El Suprem fulmina Torra i la legislatura catalana

La història més recent de Catalunya es repeteix. Quim Torra es va convertir aquest dilluns en el segon president de la Generalitat fulminat del càrrec per una autoritat de l’Estat. Tres anys després de la destitució de Carles Puigdemont en virtut de l’article 155 de la Constitució, el Tribunal Suprem aparta ara el successor que ell mateix va designar i ha tutelat durant els seus dos anys i mig de mandat. La cantada inhabilitació de Torra per la seva confessa desobediència, contumaç i obstinada segons l’alt tribunal, situa de nou la màxima institució de Catalunya davant una crisi ignota que, amb tota probabilitat, desembocarà en unes eleccions el 31 de gener o el 7 de febrer.

Tan previsible era el veredicte del Suprem que JxCat i ERC, malgrat les seves estratègies enfrontades i als enverinats recels mutus, van firmar una treva per exhibir unitat l’últim dia de la presidència de Torra. També per no fer-se més mal del necessari en el llarg interinatge que li espera al Govern en funcions i al seu nou «president en substitució», Pere Aragonès. Així el bateja la llei malgrat l’afany dels socis de l’Executiu a convèncer que el càrrec quedarà vacant fins que el Parlament investeixi el nou president. Torra va esquivar qualsevol nou desafiament i va acatar la seva sortida de Palau entre les enèsimes invectives contra l’Estat del qual va prometre esqueixar Catalunya i amb el qual ha acabat col·laborant en el combat d’una pandèmia global.

Desobediència «conscient»

Els magistrats, que van dictaminar per unanimitat que Torra va desatendre de forma «conscient» l’ordre de la Junta Electoral Central de retirar la pancarta de recolzament als presos independentistes, van donar a conèixer la sentència al punt de les 13.00 hores, i tot just quatre hores més tard va deixar de ser president. Just en el moment en què un representant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la instància que el va condemnar, va acudir al Palau de la Generalitat a notificar-li l’any i mig de suspensió per a tot càrrec públic. Envoltat dels seus consellers, va emplaçar l’independentisme com a «última instrucció» a convertir les pròximes eleccions en «un nou plebiscit que confirmi el resultat de l’1-O», i que després d’aquests comicis s’avanci cap a una «ruptura democràtica, pacífica i desobedient».

És a dir, Torra no va desaprofitar el seu discurs de comiat per satisfer Puigdemont i incomodar per enèsima vegada ERC, els plans electorals del qual casen malament amb tot plantejament plebiscitari i amb la crida del ja expresident als catalans a «empènyer» cap al xoc amb l’Estat. De fet, a l’epíleg de la seva presidència, també va acusar implícitament els republicans de no haver-li permès «avançar més» en l’envit independentista, malgrat que ell «estava disposat a assumir totes les conseqüències». «Ni abandono, ni em resigno, ni accepto la sentència», va proclamar minuts abans, paradoxalment, d’acatar la destitució sortint per la porta del Palau de la Generalitat, aclamat per uns quants centenars de fidels que van ignorar cap distància de seguretat.

La batalla definitiva

Les eleccions suposaran el zenit de la interminable batalla entre Junts i Esquerra. Per arribar a les urnes, el mal avingut matrimoni de conveniència ha acordat deixar córrer el rellotge fins a portar els comicis el més tard que legalment és possible, per a grat una altra vegada de Puigdemont, que necessita temps per intentar retallar l’avantatge que li porten els republicans amb el seu cartell electoral i a les enquestes. Els lletrats del Parlament no van tardar a aplanar el camí al president de la Cambra, Roger Torrent, perquè activi el compte enrere cap als comicis «sense demora», i sense necessitat d’un ple, quan passin els 10 primers dies hàbils, preceptius per llei, per buscar candidat. N’hi haurà prou que comuniqui que no hi ha cap aspirant amb opcions plausible, i podrà neutralitzar amb això possibles maniobres de l’oposició per presentar un candidat instrumental.

Notícies relacionades

Quim Torra, inhabilitat: Última hora en DIRECTE

Torra deixa la presidència amb un últim servei a Puigdemont

Aragonès, presidenciable ‘in pectore’ d’ERC, i el seu propi partit cobraran durant aquests quatre mesos d’interinatge un protagonisme que pot servir-los per apuntalar la seva estratègia contraposada a la de Junts, tot i que per a això s’hauran d’escapolir primer de les nombroses cotilles legals d’un Govern en funcions (no podrà fer canvis en el Gabinet ni aprovar lleis ni els pressupostos) i els embats de la Covid, que només podrà gestionar mitjançant decrets. En les àrdues negociacions de les últimes setmanes, els socis han defugit qüestions com la congelada taula de diàleg amb el Govern central, que Esquerra necessita oxigenar per convèncer que la mà estesa aporta més rèdits que el frontisme.

Aquesta taula, com tot el camí dels republicans cap a les urnes, estarà ple de mines. Per començar, el ‘foc amic’ que esperen des de l’altra meitat del Govern davant qualsevol temptació pactista a Madrid, ja sigui la taula de governs o els Pressupostos del 2021. La Moncloa continua disposada a mantenir els ponts amb Catalunya perquè necessita mimar la relació amb ERC, els escons del qual al Congrés són clau per a qualsevol votació que vulgui guanyar Pedro Sánchez. Però l’ajuda d’Esquerra, amb unes eleccions a quatre mesos vista, pot encarir-se de forma prohibitiva. D’aquí que la vicepresidenta Carmen Calvo se sumés a les veus que, dins i fora de Catalunya, defensen que toca eleccions al més aviat possible.