, més recursos

El catedràtic de la Universitat de Cadis Miguel Revenga no és tan positiu, ja que creu que «va representar el cant del cigne d’una etapa de desenvolupament de l’Estat autonòmic, en què es va pensar que, mitjançant l’impuls de reformes estatutàries, era possible reconfigurar el repartiment territorial del poder».

Critica la seva «longitud desmesurada i el seu barroquisme, al servei de la defensa de la supremacia de la Constitució i en contra de qualsevol vel·leïtat reconstituent en seu estatutària». Segons el seu parer, el jutge constitucional «no pot substituir el protagonisme de l’esfera política en qüestions que afecten els fonaments de la nostra vida en comú».