Blanco Herrera torna a casa

Aquest dimecres, el Parlament va ser l’escenari últim d’aquest llarg final de festa de Torra. El flamant expresident mai ha deixat de semblar el petit editor interessat en el catalanisme que era quan el va conèixer Sergi Sabrià, segons va recordar en la sessió el diputat d’ERC. Durant aquest temps ha viscut com si estigués en un somni, i va voler preparar-se un dolç despertar envoltant-se de personatges entranyables per a ell. Carles Puigdemont, que li va donar el bitllet per a l’aventura de la seva vida, es va fer present a la pantalla gegant d’una de les sales del Parlament; Josep Costa, camarada activista i avui vicepresident del Parlament, va entrar a l’hemicicle amb ell perquè pronunciés el seu últim discurs.

El que va dir Torra va ser allò de menys, tot i que tirés dels seus clàssics: va afirmar que ha sigut víctima d’un «cop d’Estat», va remarcar que Torrent li va treure l’escó... Com passa amb els homenatjats a les festes, l’important era com glossaven les seves virtuts els convidats. JxCat i ERC havien acordat donar-li un comiat de guant blanc, però la proximitat de les eleccions va fer que sortís a la superfície el tarannà de cadascú: més desacomplexat el dels puigdemontistes, més espantat per perdre el seu avantatge el dels republicans.

Cansat de la festa

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Després, els dos partits van pactar una resolució en la qual asseguraven que denunciaran davant el món la seva inhabilitació, tot i que no la desobeiran. Tot té un final, i el mateix Torra semblava en els últims mesos més cansat que ningú del sarau. L’expresident es va fer un últim bany de masses quan va baixar l’escalinata del Parlament entre aplaudiments dels diputats de JxCat; en cas d’haver-se quedat, hauria espatllat aquesta rematada èpica, perquè hauria hagut d’ocupar un lloc a la mundanal tribuna de convidats. «Que vagi molt bé el debat», va dir com a colofó a la seva trajectòria política, i va tocar el dos. Quedaven encara hores de parlaments.

Torra s’ho deu haver passat pipa aquests dos anys. Li queda un bonic record i una jubilació de 92.000 euros anuals. Ja surt als llibres com un protagonista (molt secundari) d’aquest període històric de Catalunya anomenat procés. Que els seus amics no pateixin, ja torna amb ells: com el Blanco Herrera de la cançó de Peret, ‘no estaba muerto, estaba de parranda’.