Quim Torra: sol davant el perill i sense munició

El llegat de Quim Torra com a president de la Generalitat ve marcat des del primer minut per haver sigut imprevist i gairebé objecte de la necessitat més que de qualsevol altra circumstància. En aquells dies convulsos, Miquel Buch, ja exconseller d’Interior, va viatjar a Brussel·les com a possible candidat. I l’exsocialista Ferran Mascarell fins i tot va arribar a escriure el seu discurs d’investidura, confiant que les possibilitats de ser l’escollit eren certes. Finalment, l’elegit va ser Torra, de qui el seu valedor, Puigdemont, elogiava el seu bagatge cultural i experiència de gestió empresarial, així com no pertànyer a cap dels dos partits del Govern, per poder així tenir mans lliures.

Aquesta última circumstància, la de no pertànyer orgànicament ni a ERC, ni al PDECat, ni a l’estructura de Junts, ha sigut el principal hàndicap de Torra. Durant tot el seu mandat es van descobrir de seguida les limitacions de ser un president de circumstàncies al capdavant d’uns consellers sobre qui no tenia poder absolut, ja que reportaven abans que res a ERC i a JxCat les seves decisions.

La llosa del passat

Torra va arribar, a més, amb el llast dels seus textos agres i, com a mínim, despectius respecte a Espanya i els espanyols. I tot seguit, va haver d’assumir la seva primera derrota política: la promesa de restituir els consellers destituïts per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució no es va fer realitat. Aviat va assumir que gestionava un Govern autonòmic que sortia d’un període de control i tutela per part de l’Estat.

El resum dels seus objectius era: «De la restitució a la constitució». No ha aconseguit ni una cosa ni l’altra. No s’ha restituït el Govern que va portar a l’1-O i la DUI. I la constitució catalana, ni hi és ni se l’espera, atesa l’extrema lentitud de l’anomenat procés constituent.

Torra ha mirat en diversos moments de marcar el seu propi perfil, en clau sobiranista, però en cap ho ha aconseguit. Va prometre en una conferència solemne desobeir el Constitucional i emprendre una marxa (simbòlica o no) cap a la independència. No es va fer realitat. Tampoc ha aconseguit superar un llast que fa anys que es cargola: la batalla per l’hegemonia entre Puigdemont (Junts) i Oriol Junqueras (ERC). Dia a dia, Torra ha mostrat la seva predisposició a actuar de la mà (o a les ordres) de Puigdemont, però ni s’ha fet militant de Junts ni ha aconseguit tampoc amb això torçar el braç d’ERC.

Sense grans lleis

La principal fita, curiosament, podrà atribuir-l’hi tant Esquerra com el mateix Torra: aprovar per fi, després de diverses pròrrogues, uns pressupostos, i fer-ho de la mà dels comuns, que veien la necessitat de recolzaments recíprocs a l’Ajuntament de Barcelona i després al Govern central. Mèrit, doncs, d’incrementar la inversió social i d’aconseguir un recolzament en el Parlament fora del bloc independentista, atès el nou cop de porta de la CUP als comptes.

En dos anys i mig, Torra no ha aconseguit grans lleis ni avenços parlamentaris. El seu perfil no és ni ha sigut el d’un polític bregat. I els seus antecessors, com Artur Mas, discrepen obertament d’actituds com la de penjar una pancarta independentista en període electoral, jugant-se el càrrec, o la d’animar els CDR a «collar» el Govern en clau de mobilització postsentència.

El Torra activista ha aparegut en diverses ocasions, com quan va tardar dies a condemnar rotundament i categòricament la violència als carrers després de la sentència, per posteriorment liderar una posició de gran exigència cap al conseller d’Interior, Miquel Buch, per les càrregues dels Mossos. Una exigència contigua a la demanda de dimissió.

