Meirás: claus d'un plet històric

L’home que va exercir com a guàrdia hortolà del ‘pazo’ de Meirás fins a 1990 serà l’encarregat d’obrir demà la ronda de testimonis del judici històric que acollirà el Jutjat de Primera Instància número 1 de la Corunya i que determinarà qui són els legítims propietaris de la residència oficial d’estiueig del dictador Francisco Franco, segons publica ‘La Opinión de la Coruña’, del grup Prensa Ibérica.

Transcorreguts 45 anys de la mort del militar colpista, els seus hereus i l’Estat s’enfronten als tribunals per la propietat d’aquest immoble, que va ser adquirit en plena guerra civil mitjançant col·lectes, en molts casos forçoses, retallades de les nòmines dels funcionaris i aportacions públiques i que els hereus del sàtrapa han posat a la venda per vuit milions.

En aquesta causa estan personades també la Xunta, la Diputació de la Corunya i els ajuntaments de Sada i la Corunya, que s’adhereixen a la demanda de l’Advocacia de l’Estat. El Govern i els Franco ja han avançat els principals arguments que posaran sobre la taula en un plet que arriba després de dècades de mobilitzacions de col·lectius per la memòria per exigir la devolució del ‘pazo’.

¿Regal o espoli?

¿Com es va adquirir el Pazo de Meirás? ¿Va ser un «regal» o un «espoli»? Les dues parts comparteixen una premissa: els diners «no van sortir de la butxaca» de Francisco Franco. L’Advocacia de l’Estat ha sol·licitat el testimoni de diversos historiadors i veïns de Sada per provar que el ‘pazo’ va ser adquirit «mitjançant donacions no voluntàries, aportacions públiques i retallades de les nòmines dels funcionaris».

Els advocats de la família Franco afirmen que l’aportació de l’Administració va ser «testimonial», argumenten que no es poden provar els descomptes forçosos de les nòmines i no entren a valorar les coaccions a particulars: «Hi hauria gent que faria aportacions voluntàries i altres persones que es veurien forçades. És un extrem irrellevant, perquè aquests diners no sortien de la butxaca de l’Administració, sinó de particulars que no són part en aquesta causa», va al·legar en la vista prèvia un dels lletrats, que va defensar que totes les parts que van intervenir en el procés, en al·lusió als integrants de la Junta Pro Pazo, volien donar-li a Franco la propietat a títol personal.

Aportació pública en la compra

L’Estat fa especial èmfasi en la seva demanda a l’aportació pública en el procés de compra. Inclou proves de l’entrega de 25.000 pessetes per part de l’Ajuntament de la Corunya i, ja en la previsualització va intentar, sense èxit, incorporar aportacions de Cambre, Culleredo i Ribeira, però la jutge va acceptar la petició de la família Franco de no acceptar-les en aquell moment del procés, per «extemporànies».

Dues escriptures amb diferents compradors i preus. Una de les principals proves que esgrimirà l’Advocacia de l’Estat per defensar la titularitat pública del Pazo de Meirás és una escriptura del 15 d’agost de 1938, trobada recentment, en què la llavors propietària, Manuela Esteban Collantres i Sandoval, venia a la Junta Pro Pazo l’immoble per 406.346 pessetes.

En aquesta escriptura s’explicita que la finalitat de l’operació és que «sigui donada o regalada al Generalísimo i cap d’Estat». El Govern defensa que aquest document prova que l’escriptura subscrita el 1941 per Francisco Franco (representat per Pedro Barrié de la Maza) per comprar l’immoble per 85.000 pessetes és «fraudulenta», un negoci «simulat» per evitar que l’immoble passés a ser patrimoni estatal i recalquen que la donació no va ser a títol personal, sinó com a cap d’Estat. Els advocats de la família Franco defensen que la primera escriptura no tenia validesa perquè la llavors propietària del ‘pazo’ no havia tramitat el dret successori i asseguren que era el desig de totes les parts donar l’immoble al dictador a títol personal i no pel seu càrrec.

Manteniment del ‘pazo’

¿Qui va assumir el manteniment del Pazo de Meirás i el pagament de l’IBI? L’advocacia defensa que el Pazo de Meirás és propietat de l’Estat per usucapió, ja que va funcionar durant quaranta anys com a residència oficial del cap d’Estat. Es tractaria, incideix, d’un bé de domini públic i, per tant, imprescriptible. És a dir, que la família Franco no podria fer valer el seu ús de forma continuada per reclamar la seva titularitat perquè el ‘pazo’ no perdria mai la seva condició de bé públic.

Per ratificar aquest argument, l’advocacia aportarà documents amb què pretén acreditar que aquest immoble es «gestionava de forma idèntica al palau del Pardo» i que totes les obres de manteniment, conservació i millora es van finançar amb fons públics». Els advocats de la família Franco repliquen que l’Estat només va assumir el cost «que es derivava de l’ús públic com a residència del cap d’Estat», però que les despeses com a «propietat immobiliària» van ser assumides per Franco i incorporades a les seves declaracions de la renda.

Notícies relacionades

Els Franco posen a la venda el Pazo de Meirás per vuit milions

La Xunta obre diligències a la família Franco per les visites al Pazo de Meirás

Avancen que, per demostrar-ho, aportaran pòlisses d’assegurança i extractes del pagament d’impostos, com l’IBI i pels rendiments de l’explotació agrícola i ramadera que es duia a terme al ‘pazo’. L’Estat manté, al contrari, que la contribució l’abonava el Concello de Ferrol i que la granja es va sostenir amb fons i personal públic. La jutge va acceptar requerir l’Ajuntament del Ferrol que aportés documents que provessin que va pagar l’IBI d’aquest immoble durant la dictadura, tot i que un portaveu d’aquest ‘concello’ va explicar a aquest diari divendres passat que no han aconseguit trobar documents que ho demostrin.

Usucapió

La usucapió, una arma de doble tall. Els assistents al judici s’hauran de familiaritzar amb un terme jurídic: la usucapió. Es tracta d’una manera d’adquirir un bé després de posseir-lo durant un temps determinat de forma pública, pacífica i ininterrompuda. L’Estat defensa que el Pazo de Meirás és propietat seva per l’ús com a residència oficial durant 40 anys, havent-se arribat a celebrar diversos consells de ministres. Els Franco ho neguen, repliquen que, en tot cas, hauria adquirit l’immoble com a «ben patrimonial» i que ells el van poder adquirir després conforme el mateix mecanisme, per la seva possessió durant dècades després de la dictadura.