Catalunya, en col·lapse (i el 12-J)

La constatació més general és que el desgraciat i preocupant rebrot de la pandèmia del coronavirus a diferents zones de Catalunya –Barcelona inclosa– acredita retrospectivament la pitjor actitud del Gabinet que presideix Joaquim Torra. Amb la gestió sanitària de l’autoritat única delegada del Govern central durant l’estat d’alarma va ser inquisitorial. Ara, quan el Govern ha recuperat totes les facultats administratives, no només no la millora, sinó que presenta tota classe de descoordinació i incompetència.

El Govern, en aquesta tessitura, està assumint una posició molt subsidiària. Mostra el seu recolzament –amb la boca petita i de portes enfora– a les mesures de la Generalitat, però li remet tota la responsabilitat. I així pensa continuar fins que no hi hagi rebrots interterritorials que aconsellin de manera peremptòria declarar totalment o parcialment un altre estat d’alarma, a què es resistiria, per les greus repercussions d’un segon confinament. Mentre la Moncloa contempla amb certa distància el que està passant a Catalunya, aquí es perpetra el que denuncien instàncies acadèmiques i jurídiques: una erosió de l’estat de dret per adoptar-se mesures intrusives sobre drets fonamentals mitjançant una normativa insuficient tant per raons competencials com de rang jeràrquic.

Si a l’abril i el maig passat la pandèmia ja va causar estralls econòmics extraordinaris en l’economia espanyola, aquest rebrot a Catalunya està afectant addicionalment la seva indústria turística i endinsant-se en la recessió econòmica i laboral. La manera d’encarar el greu problema sanitari pel Govern de Torra és conflictiva, de xoc amb diferents instàncies, confusa i reivindicativa. I el pitjor: aquest problema sanitari sobrevingut s’acumula a altres de naturalesa política que introdueixen el país en un autèntic col·lapse.

Implosió independentista

La disputa entre els partits independentistes ja amenaça amb una pròxima implosió d’aquest espai ideològic que fragmentarà les opcions electorals; la taula de diàleg entre la Generalitat i el Govern no es reunirà aquest mes com estava previst perquè Pedro Sánchez no està disposat a assumir un ordre del dia amb el dret d’autodeterminació, data per a un referèndum i incorporació d’un relator a la interlocució com assumptes de negociació.

D’altra banda, els tercers graus concedits per la Generalitat als nou polítics i dirigents socials presos per sentència del Suprem, seran recorreguts pel ministeri fiscal i podrien acabar sota l’examen de la Sala Segona, amb el consegüent enfrontament entre republicans i socialistes, més allunyats encara per la negativa del PSOE a constituir una comissió parlamentària per investigar Joan Carles I. Aquest tema i el suposat espionatge pel CNI dels telèfons de Roger Torrent i Ernest Maragall, obren un abisme entre el Govern i ERC els líders del qual reverdeix la narrativa de les ‘clavegueres de l’Estat’.

En menys de dos mesos se celebrarà la vista oral del recurs de cassació de Joaquim Torra contra la sentència que el va inhabilitar any i mig. Hi ha escàs marge de dubte sobre la confirmació pel Suprem de la resolució del TSJC que va imposar la sanció al president de la Generalitat per desobeir la Junta Electoral Central. No obstant, els partits que formen el Govern no es posen d’acord amb el president per a la convocatòria electoral. Fins que no es conegui la data dels comicis, es mantenen bloquejades decisions importants, com la del PNC de presentar-se en solitud o en coalició amb altres grups catalanistes i la disposició dels republicans respecte dels Pressupostos Generals de l’Estat, que són la clau de volta de la legislatura.

Estabilitat electoral

Notícies relacionades

La traïció de Joan Carles I i l'erupció republicana

Pablo Iglesias, sota la 'síndrome Nick Clegg'

És inevitable la temptació de comparar la situació de Catalunya amb la d’Euskadi i Galícia, nacionalitats que han celebrat el 12-J unes eleccions que garanteixen a les dues societats un escenari de màxima estabilitat, sigui amb la tercera victòria d’Urkullu –que governarà folgadament amb el PSE–, sigui amb la quarta, per majoria absoluta, d’Alberto Núñez Feijóo. Segons el CIS del juny passat, el 63% dels bascos es mostrava abans dels comicis satisfet amb la situació de la seva terra; el 50% dels gallecs i només el 14% dels catalans. Els presidents basc i gallec estaven ben valorats; el català, severament suspès. Aquests indicis s’han ratificat a les urnes, mentre que a Catalunya tot són incerteses i embafaments per la governança fallida de Sant Jaume.

I aquest afartament es detecta ja fins i tot en el Govern central, irritat per la inassistència d’ERC a l’homenatge a les víctimes de la Covid-19 a Madrid, en què, paradoxalment, va participar el president de la Generalitat. Un esdeveniment unitari el mateix dia en què el jutge de l’Audiència Nacional, José de la Mata, va considerar tota la família Pujol com una «organització criminal» en una interlocutòria de 507 pàgines. L’opinió pública general està revertint la seva percepció sobre la crisi secessionista: abans era de preocupació i ara és d’alienitat. La bretxa s’obre i els ‘barons grisos’ de Galícia i Euskadi es converteixen en una nova referència. Catalunya ha deixat de ser-ho en una Espanya negada en l’aclaparament i la incertesa i la situació general de la qual comença a debilitar seriosament Pedro Sánchez.