Pazo de Meirás, l'última icona del poder dels Franco

El Pazo de Meirás va ser durant 40 anys el símbol del poder autoritari del franquisme, i durant 40 més s’ha convertit en emblema de la impunitat amb què els seus hereus han estat disfrutant dels béns que el dictador va espoliar.

Les Torres de Meirás, nom sota el qual les va aixecar l’aristòcrata Emilia Pardo Bazán a cavall dels segles XIX i XX, són un castell d’estil romàntic de més de 2.000 metres quadrats de superfície envoltat de 10 hectàrees de finques i boscos al municipi corunyès de Sada.

Franco i la seva dona, Carmen Polo, se’n van encapritxar poc després de començar la guerra civil. El Pazo, amb capella, torres emmerletades i una valuosíssima biblioteca, reflectia a la perfecció la imatge de ferotge líder bèl·lic dotat de virtuts intel·lectuals i espirituals, mereixedor per la gràcia divina del fidel vassallatge dels seus súbdits, que el tirà començava a construir-se.

El 1938, abans que la guerra acabés, Franco ja l’havia aconseguit, mitjançant un suposat acapte popular que va incloure expropiacions i descomptes sota amenaça en les nòmines dels funcionaris públics. Amb aquests diners la Diputació de la Corunya sembla que va adquirir el palauet per regalar-l’hi.

Xarxa clientelar

El Pazo va ser la icona de la xarxa clientelar que va permetre als Franco acumular la seva fortuna, utilitzant els recursos de l’Estat per reformar-lo, ampliar-lo i mantenir-lo, expropiant vivendes i terrenys a veïns de Meirás. Així ho relaten Carlos Babío i Manuel Pérez Lorenzo al llibre ‘Meirás. Un pazo. Un caudillo. Un espolio’, la més gran i més documentada investigació històrica que s’ha publicat fins a la data sobre el tema. S’hi revela com, després de la mort del dictador, els seus hereus van executar diverses operacions immobiliàries amb terrenys espoliats que els van reportar plusvàlues milionàries.

Notícies relacionades

La 'resurrecció' lluminosa de la polèmica Creu dels Caiguts de Callosa

Treva en el veto a les exhumacions del Valle de los Caídos

El 2008, a instàncies del Govern autonòmic del PSOE i el BNG, el Pazo va ser declarat bé d’interès cultural. Després d’esgotar els recursos davant la justícia, els Franco van haver de permetre les primeres visites del públic quatre dies al mes a partir del maig del 2011. Des d’aleshores eludeixen aquest règim amb freqüència, tot i que només han rebut una sanció de 4.500 euros en gairebé set anys d’incompliments. Fa uns mesos, la família va encarregar la gestió de les visites a la Fundació Nacional Francisco Franco, que va anunciar que les utilitzaria per fer apologia del franquisme.

La mort de Carmen Franco i la creixent pressió perquè tornessin el Pazo al patrimoni públic va portar els hereus a posar-lo a la venda per vuit milions. Mentrestant, la Diputació de la Corunya va aconseguir, gràcies a la investigació de Babío i Pérez Lorenzo, la base legal per reclamar la seva restitució sense cap cost per a l’Estat. Segons la documentació que van presentar, en realitat ningú va regalar el Pazo a Franco, sinó que va ser ell que el va robar mitjançant una operació de compra fraudulenta.