La frustració dels 'catanyols'

Tobeña escriu que l’«atribut nuclear que defineix els catanyols és que, en el seu fur intern, se saben i es reconeixen deutors de l’aire, de l’entorn i de la multitud d’ingredients i variants de la tradició hispana. És a dir, de tot el que s’ha estat gestant, comerciant i cuinant entre la gent de la península Ibèrica des de fa segles. A Catalunya n’hi ha moltíssims. Probablement són la majoria». Prèviament, l’autor constata que «l’envit secessionista es va forjar i es va consolidar en absència d’una majoria social clara favorable a la independència», i també que «es va aconseguir, no obstant, un silenciament efectiu de la majoria de la població no secessionista al llarg de bona part del litigi». Tant els traços que miren d’identificar els ‘catanyols’ (Tobeña no posa la paraula entre cometes), com els motius que expliquen la seva invisibilitat, semblen molt precisos.

Unionistes o constitucionalistes

Possiblement també ho és no confondre els ‘catanyols’ amb els «unionistes» un terme, aquest, que a Adolf Tobeña no li sembla pejoratiu –i en teoria no ho és–, però que en l’independentisme s’utilitza com a estigma i que remet al conflicte de l’Ulster. Seria més propi referir-se als militants i votants del PSC, de Ciutadans o del PP com a «constitucionalistes» que com «unionistes». L’essencial, a més de la densitat de les paraules i els conceptes que contenen, és constatar, just en uns temps preelectorals a Catalunya, que uns i d’altres estan sumits en la frustració que apareix, de forma diferent, també en els secessionistes.

Històricament, aquest sentiment d’abatiment entre els catalans que se senten «deutors» del món «hispà» no és nou. Agustí Calvet, ‘Gaziel’, ja ho va escriure el 1929 al diari ‘El Sol’ («¿Seré jo espanyol?») i ho feia així: «En aquesta pluralitat maternal, que mai hem sabut englobar sota la paternitat d’un Estat únic, estem tots els peninsulars. I diguin el que diguin els epítoms de la meva infantesa, els professors de la meva adolescència i els catedràtics de la meva joventut [...], jo em sento absolutament, profundament i indestructiblement espanyol: fill d’aquelles Espanyes que no són només la Meseta, ni Goya, ni Felip II, ni inquisidors, ni altres realitats semblants, sinó tot això i molt més que no ha sigut, no és i no serà mai res d’això».

Sense expressió política

La reflexió de Gaziel és àmpliament compartida, i no només pels ‘catanyols’, sinó per altres grups de ciutadans que no assumeixen la dogmàtica de la identitat nacional, tant en les seves imposicions d’exclusivitat com en els seus continguts de definició. D’aquí ve la frustració, en la mesura que aquests catalans de les dues ribes no tenen una expressió política que els representi de forma justa, que els corporitzi com a realitat social emergent i que, com sospita Tobeña, són «probablement la majoria». El constitucionalisme tampoc es rescata a si mateix de la seva perplexitat perquè el tenalla la desunió, d’una banda, i la distorsió d’una normativa electoral que castiga les seves possibilitats, de l’altra.

Sigui el ‘catanyol’, sigui l’unionista o constitucionalista, d’esquerra o de dreta, l’espectacle sempre és el mateix: amb una minoria de vot popular (no més del 47%), els independentistes governen amb majoria parlamentària absoluta, converteixen en invisibles les opcions adversàries i, malgrat la ferocitat dels seus desacords, arriben sempre a l’acord de mínims que consisteix a controlar les institucions autonòmiques per posar-les al servei del seu irredempt projecte i practicar des d’aquí aquesta «confrontació intel·ligent» amb l’Estat que propugna Carles Puigdemont i que executa disciplinadament el seu testaferro, Joaquim Torra.

Alternatives inviables

Notícies relacionades

Entre Marchena i el caos

La indiscreció de Joan Carles I

A la Catalunya del futur immediat no sembla que hi pugui haver un tripartit d’esquerres amb el PSC, ERC i els comuns perquè, tot i que donés l’aritmètica, no ho permeten els diferents projectes que s’haurien de presentar. El constitucionalisme –PSC, Ciutadans i PP– tampoc estaria en condicions d’oferir un front comú, no necessàriament electoral, però sí estratègic o, almenys, tàctic.

A Catalunya falten ofertes alternatives a l’independentisme, que incorporin el mestissatge ‘catanyol’. Davant seu ja s’està demostrant que per als secessionistes tant li fa Rajoy com Sánchez. Els consideren dos mals, tot i que l’un sigui pitjor que l’altre. Els separatistes no desisteixen, estan en la fugida cap endavant i seguiran la carrera fins que l’energia social catalana que comparteix identitat, que assimila orígens compatibles, que mistifica maneres de ser i de sentir, no disposi d’un corredor representatiu i d’un molt sonor altaveu. Des de Madrid, o sigui, des de la metàfora de l’Espanya més enllà d’Ebre, ningú sap com reclutar la immensa majoria de catalans per a un projecte comú. Des del 1640 és la nostra gran qüestió pendent. ¡Quina impotència!