Tensions constants

En el dia a dia de la gestió, Torra s’ha sentit sovint sol, i a JxCat també li han criticat una certa tendència a blindar-se amb el seu nucli d’assessors més pròxims. Així, una de les ocasions en què va mirar de marcar el seu propi full de ruta va acabar també en fiasco: sense comunicar-ho prèviament als dos socis del Govern, Torra va llançar l’aposta per tornar a exercir l’autodeterminació en un altre referèndum.

Va ser el seu particular cop de puny sobre la taula quan va constatar –com en tota la legislatura– que ERC no es plegava als seus plans i que JxCat tampoc el deixava liderar, ja que el líder en aquest espai ha sigut i continua sent, sense discussió, Puigdemont. La proposta de Torra va caure en sac foradat. Com la d’iniciar el camí de la constitució catalana, o el de tornar a aprovar les lleis socials impugnades pel Tribunal Constitucional.

En aquest context de tensió constant amb ERC per la negativa d’aquests a desbordar la legalitat de nou (i, per tant, la negativa a desobeir resolucions judicials sobre, per exemple, la pèrdua d’escó dels líders empresonats o a l’exterior), Torra va semblar prendre la seva principal decisió: acabar amb la legislatura i convocar eleccions. Ho va fer al gener, d’acord amb els plans de JxCat i Puigdemont, que sempre han passat per buscar la millor manera d’anar a les urnes contra una ERC que acusen de totes les cessions a l’Estat.

El flagell de la pandèmia

Però va arribar la Covid, i amb això Torra va trobar una via per exercir a fons la presidència. Ho va fer assumint greus riscos, com el de penjar-se medalles i exigir mesures al Govern central que es van tornar en contra seu quan van aflorar greus deficiències en la gestió pròpia, sobretot en el cas de les residències o altres mesures que no acabaven de prendre. Però Torra ha manat, ha aixecat la veu en privat amb consellers d’ERC i de JxCat i ha mirat de liderar, sense mossegar-se la llengua per desautoritzar consellers, fart de veure –segons diuen en el seu entorn– timidesa en les mesures anti-Covid i cops de colze i partidismes en les mateixes.

Torra ha aconseguit així, juntament amb els pressupostos, un cert perfil. Amb tot, la seva poca experiència de gestió i desconeixement de l’Administració han fet d’ell algú sempre notablement més còmode en el discurs sobiranista incendiari que en altres terrenys, malgrat mirar de cultivar un perfil socialcristià fruit de la seva ideologia.

Al terreny sobiranista, finalment ha aconseguit, sí, el seu propi perfil, gràcies a la polèmica de les pancartes. Una desobediència de manual que ell mateix va assumir davant el jutge en la primera de les causes i que li porten a assumir –davant les recomanacions de serveis jurídics i consellers en sentit contrari– el martiri de la condemna, perquè per damunt de tot hi havia la seva coherència i els seus principis.

Al servei de Puigdemont

Però ni així Torra ha aconseguit imposar-se. Finalment, la seva intenció indissimulada de convocar eleccions a la tardor, una vegada la pandèmia remetés, tampoc s’ha fet realitat, ja que la influència de Puigdemont és notable i Junts exigia que el Suprem fos el que l’inhabilités per generar així un altre conflicte. Torra l’ha acatat, una vegada més, i les eleccions no seran ara, com exigeix tota l’oposició i fins i tot ERC. Seran quan millor li van a Junts.

Notícies relacionades

Quim Torra, inhabilitat: Última hora en DIRECTE

Com més població, més recursos

A canvi, Torra ha volgut mostrar el seu últim acte autònom: un canvi de Govern que no ha acontentat ningú i els arguments del qual han sigut febles davant l’evidència que es tractava d’una purga contra el PDECat per desmarcar-se del camí del conflicte que proclama Puigdemont. 

Amb aquest llegat, Torra es prepara per marxar. No voldrà fer de president quan deixi de ser-ho legalment. Voldrà proclamar que ha sigut coherent amb els seus principis i qui sap si algun dia explicarà a fons el doble llenguatge de la política que tant li ha molestat en aquest convuls i breu mandat, i al qual ha assistit protestant en privat i guardant silenci en públic pel bé del convuls procés.