Els exàmens del 12 de juliol

En les atípiques eleccions de diumenge a Galícia i Euskadi, després de mesos de confinament, amb l’assistència als mítings sota mínims a causa del distanciament social, qui més es juga dels grans partits és el PP. El seu líder, Pablo Casado, va apostar per la línia dura en terres basques. Les perspectives no són prometedores. Alhora, a Galícia, la molt probable majoria absoluta d’Alberto Núñez Feijóo, les posicions del qual estan molt més centrades, podria minar l’autoritat del cap de l’oposició. El PSOE, que millorarà els seus resultats respecte al 2016, participa en aquests comicis amb certa tranquil·litat. Tot i que insisteixen que hi ha alguna possibilitat de desbancar Feijóo, els socialistes assumeixen que l’objectiu és difícil d’aconseguir, i alhora donen per bo tornar a governar a Euskadi, en una posició secundària, al costat del PNB. Podem, mentrestant, s’enfronta al risc de baixar sensiblement d’escons, i fia la remuntada al pes dels seus dirigents en l’Executiu.  

El PSOE llueix gestió contra el virus per donar la sorpresa

Acostumat com estava que cada procés electoral fos una prova sobre el futur del líder del partit, les eleccions del 12 de juliol tenen cert aire d’avorrides, gairebé un tràmit, admeten al PSOE. Des que Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura a Mariano Rajoy, fa poc més de dos anys, els socialistes han tornat al primer lloc en el conjunt d’Espanya. Però no a Euskadi ni a Galícia. El PSOE, que presenta candidats amb escassa tirada, com Idoia Mendia i Gonzalo Caballero, es juga poc en les dues autonomies.

A la primera, aspira a continuar governant, si bé en un lloc molt secundari, al costat del PNB. En la segona, la direcció del partit considera molt difícil que Alberto Núñez Feijóo perdi la seva actual majoria absoluta. Tot i així, encara hi ha una petita oportunitat, continuen a la cúpula socialista, que ho aposta gairebé tot a la gestió del coronavirus per part del Govern central.

La presència de membres de l’Executiu en els mítings és constant aquests dies, amb el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ocupant un lloc protagonista. Les seves intervencions giren entorn de les mesures preses davant l’epidèmia. També les del mateix Sánchez, que fa quatre anys, precisament després dels comicis bascos i gallecs, en què el PSOE va soscavar el seu mínim electoral, es va veure forçat a dimitir com a secretari general, un lloc que va recuperar contra pronòstic mesos després.

El Sánchez de llavors poc té a veure amb el d’ara. El 2016 era un líder molt contestat internament, sempre sota l’ombra de la derrota. Ara el seu immediat competidor a nivell estatal, Pablo Casado, es troba molt lluny a les enquestes, i ningú al PSOE s’atreveix a discutir la seva autoritat. Les crítiques són inexistents. Les intervencions del president en aquesta deslluïda campanya (la sensació es veu augmentada per les mascaretes i l’obligada distància entre els assistents als mítings) consisteixen a defensar la unitat davant la Covid-19, cridar a «no baixar la guàrdia» però alhora  «mirar cap endavant», ressaltar les mesures socials aprovades per l’Executiu durant aquests mesos (moratòries hipotecàries, ertes, ajuts a les empreses, ingrés mínim vital, prohibició de desnonaments i talls de subministraments...) i sobretot cridar a la participació.

El missatge, sobretot, busca un impacte a Galícia. Els sondejos anticipen que el PP tornarà allà a governar en solitari, però els socialistes, que donen per fet que milloraran els seus actuals resultats, insisteixen que encara hi ha prop d’un 30% d’indecisos. Si aconsegueixen mobilitzar bona part d’aquest sector, creuen que hi pot haver sorpresa.

A Euskadi, on el PSOE també aconseguirà més escons que fa quatre anys, el desenllaç sembla encara més fàcil de predir. Amb Mendia insistint que no pensa pactar amb Bildu, res sembla interposar-se en la reedició de l’actual govern autonòmic: els nacionalistes bascos ocuparien la presidència i la major part del poder i els socialistes un grapat de conselleries. Sánchez, al qual un resultat d’aquest tipus li convé per continuar comptant amb el PNB al Congrés, ho té assumit. «La garantia que ningú es queda enrere és tenir un PSOE d’Euskadi fort al Parlament i fort al Govern», va dir aquest diumenge a Bilbao.  

El PP: Casado veurà si ha de viatjar al centre (de veritat)

Deia un assessor d’Alfonso Alonso, l’exdirigent basc que Pablo Casado va fulminar al febrer, que el PP només guanya quan se centra. I el vestia amb dades: a José María Aznar no li va funcionar la dura oposició que li va fer a Felipe González el 1993 i va aconseguir la majoria absoluta després del seu famós ‘viatge al centre’ (2000); Mariano Rajoy va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero quan es va oblidar de les manifestacions als carrers (contra l’avortament, contra el matrimoni homosexual, contra l’Estatut) i es va abocar a la capacitat del seu partit de gestionar l’economia (2011) i, ara, Casado ha perdut en dues eleccions generals amb un partit més semblant a Vox que a un de centre.

