Pablo Iglesias, sota la 'síndrome Nick Clegg'

El possible nomenament de Calviño remet a dues conseqüències polítiques. La primera consisteix que Sánchez ha assumit el contrapoder que pot significar la seva pròpia ministra d’Economia i, lluny de valorar-lo com a contraindicat per ell, en té una consideració és positiva. Sota el seu Govern, Espanya hauria col·locat Josep Borrell al capdavant de la política exterior de la UE i, ara, a Calviño en un òrgan que, sense facultats resolutives, transforma en ordres les seves indicacions. A aquests dos noms cal afegir-ne un tercer: Luis de Guindos ocupa la vicepresidència del Banc Central Europeu.

La segona conseqüència remet a Pablo Iglesias, que el 2015, en el pròleg a un llibre de Jean-Luc Mèlenchon, líder de la França Insubmisa, va considerar el Govern alemany com un dels «problemes de la democràcia a Europa». Una visió lògica des de la perspectiva del líder de Podem que, formulada fa cinc anys, ara ha sigut renovada per l’opinió de l’europarlamentari de Podem Miguel Urbán, que considera el nomenament de Calviño com un «autoboicot» per a la coalició.

Revés rere revés

El representant del corrent anticapitalista del partit morat escriu aquesta opinió sabent que la ministra d’Economia aguditzarà la seva ortodòxia contra l’heterodòxia d’Iglesias, que perdria definitivament la batalla contra la seva màxima rival dins el Gabinet. El fet que Sánchez hagi consentit aquesta reformulació –és més, sense la seva aquiescència no hauria sigut possible–, introdueix en Unides Podem un neguit addicional sobre la coherència i significació de la seva presència en la coalició governamental.

Iglesias està perdent pràcticament totes les batalles polítiques, tot i que tunegi els revessos amb habilitat. L’últim ha sigut la bifurcació de criteris amb el PSOE en la comissió de reconstrucció. Hi haurà un increment per a les rendes altes, però no un impost als grans patrimonis. Hi haurà retocs a la reforma laboral, però no una derogació «íntegra». El que suposa deixar en foc d’encenalls el pacte amb EH Bildu que el vicepresident va defensar amb ardor.

D’altra banda, l’ingrés mínim vital, tot i que encoratjat pels morats, s’articula com una prestació de la Seguretat Social, i per això el seu disseny i posada en marxa han correspost al ministre del ram, José Luis Escrivá. També és sabut que el titular de Justícia ha posat la proa a l’avantprojecte de llei de reforma del Codi Penal presentat per Irene Montero, i que Carmen Calvo no consentirà, amb el recolzament de l’executiva del PSOE, el plantejament feminista de la ministra de Podem en l’anomenada «llei trans», que acull l’autodeterminació sexual en oberta contradicció amb els criteris del PSOE.

El paper creixent de Cs

La sortida d’ERC de la majoria parlamentària que sosté el Govern i la seva substitució per Cs en una zona central en què juga amb habilitat el PNB (que no recolzarà, no obstant, les conclusions de la comissió de reconstrucció per centralitzadores), també frustra la política netament esquerrana d’Iglesias en el Consell de Ministres.

Dimarts passat, a ‘El Economista’, el ‘lehendakari’ Iñigo Urkullu es pronunciava tant contra l’independentisme unilateralista com contra una possible pujada d’impostos. En els dos extrems coincideix amb Cs, de tal manera que perden espai les opcions més d’esquerres, el que potser es visualitzi amb més nitidesa diumenge que ve en les eleccions gallegues i basques. Les expectatives són dolentes per a les marques territorials de Podem a les dues comunitats, en què els morats fan campanya amb la presència limitada i mesurada del seu màxim líder.

Mals temps

Notícies relacionades

El PNC i els joves turcs

ERC s'esfondra al Congrés

El debat pressupostari, a la tardor i l’hivern, no permet alimentar a Podem l’esperança que els republicans reformulin el seu retraïment parlamentari: seran dates preelectorals i, després dels comicis, postelectorals per formar un nou Govern de la Generalitat. Temps, en conseqüència, poc o gens compatibles amb fer atenció a la política espanyola al Congrés. I un apunt final: és més que possible que durant les pròximes setmanes el jutge central de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, elevi a la Sala Segona del Suprem una exposició raonada per investigar el vicepresident segon en el ‘cas Dina’. En l’entorn del secretari general de Podem s’assegura que Iglesias «està tocat» i sense l’«escalf» del president ni dels ministres del PSOE.

Per això no falten –al contrari, abunden– els «complutenses» que es pregunten si Iglesias no estarà caient en la «síndrome de Nick Clegg», el liberal-demòcrata britànic que va formar coalició, entre el 2010 i el 2015, amb el conservador David Cameron, de qui va ser el seu vice-primer ministre. La cohabitació de tots dos va acabar com el rosari de l’aurora: Clegg va arribar a l’Executiu amb 57 escons i, després de cinc anys de gestió governamental, es va escalabrar i es va quedar en vuit. Se’n va anar, i d’ell se sap que treballa als Estats Units. Iglesias ara viu sota la síndrome pròpia de l’efecte electoralment ludòpata de les coalicions de Govern i no vol ser un Nick Clegg. Però intenta aguantar. Les dues tensions, contradictòries, podrien arribar a ser trasbalsadores en un context d’europeisme a l’alemanya.