Un Govern de combat, indults i CaixaBank

L’envit va més enllà: Torra pretén, secundat per Carles Puigdemont, que la majoria secessionista en el Parlament no elegeixi un nou president de la Generalitat, cosa que portaria a una situació jurídica inèdita i complicada perquè ell no convocarà eleccions anticipades. Ha triat el caos. En aquestes circumstàncies, amb el rebrot de la pandèmia, també es produeix una terrible granellada política. Que posa Sánchez en un compromís més enllà de l’aprovació dels Pressupostos, que seran rebutjats pel grup de Rufián –després de la seva cosmètica entrevista a la Moncloa– i secundat per Cs, el PNB i altres minories. Tiraran endavant.

Però l’Executiu no vol que les aigües de la crisi catalana s’estanquin i entrin en putrefacció. En entorns governamentals es juga amb dues cartes: aprofitar la partició del PDECat, que bifurca els criteris del grup parlamentari de JxC en el Congrés, atraient quatre dels vuit diputats dissidents de Puigdemont, i impulsar la tramitació dels indults sol·licitats per als polítics presos que compleixen condemna.

Marge de maniobra

De moment, la Lliga Demòcratica, UGT-Catalunya i l’advocat Francesc de Jufresa han sol·licitat la gràcia per als 12 sentenciats. Les peticions podrien arribar al Consell de Ministres abans de les eleccions catalanes, al final de l’hivern o a la primavera del 2021, desactivant així el martirologi polític nodrit aviat per la probable condemna en ferm per desobediència de Joaquim Torra que encoratjarà protestes al carrer i deixarà seu vacant la presidència de la Generalitat durant molt de temps. Els magistrats del Constitucional han d’imprimir velocitat a la resolució dels recursos d’empara com a condició prèvia perquè el Govern tingui ràpidament marge de maniobra.

Mentre Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras («que el Govern es fiqui l’indult per on li càpiga», va dir el republicà) no accepten ser indultats, Dolors Bassa, ugetista, ha exclamat en vista de la possibilitat de ser perdonada un «¡i tant que sí!» mentre rebutjava el paper de màrtir. D’altra banda, Carme Forcadell, que recorre un itinerari personal atribolat, també estaria disposada a acceptar l’indult firmat pel Rei, a qui correspon, com a acte degut, la concessió del benefici d’eximir totalment o parcialment de les penes imposades. Tres expresidents del Parlament el reclamen per a ella.

L’indult serà parcial –i la seva concessió, escalonada en el temps– perquè no hi ha possibilitats que la Sala Segona emeti un informe favorable, però, tot i així, el Govern (articles 19 i 21 de la llei de 1870) pot acordar la gràcia sense necessitat que els interessats demanin el benefici, havent-n’hi prou que ho facin altres, sense necessitat d’acreditar la representació dels sentenciats. Pot fer-ho, fins i tot, d’ofici, quan es presentin les circumstàncies previstes en la llei. L’indult seria possible –tot i que no deixés de ser excèntric– malgrat que els seus beneficiaris el rebutgessin. Seguirien inhabilitats, però en llibertat. L’Executiu no prendria aquesta decisió fins que l’òrgan de garanties constitucionals acrediti que es van observar totes les exigències processals dels drets dels encausats pel Suprem.

Alliberar pressió

No hi ha més alternativa que alliberar pressió a Catalunya de cara a un escenari molt tens que podria reiterar les mobilitzacions d’octubre del 2019, amb actes vandàlics als carrers de Barcelona. Els serveis d’informació policials estan atents als moviments subterranis dels CDR i altres grups que segueixen les consignes del tàndem Torra-Puigdemont. D’aquí que entaular una relació parlamentària de col·laboració amb el PDECat en el Congrés i indultar els presos independentistes per evitar que la llista de màrtirs per la pàtria catalana augmenti i afegeixi més gasolina al foc siguin mesures que la Moncloa gestiona amb tanta discreció com interès.

Notícies relacionades

La frustració dels 'catanyols'

Entre Marchena i el caos

En vista de l’encrespament de la crisi, que podria situar el Govern davant un panorama previst a l’article 155 –la seva eventual aplicació compliria les expectatives de Waterloo i del Palau de Sant Jaume– es produeixen aquests moviments de fons: abans indultats que màrtirs i col·laboració amb els més assenyats de JxC en el Congrés amb la vista posada en les investidures d’Urkullu  i Feijóo, nacionalitats històriques els dirigents de les quals es troben a distància sideral de Torra, de Puigdemont i de Junqueras i més a prop del PNC, del PSC.

I, finalment, una greu incoherència de l’independentisme, en plena «confrontació intel·ligent» amb l’Estat: la petició de la Generalitat que l’entitat resultant de la prevista fusió entre CaixaBank i Bankia tingui la seva seu a Barcelona. ¿Ningú a Sant Jaume s’ha plantejat que el banc que presideix Jordi Gual i la seva fundació, sota la presidència d’Isidre Fainé, van mudar la seu a València i a Palma de Mallorca, respectivament, precisament per la intempèrie europea en què quedarien en una Catalunya independent?