Casado ha promès en diverses ocasions aquests mesos moderació, transversalitat, polítiques de centre, però els fets després no li donen del tot la raó. La censura parental en l’educació, els arguments a l’hora de carregar contra el diàleg entre Sánchez i els independentistes (Cayetana Álvarez de Toledo va arribar a dir que la situació és pitjor que quan ETA assassinava), la seva posició regressiva sobre l’avortament  (que ja va portar en el seu programa quan va guanyar les primàries internes) i la seva estratègia de xoc amb la Moncloa malgrat la pandèmia dibuixen un discurs extrem. Ciutadans va prendre nota del seu propi enfonsament i ha deixat d’assentar la seva estratègia a Catalunya i en la bronca i ha allargat la mà a Madrid al Govern central. Casado potser pot pensar a fer-ho després de les eleccions basques i gallegues del 12 de juliol. Per ara, el to que està mantenint és menys hiperbòlic de l’habitual i no ha volgut comptar ni amb Álvarez de Toledo ni amb Aznar per a la campanya. 

El PP sotmet a l’escrutini de les urnes les dues ànimes del partit, aquestes que el líder dels conservadors assegura que no existeixen i que són una invenció de Sánchez per dividir-los. No obstant, els dos cartells que el partit presenta posen en relleu aquest doble corrent que sempre hi ha hagut en el partit. Al País Basc, Casado va apartar el moderat Alonso per col·locar-hi un polític que representava el contrari que l’exministre de Sanitat: Carlos Iturgaiz, president dels populars bascos entre 1996 i el 2004. El candidat representa el PP de les «essències», el que se centra en la unitat d’Espanya i lliura la batalla ideològica amb els nacionalistes. Les previsions són dolentes. Dels nou diputats d’ara poden caure fins als 3-4. I això que es presenten, per primera vegada, en coalició amb Cs. Inés Arrimadas va interrompre la seva baixa de maternitat i aquest diumenge va fer amb Casado el seu primer míting junts. La derrota d’Iturgaiz es llegirà com una derrota de l’estil de Casado.  

A Galícia, en canvi, els sondejos pronostiquen la quarta majoria absoluta d’Alberto Núñez Feijóo, el moderat per antonomàsia del PP. Aconseguirà entre 40 i 42 escons. Ara en té 41. Aquesta victòria pot tenir moltes derivades per a Casado. A curt termini, en el seu discurs, i, a mitjà, en la història del PP. Feijóo, etern aspirant a liderar el partit, no va voler presentar-se a les primàries el 2018 perquè sabia que tindria competència. Ara pot ser que comenci a pensar una altra cosa. 

Podem confia en els seus líders estatals per revalidar els seus resultats

El pas del temps no li prova, a Unides Podem. Compte d’això en van donar els desastrosos resultats de les eleccions autonòmiques del 2019, en què van perdre més de 60 diputats regionals. Un mal referent per a Galícia en Comú i Elkarrekin Podem-IU, les dues marques amb què es presenten a les eleccions gallegues i basques, que miraran de trencar la tendència en els comicis del 12 de juliol, tot i que fonts de les dues candidatures ho veuen complicat. No obstant, confien que la campanya vagi de menys a més i que la presència de líders nacionals en aquesta última setmana els acosti a revalidar les seves forces en els dos parlaments autonòmics.  

A Galícia, els morats van quedar com a segona força política en les eleccions del 2016. No obstant, el panorama actual és molt diferent. Llavors es van presentar com En Marea –una coalició de forces ara extinta– i ara van sota la marca Galícia en Comú. Fonts de la formació assenyalen que els objectius han canviat durant aquests quatre anys de govern del PP. «De res serveix treure els 14 escons del 2016 si després Feijóo torna a tenir majoria absoluta», defensen veus de la candidatura que apunten a la necessitat d’assolir prou números per conformar un govern tripartit amb el BNG i el PSOE que permeti fer fora del poder els populars.

La presència de la ministra de Treball i diputada per Galícia en Comú, Yolanda Díaz, en la campanya electoral serà un extra amb què no comptaven en els comicis passats. Fonts del partit asseguren que la parlamentària gallega és un «actiu essencial» que amb la seva gestió de la crisi del coronavirus ha deixat clar que els morats saben gestionar. A això se suma la participació de Pablo Iglesias aquest diumenge a Vigo –el seu primer acte de campanya– per acompanyar el candidat a la presidència de la Xunta, Antón Gómez-Reino, i demanar el vot a la província de Pontevedra, un dels territoris junt amb la Corunya, on, asseguren, es disputen un diputat amb el PP.

Notícies relacionades

Galícia i Euskadi, eleccions amb eco a Madrid

El PP aconseguirà una majoria absoluta abassegadora a Galícia

La situació a Euskadi és bastant similar. Elkarrekin Podem-IU també mira cap a una possible aliança amb el PSE i amb Bildu per evitar que el PNB torni a governar. No obstant, la candidata morada, Miren Gorrotxategi, parteix amb el desavantatge d’haver agafat les regnes del partit fa tot just quatre mesos al guanyar les primàries autonòmiques del partit. Tot i així, fonts de la formació assenyalen que des d’aleshores estan millorant en les enquestes. «Alguna cosa bona hem fet. La sensació és molt bona», asseguren, abans de matisar que sent «més o menys realistes» l’objectiu seria poder revalidar els 11 escons que tenen actualment.  

Els morats bascos també confien que la campanya electoral vagi de «menys a més» i que, a poc a poc, es vagi «apujant el to». A més, afirmen que la presència de líders nacionals, entre els quals el mateix Iglesias o el portaveu del partit al Congrés dels Diputats, Pablo Echenique, serveixi per mobilitzar el vot d’esquerres.