José Luis Rodríguez Zapatero: 'És probable que la sentència de l'Estatut hagués sigut més desfavorable'

Quan es va emetre la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut, vostè es va mostrar «tranquil i content» perquè la decisió mantenia més del 90% de l’Estatut. «És una sentència per a la tranquil·litat», va afegir. ¿Manté aquesta valoració?

Vaig dir alguna cosa més. La sentència, en els àmbits reconvinguts d’aspectes identitaris, no m’havia produït satisfacció. Millor que no s’hagués produït, òbviament. Havíem viscut un procés de negociació, d’acord, el poble de Catalunya havia votat, disposàvem d’un horitzó raonable per a una nova etapa de convivència entre Catalunya i el conjunt d’Espanya. Des de la meva disconformitat amb la sentència, i li puc assegurar que vaig passar dies difícils quan es va produir, sempre vaig cridar a respectar-la, a dir que no era tan greu, anticipant-me a la reacció. Vaig intentar suavitzar l’escenari. He de dir que mai havia pensat que la reacció acabaria en l’anomenat procés, que ha sigut un viatge enlloc.

¿Què opina dels qui diuen que vostè no va fer prou perquè l’Estatut rebaixat que va pactar amb el llavors líder de CiU, Artur Mas, no fos retallat pel TC?

-No sé què més podíem fer. Com a president, vaig respectar la tasca i la funció dels tribunals i del Constitucional. Però tothom sap que hauria desitjat amb totes les forces que la sentència hagués sigut plenament de conformitat de tot l’Estatut amb la Constitució. Va suposar una gerra d’aigua freda, sobretot en aspectes essencials, però no hauria d’haver portat a l’escalfament que va portar.

El magistrat Manuel Aragón, designat pel Govern, se suposa que amb suposat tarannà progressista, va tenir una actitud crítica amb l’Estatut i es va decantar a posicions conservadores. ¿Fa autocrítica?

Manuel Aragón era un deixeble principal de Francisco Rubio Llorente, amb una trajectòria. Després va adoptar les posicions que va adoptar. És així el procés democràtic. M’hauria agradat que prengués altres posicions, que entengués d’una altra manera l’Estatut, que entengués d’una altra manera Espanya, que entengués amb més profunditat la nostra diversitat. Això, de vegades, no és fàcil en determinats ambients jurídics institucionals.

¿Podria haver sigut una sentència més desfavorable a l’Estatut?

És probable, és probable, perquè era un Estatut de gran substància jurídica. Ja hi va haver una tasca de negociació i construcció jurídica al Parlament molt àrdua en què van jugar un gran paper Miquel Iceta, Francisco Caamaño i Alfredo Pérez Rubalcaba, i en la qual es van arribar a equilibris amb una arquitectura jurídica que exigia una revisió a fons. 

Ernest Maragall, regidor actual d’ERC i exdirigent del PSC, ha qualificat el seu pacte amb Artur Mas per rebaixar l’Estatut com una nova «aliança entre elits» emmarcada en un procés de substitució del seu germà, el president Pasqual Maragall.

Em sembla fora de lloc. No sé quines elits... si es refereix al president del Govern, que llavors era jo, ja parteix d’un error de base elemental. Va ser una negociació política pura. No es va excloure Pasqual Maragall en absolut. Va ser el gran impulsor del nou Estatut. Vaig negociar i dialogar amb ell en diverses ocasions. Però hi havia un fet que no era disponible. A veure si entenem que la política té un marc de contingència i de disponibilitat. Per tirar endavant l’Estatut al Parlament, necessitàvem el vot de CiU. Això em va costar que a ERC no li agradés gaire i s’enfadés. Els vaig trucar, estaven compungits.

¿Va ser un error dir, en un míting amb Pasqual Maragall al 2003, allò que recolzaria la reforma de l’Estatut que aprovés el Parlament?

En aquell moment, el debat era si el candidat a president del Govern donaria suport a un nou Estatut o no. Si estàvem disposats a encarar el procés d’un nou Estaut.

Podria haver canviat el verb recolzar per negociar...

Home, podria haver afegit: ‘I trauré tot el que sigui inconstitucional’, però ‘il va de soi’ [es pressuposa] perquè, en efecte, no recolzaria res inconstitucional. I en el procés de tramitació parlamentària es van modificar algunes coses, i algunes d’aquestes eren obertament i inequívocament no respectuoses amb la Constitució. Vam arribar fins on vam poder, qui va fer que es limités l’Estatut va ser el Tribunal Constitucional. És una completa tergiversació del procés invocar aquesta frase.

Vostè proposa ara recuperar l’Estatut del 2006, però a Catalunya i Espanya ningú sembla que ho pretengui.

No parlo tant de recuperar en sentit literal, però sí d’una relectura de l’Estatut. Això passarà. Quan la taula de diàleg es posi a funcionar, un cop superada la crisi, s’agafarà l’Estatut, la sentència, les lleis, els conflictes que hi ha al Constitucional... Imagino, en l’ideal, un acord polític que inclogui temes de l’Estatut, noves lleis orgàniques, nous compromisos polítics, nou model de finançament.

¿Un acord sotmès posteriorment a consulta referendària a Catalunya?

Podria ser un bon tancament, però potser no és el que volen les parts.

¿Aquesta consulta podria incloure una opció A o B que fos la independència?

Segons la meva opinió, no. Per raons òbviament constitucionals i de conveniència. Un referèndum divisori és una mala eina, és un fracàs polític.

Notícies relacionades

Estatut: 10 anys de la sentència que ningú va evitar

Catalunya, una dècada en empat infinit

Actualment no sembla que reobrir un altre procés semblant tingués consens, especialment en vista de la posició del PP...

S’haurà de fer un esforç perquè el PP tingui una altra actitud. Esperem que el Govern, el PSOE, en la lectura del que va passar amb l’Estatut del 2006, s’esforci més –i aquesta és la part d’autocrítica que em faig– per incorporar el PP. ¿Què més podria haver fet per incorporar Mariano Rajoy? I que el PP faci autocrítica de què li va servir allò.