Feijóo arrasa, Urkullu venç i tots dos guanyen influència

Tampoc oblidarà aquesta data l’últimament sobreexplotada memòria espanyola: 12 de juliol del 2020. Jornada de cita amb les urnes a Galícia i Euskadi marcada, per primera vegada, per una greu crisi de salut pública. Sí, la del coronavirus, que no perdona ni per allò de celebrar una «festa de la democràcia». Enmig de la inquietud i de l’univers de les mascaretes va vèncer, millorant el resultat malgrat la gran abstenció que hi va haver al País Basc, el penebista Iñigo Urkullu. Va passar de 29 a 31 escons.

Va arrasar en aquest context, per quarta vegada amb majoria absoluta, quan això és una quimera pura per a gairebé tots els del seu gremi, Alberto Núñez Feijóo. Es va quedar amb 42 de les 75 butaques del seu Parlament. El dirigent popular es fa així indiscutible a la seva terra; incontestable en el seu partit i un valor a l’alça de la política espanyola.  I el president de la Xunta va aconseguir tot això després d’haver gestionat, fins on arribaven les seves competències en un estat d’alarma, la crisi de la Covid.

Ho va fer amb un discurs de moderació (ni Ciutadans ni Vox aconsegueixen entrar a la Cambra gallega) i marcant sense dissimular distàncies amb el PP que lidera Pablo Casado, el mateix PP que ell va poder presidir fa uns anys al marxar Mariano Rajoy i no va voler..., malgrat que a les seves files hi ha qui continua somiant amb aquesta possibilitat. Evidentment, l’enorme resultat de Feijóo donarà ales a tots els que continuen sospirant amb la idea de veure el seu company, a mitjà termini, abandonar el despatx de Santiago de Compostel·la per acomodar-se en el més noble de Génova, 13, a Madrid.

Sense fatura per la Covid

El cas és que exercir el sufragi amb protecció, gel desinfectant, distància obligada i polèmica prohibició del vot per als infectats per la Covid a Galícia no ha restat un bri de suports a Feijóo. Al contrari. Tampoc li ha causat efecte aquesta mateixa situació a Euskadi a Urkullu, un altre que va apostar (clarament amb encert per als seus interessos) per l’avançament electoral.

Pel que fa al PNB, l’objectiu era millorar el marcador per dependre, a la Cambra basca, únicament de la seva aliança amb els socialistes, sense haver de pactar, com va passar l’anterior legislatura, sempre amb un tercer per aconseguir la majoria. Això s’ha acabat. I, de passada, s’estrenyen llaços amb el partit de Pedro Sánchez, que al seu torn depèn dels nacionalistes bascos (entre d’altres) per garantir-se pes legislatiu al Congrés. 

I parlant del PSOE, es pot destacar que no surt ben parat precisament de les eleccions a Galícia...; els seus modestos 14 escons evidencien que no han sabut rendibilitzar la patacada dels morats: les Marees, socis de Pablo Iglesias, es desplomen fins al punt de quedar-se sense representació parlamentària.  Paguen amb escreix a les urnes gallegues les seves penes internes. A més, el BNG, sota la batuta de la seva candidata Ana Pontón –amb una estratègia electoral sense estridències i un to pròxim–, aconsegueix el lideratge de l’oposició, passant dels 6 als 19 escons, i possiblement de l’esquerra si els que estaven cridats a ser els seus socis no espavilen.

Iglesias i Arrimadas

Notícies relacionades

Victòria del pragmatisme

Suspens doble a l'estratègia de Casado

A Euskadi els socialistes tenen millor collita (10 escons, un més) però la seva candidata, Idoia Mendia, va admetre la seva frustració. N’esperaven més. Especialment quan Podem, també a territori basc, ha flaquejat i ha baixat dels 11 als 5 escons allà on va aconseguir, no fa tant temps, ser la força més votada d’unes generals. És obvi que Iglesias no rendibilitza (almenys de moment) la seva participació en la coalició governamental i, no obstant, paga car no haver resolt la descomposició interna en què està sumida la seva organització. La pujada de Bildu, fins a les 22 butaques, tampoc ha ajudat els morats.

Fracàs també per a l’experiment dels populars i taronges anant en una sola candidatura basca. El PP ha perdut (més) força i de ben segur que Inés Arrimadas, oscil·lant ara cap al centre, haurà pres nota...; per rematar-ho, Vox ha entrat al Parlament.