SENTÈNCIA
L'Audiència de Madrid absol l'ex número dos de la Policia pel 'pendrive' dels Pujol
El tribunal declara que no té rellevància penal que Pino decidís utilitzar un dispositiu obtingut sense autorització judicial
Afirma que preval el seu deure de perseguir delictes i que no es va prevaler de la seva condició per obtenir la memòria
zentauroepp53702511 eugenio pino200609154627 /
L’Audiència Provincial de Madrid ha absolt el que era número dos de la Policia amb Jorge Fernández Díaz com a ministre de l’Interior, Eugenio Pino, i el seu subordinat, l’inspector en cap Bonifacio Díez Sevillano, dels delictes de revelació de secrets, fals testimoni i estafa processal dels quals estaven acusats per la introducció el 2015 d’un ‘pendrive’ amb informació sobre Jordi Pujol Ferrusola en la causa en la qual s’investigava la seva família.
La sentència, la primera que es dicta en relació amb les almenys qüestionables pràctiques policials del Govern del PP, precisa que a ella no li correspon «jutjar una època, una manera de treballar, ni [...] el debat polític social que va poder suscitar una determinada manera de gestionar la Direcció General de la Policia». I es limita a declarar que el director adjunt de la Policia tenia indicis que havia sigut obtingut sense autorització judicial, «per cursos si no il·lícits, sí que foscos».
És molt crítica amb la seva actuació professional. Declara que la seva conducta va estar «allunyada d’una correcta conducta professional» i va posar «en un seriós risc de contaminació» la causa per corrupció seguida contra la família de l’expresident català, que l’instructor va donar per conclosa aquest dijous. Malgrat això no el considera mereixedor de cap retret penal o almenys del delicte de revelació de secrets del que se l’acusava, perquè el dispositiu li va arribar en la seva condició de policia sense que es prevalgués d’aquesta condició per obtenir-lo (una de les condicions que exigeix el tipus penal) i actuar emparat amb el seu deure de perseguir delictes a l’entregar-lo a la unitat encarregada de les indagacions perquè actués com entengués convenient.
La sentència, que es pot recórrer davant el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, declara que malgrat els nombrosos testimonis escoltats durant el judici «es desconeix qui, com i quan va accedir a la totalitat de la ‘vida informàtica’ de Jordi Pujol Ferrusola» entre el 1996 i el 2002 ni «com va arribar aquesta informació a poder» de Pino: «Si la informació va ser facilitada pel comissari d’afers interns, Marcelino Martín Blas, si procedia de l’empresa de detectius Método 3 o si era fruit de la col·laboració amb exdetectius d’aquesta agència».
Sense permís judicial
El tribunal declara provat que Pino va decidir la seva utilització sabent que no provenia d’una intervenció amb autorització judicial, perquè en les seves «canviants, disperses, confuses» versions exculpatòries «no ha pogut negar que d’una manera o d’una altra va ser ell qui va donar l’ordre que es remetés la informació a diverses unitats i comissàries generals». El va ajudar Díez Sevillano, però en el seu cas no s’ha provat que conegués aquest origen il·lícit.
L’actuació de Pino «va faltar greument als deures de lleialtat de la policia judicial envers la investigació processal, però al no constar una prevalença de la seva posició funcionarial en l’obtenció del material informatiu il·lícit, ni un ús que, més enllà de greus omissions o incorreccions formals, pugui catalogar-se d’allunyat de la pauta professional, no sembla que es pugui efectuar cap retret penal», declara la sentència.
A més, el seu comportament està emparat pel compliment del deure de perseguir el delicte, i «més enllà d’irregularitats procedimentals o formals, fins i tot de possibles responsabilitats disciplinàries, al limitar-se la conducta a la remissió del ‘pendrive’ a la unitat operativa d’investigació no és antijurídica».
Ni estafa ni fals testimoni
Quant a l’estafa processal, que també l’hi imputava l’acusació que exerceix Podem, els magistrats aclareixen que no pot existir si la conducta enjudiciada és aliena a tot possible ànim de lucre, i, en conseqüència, no estava encaminada a causar un perjudici econòmic. En cap cas la conducta dels acusats va estar guiada per l’ànim de causar un perjudici patrimonial a Pujol Ferrusola correlatiu a un benefici propi, ni tan sols que arribessin a plantejar-s’ho.
Ni tan sols existiria aquest delicte en la «hipòtesi retòrica de considerar que van actuar amb intenció d’enganyar l’autoritat judicial, més factible és pensar en la probabilitat d’haver contaminat de forma catastròfica tota la causa judicial, amb clar benefici processal per als investigats, que no a enganyar primer l’autoritat judicial, perquè això desemboqués en una resolució errònia que provoqués de forma directa o derivada beneficis en l’esfera patrimonial d’un tercer i un perjudici en l’afectat».
Tampoc hi pot haver fals testimoni, com també demanava Podem, quan algú acaba acusat en un procediment penal, tot i que declarés al principi com a testimoni.
