Les vuit incògnites d'una llarga campanya a Catalunya

L’espai JxCat-PDECat

Està encara per certificar-se el divorci entre la postconvergència clàssica, el PDECat, i les seves derivades en forma de nou partit encapçalat per l’expresident Carles Puigdemont. Tot indica que hi haurà ruptura, però ningú vol tancar del tot la porta a un pacte i segueixen les crides a l’acord perquè no se’ls pugui acusar de buscar la divisió –que es paga molt malament a les urnes– i perquè el preu de les dues llistes separades pot ser molt alt, tot i que el PDECat assumeix que el seu resultat serà molt modest.

En paral·lel a aquest debat es juga la partida dels lideratges. En el PDECat està clar que, tal com va avançar EL PERIÓDICO, la seva candidata serà la consellera Àngels Chacón, expulsada del Govern pel llavors president Torra. Amb ella jugaran a buscar el perfil del sobiranisme de gestió, d’ordre i responsable, lluny de les aventures unilateralistes. En canvi, a Junts, la partida està oberta. S’ha de veure si Puigdemont es presenta –podria jugar-se el seu prestigi i ‘baraca’, si no és el més votat– i els cops de colze per acompanyar-lo com a candidat efectiu són cada vegada més sonors. Els consellers Jordi Puigneró i Damià Calvet es deixen estimar, la diputada a Madrid Laura Borràs s’acaba de postular –malgrat estar imputada pel Suprem–, i no es pot descartar Elsa Artadi. Decidirà, sens dubte, Puigdemont, malgrat que s’ha instaurat el sistema de primàries.

El retorn de Marta Rovira

La republicana, situada a Suïssa des del març del 2018, va mantenir en la doble contesa electoral de les generals, el 2019, un perfil baix, allunyat de les càmeres. Tot i que mai ha deixat de manar, portes endins, en el partit. La falta d’un discurs per al ‘rere-país’ que compensés el Gabriel Rufián, amb marcat accent metropolità i que va obtenir ampli rendiment en territoris fins ara impermeables a l’independentisme, li va costar a ERC desenes de milers de vots i la pèrdua d’alguns feus clàssics. La solució és el retorn a primera línia de la secretària general i líder del partit, especialment ara que Oriol Junqueras viu 22 de 24 hores diàries a la seva cel·la.

Els dos han traçat un full de ruta, mitjançant el llibre ‘Tornarem a véncer’, que intenta combinar el realisme de les xifres (el secessionisme no ha creuat encara el llindar del 50% de vot en unes eleccions legislatives) amb la il·lusió, per a aquells sectors més unilateralistes, al no tancar-se en absolut a un nou «xoc amb l’Estat». Això sí, quan s’hagin acumulat moltes més forces. El dubte és si el retorn de Rovira és merament mediàtic o si serà inclosa en les llistes electorals. Si això succeís no seria, en cap cas, apunten els republicans, encapçalant-la.

La coalició constitucionalista

Fa mesos que Cs insisteix una en coalició constitucionalista amb el PSC i el PPC. Els socialistes catalans se’n van desmarcar des del minut u i els populars tampoc ho veuen del tot clar. Després de les eleccions generals del mes d’abril del 2019 va ser el PPC que va pressionar Cs per formar un acord, però els taronges no van voler. Ara és la formació liderada per Carlos Carrizosa qui s’aferra a la idea, més encara després d’haver argumentat el relleu de Lorena Roldán com una manera d’aplanar l’acord.

Fonts dels dos partits admeten que les negociacions no han passat de la informalitat i que el principal escull és la disparitat estratègica al Congrés. Veuen complicat mantenir una aliança a Catalunya quan a Madrid Cs s’acosta al PSOE mentre el PP eleva cada vegada més el to contra el Govern. Una opció que és sobre la taula és que la coalició s’acosti només a les circumscripcions de Lleida i Girona, on junts podrien obtenir més escons que per separat i alhora els permetria escenificar que són dos partits diferents a l’hemicicle català.

La reordenació del catalanisme moderat

L’arriscada aposta de l’exlíder del PDECat, Marta Pascal, defenestrada per Puigdemont, es manté dreta. Consisteix a fundar un partit nou, amb el qual mirar d’aglutinar el sobiranisme no rupturista. Pascal afirma que es presentaran en solitari i que ella pretén encapçalar la llista. Però si el PDECat també es presenta sense Puigdemont, com és previsible, la competència per un mateix segment es convertirà gairebé en grotesca, llevat que a última hora es produeixin pactes de supervivència.

