L'ocàs del rei Joan Carles

El rei Joan Carles mai va poder imaginar que el que prometia ser un divertiment de categoria per al seu instint cinegètic acabaria per ser el principi del final, el prefaci d’un accelerat descens en què, contra tot pronòstic, s’han acabat invertint els termes: de caçador a caçat. de caçador a caçat. Des que va tenir una inoportuna caiguda durant un safari d’elefants a Botswana al qual acudia d’incògnit l’abril del 2012, ha sigut ell que s’ha sentit en el punt de mira d’una batuda, aquesta vegada mediàtica, política i judicial. Figura intocable fins aleshores, consagrat per molts com el gran artífex de la Transició i de la democràcia, l’opinió pública ha assistit atònita a un carrusel de revelacions i exclusives que han dilapidat la credibilitat de Joan Carles i amenacen de sacsejar els fonaments de la monarquia.

«Ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar», va dir el sobirà després de rebre l’alta al madrileny Hospital USPO San José, on va ser intervingut de la fractura de maluc que li va causar la caiguda. Ho va fer en una compareixença gravada davant el creixent escàndol i per evitar les incòmodes preguntes de la premsa. El que no es va poder evitar és que, en plena crisi econòmica, se sabés el cost de més de 50.000 euros que va abonar per cada membre del seu seguici. Això i que s’aixequés la llebre entre la premsa al saber-se que en l’exòtic safari va estar acompanyat de la princesa Corinna zu Sayn-Wittgenstein, alguna cosa més que una amiga. I el que era un secret ofegat en les tertúlies periodístiques es va acabar per revelar com la segona gran ensopegada que Joan Carles va aconseguir en terres africanes: el de la constatació d’una doble vida, una gran fal·làcia de la imatge idíl·lica que fins aleshores s’havia projectat de la Família Reial. Per primera vegada des del seu regnat, saltava el silenci mediàtic entorn de la seva vida privada a l’entendre’s ara que, per damunt de tot, es tractava d’un assumpte d’Estat.

Tampoc va ajudar una incòmoda visita que va rebre el Monarca durant la seva hospitalització, la del seu gendre Iñaki Urdangarin, la figura del qual va ser objecte de debat aquells dies sobre la conveniència que seguís vinculat oficialment a la Zarzuela, esquitxat com estava en les investigacions del ‘cas Nóos’. Mesos enrere, el mateix Rei havia qualificat de «poc exemplar» l’acompliment d’Urdangarin després que fos imputat per corrupció. En aquesta mateixa al·locució el sobirà afirmava que «la justícia és igual per a tothom», així com que «les conductes censurables han de ser sancionades». Pocs anys després, és ell mateix que coneix la desagradable sensació que la seva sola presència resulta incòmoda i inapropiada per a la imatge de la seva pròpia família.

Precisament aquestes dues persones del seu entorn, Urdangarin i Corinna, són els motius principals que empenyen Joan Carles a començar a meditar el 2013 si ha arribat el moment de fer un pas al costat per evitar una erosió més gran de la seva figura. S’hi sumava una tercera raó: el seu inqüestionable deteriorament, testificat en les seves cada vegada més freqüents visites al quiròfan, cinc en poc més d’any i mig per ajustar pròtesis, alleujar malalties traumatològiques i reparar xacres pròpies de la seva edat. També la seva lucidesa quedava en dubte després d’acumular-se les caigudes en públic i amb les flagrants dificultats que va mostrar al llegir el seu discurs durant la Pasqua Militar, el gener del 2014.

Dubtes i prerrogatives

Mig any després, Joan Carles abdicava amb l’esperança de remuntar la caiguda en picat de la valoració de la monarquia entre l’opinió pública (de 3,6 punts sobre 10 en el sondeig del CIS del maig del 2013; després, de sis anys de regnat de Felip VI, l’ens només ha preguntat una vegada per la valoració de la monarquia) i creuant els dits per sortir definitivament del disparador. S’encunyava la figura del Rei emèrit, amb la qual perdia protagonisme i algunes prerrogatives, i flotava en l’aire el dubte de si també s’extingia la figura jurídica d’inviolabilitat de la qual va gaudir en el seu regnat. Una qüestió molt pertinent, donat que en els últims anys han aflorat els escàndols que qüestionen la seva figura de manera inexorable.

Notícies relacionades

El rei Joan Carles estarà a disposició de la Fiscalia malgrat la seva expatriació

Text íntegre de la nota envidada per la Zarzuela a partir de la carta que el rei Joan Carles ha enviat al seu fill Felip VI

En els últims temps ha transcendit el suposat cobrament de 65 milions d’euros d’origen saudita com a comissió per l’obra coneguda com l’‘AVE del desert’, que van arribar a un compte suís en el qual figurava un dels seus cosins com a testaferro. Així ho revelava el 2015 la mateixa Corinna a José Manuel Villarejo, l’excomissari de la Policia Nacional, que va gravar la conversa amb càmera oculta i que no ha dubtat a utilitzar-la per mirar de blindar-se del seu particular assetjament judicial. Avui se sap també que Joan Carles retirava 300.000 euros la vigília de qüestionar l’honestedat del seu gendre i que no va dubtar a obsequiar amb un milió d’euros a la seva també amiga Marta Gayá perquè tingués «una vida decent».

Tot, a l’esquena del fisc espanyol, com altres dipòsits que el Rei emèrit presumptament té en diversos paradisos fiscals. Escàndols que assalten les portades de la premsa internacional i que deriven en una investigació del Tribunal Suprem per presumpte cobrament de comissions il·legals i blanqueig de capitals. També la Fiscalia suïssa podria acabar portant-lo a l’estrada. Sospites que engeganteixen, pressions que arriben fins i tot del Govern i que obliguen el seu propi fill a renunciar a la seva herència i a retirar a l’emèrit l’assignació oficial. La batuda continua, el setge s’estreny.