Radiografia de 40 anys d'indults a Espanya

El Govern va indultar 39 persones el 2019, més del doble que les 17 que van rebre el perdó l’any anterior, tot i que continuen sent menys de l’1% de les sol·licituds presentades. Es va trencar una tendència a la baixa que es mantenia des del 2012. Lluny queden aquells anys en què els indults es comptaven en centenars, com els 501 del 2012, o fins i tot en milers, com els més de 1.700 de l’any 2000.

Tot i que va néixer amb caràcter provisional, la llei de l’indult manté gairebé intacta la seva redacció des del 1870. Els canvis més significatius van ser el 1988, per eliminar la necessitat de motivar la seva concessió, i el 2015, per afegir l’exigència de transparència al Govern informant cada sis mesos el Congrés de les seves decisions. Tot i que aquest últim punt no sempre s’ha respectat: fins que aquest mateix estiu l’Executiu ha presentat les dades pendents, l’últim informe corresponia al primer semestre del 2017. 

Mariano Rajoy es va comprometre a no indultar condemnats per corrupció, però 6 dels 26 indultats el 2017 complien penes per prevaricació, un delicte que el CGPJ sí que inclou en aquesta categoria. Per Justícia, no es tractava de «corrupció pròpiament política», per això el delicte queda fora d’aquesta consideració. El 2018 i el 2019, cap dels indultats ho van ser per aquests delictes, però van rebre el perdó sindicalistes sentenciats per la seva participació en piquets o un exalcalde del PSOE condemnat per obstrucció a la justícia i coaccions, sol·licituds que feia anys que estaven guardades en un calaix.

Una llei provisional... del 1870

L’indult és una prerrogativa del Govern, però són els condemnats, els seus familiars o qualsevol altra persona en el seu nom, fins i tot el mateix tribunal que va dictar la sentència, els que poden sol·licitar-lo. Pot ser total o parcial, tot i que per al primer hi ha d’haver «raons de justícia, equitat o utilitat pública» segons el parer del tribunal sentenciador i del Consell d’Estat. A més, continuen deixant una taca en els antecedents penals. Fins i tot la inhabilitació dels càrrecs públics pot ser indultada, si així ho indica el Govern expressament. 

La llei obliga l’Executiu a sol·licitar un informe sobre la conducta del penat al cap de la presó on compleixi la condemna, escoltar les recomanacions del fiscal i demanar també un informe previ al tribunal sentenciador sobre si considera convenient l’indult o no. No és públic i tampoc vinculant, per això l’Executiu pot fer-ne cas omís. Les últimes quatre comissions de Justícia del Congrés han intentat, sense èxit, abordar la seva reforma; l’última, ampliant el focus de la lluita contra la corrupció al procés.

Indults il·lustres

Sol dir-se que el poder es perdona a si mateix. I l’hemeroteca sembla donar-li la raó. A l’exministre socialista José Barrionuevo i al seu secretari d’Estat Rafael Vera els van ser perdonats dos terços de les penes a què van ser condemnats pel segrest de Segundo Marey pels GAL. Era el 1998 i governava José María Aznar. Quatre anys abans van ser els socialistes els que van indultar l’alcalde de Marbella Jesús Gil, que havia sigut condemnat per estafa, amb la condició que no tornés a cometre delicte durant el temps de normal compliment de la condemna. Amb aquesta mesura de gràcia també va ser beneït el conseller delegat del Banco Santander Alfredo Sáenz, malgrat el criteri contrari del Tribunal Suprem. La decisió la va prendre José Luis Rodríguez Zapatero estant en funcions.

Sobre la concessió d’indults es delibera en els consells de ministres, però rares vegades se’n ret comptes en la posterior roda de premsa. Els noms agraciats se solien mantenir ocults a les pàgines del BOE. En molts casos es concedien en centenars aprofitant la celebració de la Setmana Santa com a argument per al perdó. El cas que va cridar més l’atenció va ser l’any 2000, quan el ministre popular Ángel Acebes va batre tots els rècords de concessió d’indults amb l’argument que el Papa havia demanat «gestos de clemència amb els penats» amb motiu de l’Any Jubilar.

Fins a 1.443 indults d’una vegada. Entre els quals hi havia l’exjutge Javier Gómez de Liaño, condemnat per un delicte de prevaricació continuada en l’anomenat ‘cas Sogecable’ i contra el criteri del Suprem; Teresa Moreno Maya, ‘Tani’, condemnada per matar un marit que la maltractava, i els condemnats per finançament irregular en el ‘cas Filesa’, els socialistes Carlos Navarro, Luis Oliveró i Alberto Flores, a més d’alcaldes relacionats amb pràctiques irregulars i casos de corrupció.

Colpistes i condemnats per tortures

Notícies relacionades

El Govern central començarà a tramitar l'indult dels presos de l'1-O la setmana vinent

L'independentisme desconfia dels indults als presos de l'1-O

El 1988 va ser un Govern socialista el que va indultar l’exgeneral Alfonso Armada, condemnat a gairebé 30 anys per la seva col·laboració en l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981. Armada feia cinc anys que estava a la presó per rebel·lió quan va patir una embòlia. Van ser aquests problemes de salut els que van justificar la mesura de gràcia. Quatre anys abans havia sigut indultat un altre capità, Vicente Gómez, també implicat.

El 2012, un manifest firmat per més de 200 jutges arremetia contra l’«afront al Poder Judicial» i l’«exercici abusiu del poder executiu» per indultar quatre mossos que havien sigut condemnats per tortures. El Consell de Ministres els va concedir un primer indult parcial, però l’Audiència Provincial de Barcelona es va negar a concedir-los la suspensió de la pena de dos anys de presó. Els quatre van sol·licitar un nou indult i van evitar així la presó. Entre els jutges signants d’aquell manifest hi havia l’actual ministra de Defensa, Margarita Robles.