S’hi ha d’afegir la Lliga Democràtica que es presentarà a les eleccions en coalició amb Lliures i Convergents. Els tres partits estan polint el programa electoral. A les quinieles com a caps de llista sonen els noms de l’exdirigent de Unió, Miquel Vilanova, la politòloga Astrid Barrio i el membre de Lliures, Roger Montañola. 

El sostre del PSC

Els 17 escons que el PSC va obtenir el 2017 van suposar un creixement respecte a les eleccions anteriors, però van tenir gust de poc clarament per als socialistes. En uns comicis tan polaritzats, Ciutadans va aconseguir emportar-se la major part dels vots no independentistes. Les esperances del PSC estan posades ara en el fet que el pes de l’eix nacional baixi durant aquesta campanya, i creuen que iniciatives com la reforma del delicte de sedició poden empènyer en aquesta direcció.

També s’ha de veure si el fet que el PSOE hagi recuperat el Govern –en el qual hi ha un socialista català, Salvador Illa, la carrera política del qual està en una línia notablement ascendent– pot ajudar a tapar les fugues del que en altre temps va ser ‘cinturó roig’ tant cap a Cs com cap a ERC. Miquel Iceta ha començat amb força la precampanya, buscant marcar l’agenda per recuperar el terreny perdut.

Les dues cares dels comuns

Amb els comuns ha succeït una cosa curiosa: en les eleccions generals, i en les municipals en algunes zones –com a Barcelona–, són capaces de competir pel triomf. Allà hi ha les victòries que Xavier Domènech va aconseguir tant el 2015 com el 2016. No obstant, els seus resultats en els comicis al Parlament s’assemblen molt als que obtenia ICV; en l’última convocatòria, es van quedar en vuit escons.

Les enquestes apunten aquesta vegada a un lleu repunt, que els deixaria encara lluny del poder llevat que pactés un improbable nou tripartit. Jéssica Albiach serà l’encarregada de mirar d’evitar el fracàs general que l’espai de Podem va aconseguir en l’onada d’autonòmiques i municipals del 2019.

La papereta de la CUP

Els anticapitalistes continuen amagant les seves cartes i es mantenen immersos en l’elaboració d’una nova proposta política. No obstant, fonts del partit asseguren que repescaran exlíders per tornar a ser «decisius» en un tauler polític en reordenació després de l’1-O. Com ho van ser el 2016 quan van forçar el pas al costat d’Artur Mas, i com el 2017 quan van collar Carles Puigdemont per convocar una consulta a canvi d’aprovar els seus pressupostos.

A les quinieles sona amb força el nom de l’exdiputat David Fernàndez i el de l’exregidora de Barcelona i també exparlamentària Eulàlia Reguant per figurar a la papereta. També estudien presentar quatre dones en les quatre circumscripcions catalanes. Algun dels diputats actuals podria repetir perquè el juliol del 2019 van aprovar que poguessin ser reelegits durant dos mandats complets consecutius. La CUP es presentarà a les pròximes eleccions amb un nou full de ruta que aposta per obrir un nou «cicle» independentista per emprendre «múltiples embats a l’Estat».

La irrupció de Vox 

Notícies relacionades

¿Quan seran les eleccions catalanes?

La Generalitat planteja el vot delegat i un vot per correu exprés per a les eleccions

La formació d’extrema dreta podria entrar per primera vegada a la Cambra catalana, segons les últimes enquestes publicades. El cap de llista està clar, serà Ignacio Garriga, actualment diputat per Barcelona al Congrés i de les poques cares conegudes de la formació a Catalunya. La moció de censura al Govern Sánchez serà presentada per ell, i així inaugurarà el primer acte de precampanya catalana des de l’hemicicle a Madrid.

La resta de la llista inclourà exdirigents de Plataforma per Catalunya, que es va dissoldre per fusionar-se amb Vox. La formació espera obtenir bons resultats a Barcelona i rascar algun escó a Tarragona, on pot esgarrapar vots a Cs i el PPC. El programa electoral encara està pendent del ‘plàcet’ de la cúpula nacional, però apostaran per un discurs en contra de la immigració –vinculant-la a la violència–, la delinqüència de carrer i les ocupacions de vivendes.